La prestigiosa batuta musical, i veï de Faura, Dº Juan Garcés Queralt, ha mort, se n’ha anat sense fer cap so, se’n va anar a descansar i, a les 17 hores i 18 minuts del dia 9 de desembre de 2014, el seu piano interior entra en silenci.
Amb estes lletres aprofite per a reiterar-los el meu més sentit condol als seus fills, Carmen, Joan i Vicent.
Juan Garcés Queralt, naix a Benifairó de Les Valls, el 18 d’abril de 1914, davall una família d’agricultors que es dedicaven, majoritàriament en aquella època, a les vinyes de la seua família. El seu germà Vicent, també va nàixer en Banifairó però en distinta casa. Quan Dº Juan tenia cinc anys la seua mare va morir i és quan son pare decidix vindre’s a Faura amb tota la família a casa dels seus pares (iaios de D. Juan) en el carrer major, on en la part posterior de la casa tenien les ferramentes per al treball de les vinyes. Son pare va ser músic de la Societat Artístic Musical de Faura amb l’instrument del clarinet.
Dº Juan Garcés es va casar amb Carmen Ramón, veïna de Faura, al novembre de 1943 en la Basílica de València. Del matrimoni van naixer 4 fills: Joan Enric, Vicent, Mari Carmen i Iolanda.
Dº Juan, continuava treballant tots els dies, fins en el matí del dia que va morir, se sentia fort i amb ganes d’arribar a batre més rècords, li faltaven 4 mesos per a arribar als 101 anys.
Ha sigut un mestre molt meticulós, igual dirigint als músics que dirigint la seua pròpia vida personal. La seua batuta, amb treball i constància, va ser capaç de dirigir a músics de qualsevol nivell professional i arribar a aconseguir amb ells, que tots els instruments estiguen ben treballats i així, l’obra eixir perfecta. Durant els assajos alguns músics patien la seua perfecció però quan acabava el concert final, els mateixos músics, plens de satisfacció, felicitaben al mestre i li donaben les gràcies.
No diré res dels seus rècords aconseguits, que han sigut molts i vosaltres tots ja coneixeu, vull recordar i comptar la meua última anècdota, de la meua última tertúlia que vaig tindre amb Dº Juan, les quals, són el record més valuós i, segurament, trobaré a faltar pel seu gran valor històric i cultural.
En el mes de març d’enguany vaig ser a sa casa per a fer-li una visita. Estava llegint el periòdic i, sempre controlant tots els temps, em va dir en tota la seua pausa: espera un moment que estic buscant un article de la banda de Castelló que vull llegir; ho troba, ho llig, i quan va acabar, em diu: ja podem parlar. Comencem la tertúlia, jo li preguntava, ell em comptava, com era habitual, moltes coses interesantísimes de la seua gran història, en algunes ocasions em preguntava ell a mi, clar, la meua història és curta, em preguntava de coses actuals, sobretot de l’escola de música que porta el seu nom.
Quan portàvem uns minuts li vaig dir: Dº Juan, vull gravar-ho i fer-li unes fotos amb el móbil, em va contestar: m’havies d’haver dit això de la foto, no veus que estic per afaitar!, jo li vaig preguntar -en la seua llarga vida, té alguna foto per al públic que estiga per afeitar?, sense mediar paraula em diu -fes les fotos que vullgues.
A l’hora i trenta minuts de tertúlia, més o menys, ho veia tan fresc mentalment que li vaig preguntar -em pot dir que poció miraculosa pren per a seguir en tan bona condició mental?, em diu -un llaurador de Benaguasil em va preguntar si volia arribar als cent anys i jo li vaig contestar que a cent no, a més. I ell em diu, faça el que li vaig a dir i segur que arribarà, “antes de gitar-se, fique en un gibrell aigua i pose-ho en el corral a la serena, i l’endemà, quan es alçe de dormir, es llava la cara amb l’aigua del gibrell que estarà bén fresqueta i, a continuació, es pren un got de suc de taronja natural”. Jo li vaig preguntar -haurà complit la recepta no?, només he complit el got de suc, l’aigua no, està molt freda Enrique. Li responc -Dº Juan, sense llavar-se la cara i mire on aplegat, el llaurador sabia molt eh?, va somriure i va dir, sí.
Se n’ha anat una persona amb cent anys de vida, se n’ha anat una persona lluitadora, se n’ha anat un brollador de cultura, se n’ha anat una enciclopèdia d’història, s’ha anat aconseguint tots els seus objectius i s’han complit tots els seus desitjos per al seu últim adéu, segur que se n’ha anat amb pau i tranquil·litat.
Per a finalitzar diré una frase seua que solia dir a la gent: “Si tots férem música, no haurien guerres”.
Dº Juan, sempre s’és jove per a morir.
