Aquest article ha sigut publicat en la revista del Centre d’Estudis de Camp de Morvedre “Braçal” i va ser presentat per Josep Manuel Palomar i Sergi Arrando en el IIIr Congrés Comarcal del Camp de Morvedre, en les exposicions que es van dur a terme en Faura. Cal aclarir que ha sigut resumit per poder-lo publicar.
INTRODUCCIÓ:
investigació de temes musicals, va eixir el tema i mentre parlàven coses del bou ibèric, la persona amb qui estava, Mari Luz Camarelles, la dona d´Eliseo Ribelles Garcés, va fer una narració que el deixà bocabadat:
”El bou ibèric el van trobar en el terrer del “rajolar” de mon pare, quan “el Tibi” va tropeçar amb una pedra i va fer lo habitual en estos casos, que era rodejar-la fins que la podien voltejar i llançar fora del terrer. Tan evident es això, que en la cara del bou encara es pot observar la marca del pic quan el van trobar. Després, el bou el van portar a ma casa, al corral; i jo jugava amb ell com si fos un cavall, pujant-li al llom. Després d’un temps, van vindre una parella de guàrdia civils amb una cavalleria i se´l van emportar a Sagunt.” (1)
També escriu de la troballa Guillermo Camarelles Diana i en el seu blog afirma:
“Allà pel 1930, els treballadors del “Rajolar de Camarelles” feien tots els treballs per l´extracció de terra manualment, a pic i pala, fent talls al terreny no molt fondos. La terra que traien la voltejaven amb l´ajuda d´una corda grossa i llarga, i una vegada voltejada anaven desterronant-la amb el trenca-torrosos i el pic. Com la terra era prou roja i greixosa venia molt be per fer les rajoles de fang, encara que es baixava terra mes argilosa de la Mina, al costat de la Pedrera de Faura, d´on també es treia casi tota la producció de pedra per a fer els adoquins per les ceres (voreres) i pedra per a les cases nobles de la Vall de Segó.
( ) Com anècdota diré que en companyia del Bou ibèric, també s´encontraren quasi a flor de terra utensilis de fang d´ús en la vida quotidiana de l´època i que va ser un treballador de la fàbrica veí de Faura, anomenat Tarín, el que li trencà l´orella amb el pic, creen-se que era un torrós de terra. ( ) Dins del Rajolar, en la zona del fumeral i a la part de les casetes que disposava la fàbrica per a vivenda dels treballadors, es troba també una bona col·lecció d´objectes quotidians i domèstics; com cassoletes, quinqués, tinalles i platerets. Totes estes troballes coincideixen amb els posteriors estudis i corroboren la gran importància arqueològica de la zona. ( ) El Bou ibèric de Sagunt, estigué prou de temps allotjat en el Rajolar. Com era un atractiu per la novetat del fet, i que quedà prop del poble de Faura (a uns 1.300 metres baixant cap a la mar) hi baixaven per a pujar -li a cavall els fills més majorets de l´agüelo Francisco Camarelles i la colla d´amiguets i amiguetes que portaven. Posteriorment, l´agüelo Camarelles se´l va pujar a la casa del carrer de València, als quatre cantons, on el posaren damunt d’un pedestal en l´entrà de casa, fins que vingué un carro ple de palla, acompanyat d´una parella de guardia civils per a carregar-lo i allotjar-lo en el dipòsit municipal de restes arqueològiques que era a Sagunt. En aquell temps la ciutat de Sagunt encara no disposava d’un museu on exposar les restes arqueològiques que anaven eixint.” (2)
QUI VA FER LA TROBALLA?
La troballa la fer un treballador de la rajoleria anomenat Miguel Llopis, més conegut pel malnom de “El Tibi” en Les Valls, encara que amb ell hi havien més persones treballant. Miguel va nàixer a Benavites, el 15 de març 1898. Son pare, Miguel Llopis Bosquet, era de Benifairó, de professió ferrer de cavalls. Sa mare, Trinidad Albert Bartoll, era de Llucena del Cid i baixà amb la seua família a Faura per treballar en el “colador” de Faura, ja que el propietari del negoci era de Llucena del Cid i va portar a persones que coneixien l´ofici. D´aquest matrimoni van nàixer quatre fills: Trinidad, Carmen, Miguel i Luisa. Miguel va tindre diversos oficis, fins que treballant en el terrer del “rajolar de Camarelles”, casualment va tropeçar amb una pedra que posteriorment es descobrí era una escultura antiga. Primerament, va viure alguns anys en l´anomenada “caseta dels diaris”, situada en els terrenys de l´actual magatzem de taronges de Plasencia, on feien els diaris vells a tires per utilitzar-los en els excusats. Allí es va ficar a conviure amb una dona que aportava alguns fills a l´unió, amb qui aniria a viure després a Viver, on va morir en 1970. No disposem d’una fotografia d’En Miguel Llopis, encara que sospitem que és la persona que es veu en la foto següent, en l’ombra de la porxada, darrere del bou. (3)
CRONOLOGIA DE LA TROBALLA:
L’any de la troballa va ser el 1923, tal com la documentació de la troballa diu, encara que la hem vist catalogada en anys diferents. (4) Després del descobriment la van desenterrar completament i la van traure, dipositant-la en una de les casetes de la mateixa rajoleria. Ràpidament es notifica a les autoritats pertinents y donaren part al Govern Civil de la ciutat de València. Poc després, va arribar un ofici a l´Alcalde de Sagunt, ja que la troballa va ser en el seu terme municipal i juntament amb el Secretari es personen en la rajoleria per transmetre al propietari del lloc les seues obligacions envers l´estàtua. Sens dubte estava encara en la memòria dels estudiosos, l’ interessant història de la venda de la Dama d’Elx i es va parlar que amb el Bou podria passar el mateix. Es va mobilitzar la premsa i tota la polèmica que envoltà la noticia es publicà en el diari “Las provincias” del 6 de novembre de 1923, que juntament amb la notificació del Govern Civil es va copiar per a l’informe que es guarda hui a l’Arxiu Municipal de Sagunt i que descriu tot el procés:
Notificació del Govern Civil, Arxiu Municipal Sagunt.
“Un hallazgo notable en Sagunto.
Hace pocos días dimos cuenta a nuestros lectores de la importante obra que está realizando en Sagunto el Sr. Simancas, poniendo al descubierto en el castillo de Sagunto restos de construcciones que han de llamar poderosamente la atención.
Hoy tenemos que insistir, porque la casualidad ha deparado al Sr. Simancas la ocasión de clasificar un monumento ibérico de valor inapreciable. En la fábrica de ladrillos que los Sres Camarelles tienen en la partida de Montiver, cerca del pueblo de Sagunto, se encontró hace unos días una escultura antigua que llamó la atención.
Consultado el Sr. Simancas, que sigue enfrascado en sus interesantes excavaciones del castillo, en busca de las murallas de Aníbal, comprobó que se trata de una Lycha, escultura ibérica que muestra claramente influencias orientales, y es uno de los mejores ejemplares conocidos.
Se parece mucho a la dama de Bocairente,
LLEÓ DE BOCAIRENT
lo que le da un gran interés arqueológico. Se ha encontrado a más de un metro de profundidad y se cree que quedará propiedad del Estado. De todos modos, Valencia no puede permitir que se repita el caso de la Dama de Elche.
LA DAMA D´ELX EN EL MOMENT DE LA SEUA TROBALLA.
Sociedades culturales, entidades oficiales, particulares cultos hay en Valencia bastantes, para encargarse de que este nuevo ejemplar arqueológico quede para siempre en esta tierra y se coloque en lugar de fácil acceso a los estudiosos. Han testimoniado los tiempos en que un puñado de pesetas daban derecho a llevarse los munumentos artísticos e históricos de nuestra tierra.
Según nuestras noticias el Sr. Simancas pasará mañana por Valencia, a donde llegará en el rápido y saldrá mañana mismo para Madrid. Si el Sr. Simancas pudiera permanecer siquiera un día entre nosotros y se molestara un rato para ocupar cualquier de nuestras tribunas eruditas, la del Rat Penat por ejemplo, que de seguro le sería ofrecida, podría prestar un nuevo servicio a la cultura histórica de Valencia, que los inteligentes le agradecerán en extremo.”(5)
Hi ha que comentar que a banda del bou també es trobaren diversos restes menors, amb abundància de ceràmiques i encara que es consideraven sense importància, van ser molt nombroses.
Plànol d’època on es veu la zona de les excavacions que hi van fer per qüestió de l’autovia (A), la zona del rajolar (C) i la zona de la troballa del bou (B). A la dreta la carretera nacional vella amb el creuament amb la de Faura al lloc del “Ventorrillo”. Arxiu Josep Manuel Palomar.
DESCRIPCIÓ DEL BOU IBÈRIC DE SAGUNT:
Podem observar que es un bou tirat, agenollat sobre les seues quatre potes. En la cara anterior del bloc, l´artista va esculpir el cap amb els ulls desproporcionats, grans i ovalats. La cara remarca el musell amb arrugues que també remarquen el pont del nas.
ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO
DETALL DE LA CARA.
La boca, entreoberta que deixa beure les dents. Front arrodonida amb línies sinuoses fins a la testa, que representarien la cabellera o serrell de l´animal. El coll curt , ample i arrodonit , on pensem que estaria la papada sota el musell.
Les orelles petites, baixes respecte a la testa i arrodonides. Les banyes o astes desgraciadament han desaparegut, però pensem que en l´escultura van fer unes protuberàncies on poder-les inserir.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT, DETALL DE LA BOCA I EL MUSELL. TAMBÉ CAL OBSERVAR L´ORELLA DRETA. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
En la cara posterior del bloc, l´artista va modelar un llom arquejat, el dors apareix bastant elevat, amb la creu també elevada i llisa.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT. BOU IBÈRIC DE SAGUNT. DETALL DELS QUARTS DE DARRERA I ELS DAVANTERS. DETALL DE LA CUA. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT. DETALL DEL BOU IBÈRIC DESDE EL DARRERA DEL LATERAL ESQUERRE. CAL FIXAR-SE COM LA CUA ENRROTLLADA AL VOLTANT DELS QUARTS TRASERS, DEIXA VISIBLES ELS ESCROTS DEL BOU. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
La cara lateral dreta apareix prou ben conservada, en la qual apareixen molt marcats els quarts davanter i posterior del bou. Les potes estan bastant simplificades, sense marcar els genolls i el taló de la pota davantera ni l´esperó de les potes posteriors.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT.DETALL DE LES PEUQUES DAVANTERA I TRASERA, UNIDES PER LA BASE DEL BLOC ESCULTÒRIC. OBSERVEM L´ÚS DEL CISELL EN ELS LLOCS ON NO VAN PODER PULIR LA PEDRA. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
En la cara inferior, el ventre no s´ha esculpit ni s´ha remarcat el bàlan. Les potes del darrere mostren peülles molt simplificades, unides les anteriors i les posteriors per una continuació de la base del bloc de pedra.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT. QUARTS TRASERS ON DESCANSA LA CUA I DEIXA AL DESCOBERT ELS ESCROTS DELS BOU QUE SIMPLEMENT ESTAN UNA MICA REMARCATS DEL BLOC DE PEDRA, QUE NO S´HA BUIDAT. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
En la cara posterior estan els malucs amples i plans. Dins de l´anca, tan la penca com la gropa apareixen molt arrodonides. La cua és curta, acabada amb un motiu en forma de fulla en la part distal, que es doblega sobre la cuixa per deixar veure els genitals per darrere.
MUSEU ARQUEOLÒGIC DE SAGUNT. ALTRA PERSPECTIVA DELS QUARTS TRASERS I DE LA CUA DEL BOU IBÈRIC DE SAGUNT. ARXIU FOTOGRÀFIC SERGI ARRANDO.
EL MODEL ICONOGRÁFIC DEL BOU IBÈRIC DE SAGUNT; SIMILITUTS I DIFERÈNCIES.
Com que no soc especialista en art ibèric, crec molt interessant seguir les afirmacions de Carmen Aranegi:
“El hallazgo puntual de algunas estatuas en la Carència de Torís o junto a Sagunt denota en este ambiente un contacto con el mundo meridional. La obra más destacada es el llamado toro de Sagunto (Aranegui 2004, 53-57) enmarcado en la serie de animales sentados con el rabo sobre los cuartos traseros, que no parece ser anterior a los toros en pie aunque deriva del prototipo de Porcuna (Chapa, 1985, 38-39).
TORO IBÉRICO DE PORCUNA
Se conserva prácticamente entero. Como tantas otras piezas ibéricas (Chapa,2005, 5-18) ésta plantea bastantes incógnitas con respecto a su hallazgo, en un posible ámbito funerario con materiales en parte romanos, junto a la vía costera en el término de Faura, a más de 5 km. del oppidum arsetano, así como la peculiaridad de estar esculpida en caliza dolomítica saguntina, utilizada en la arquitectura y en la epigrafía romanas, más dura que las empleadas habitualmente por los escultores ibéricos; y también tiene cierta singularidad iconográfica (el cuello liso, el hocico casi cerrado, el sexo indicado) que no llega a alterar el código de representación propio de una parte del bestiario ibérico. Comparte algunos rasgos (patas delanteras cortas, rostro surcado por líneas, cuello liso, diseño del rabo) con el toro androcéfalo o Aqueloo de Balazote que, sin embargo, muestra una anatomía menos rígida y no es una pieza totalmente exenta sino la cara visible de un bloque arquitectónico.
TORO DE BALAZOTE (MAN)
PART POSTERIOR DEL TORO DE BALAZOTE
¿Cómo entender este toro? Es posible atribuirlo a una tumba excepcional coetánea con la del sudeste, tal vez un pilar estela como los de Coy o Los Nietos, dado el tamaño de la escultura.
PILAR ESTELA DE COY ENTRE ALTRES I REPRESENTACIÓ DEL DOMADOR DE CAVALLS.
Pero ¿por qué fuera de su ámbito socio-cultural? ¿a qué comunidad iba dirigido?¿supone la extensión territorial de la ostentación meridional? otra opción es situarlo en una época más avanzada, de acuerdo con el contexto arqueológico –aunque es impreciso- al que pertenece asimismo uno de los relieves saguntinos del “domador de caballos” que se conserva en el Museo de Sagunt, exponente de un tema reiteradamente asumido en el sudeste durante el Ibérico Tardío (Abásolo 1990, 81-82; Aranegui 2004, 57-58), y de acuerdo también con su emplazamiento junto a la vía litoral. Entonces la imagen del toro obedecería a la búsqueda de un arcaísmo indicativo del origen o identidad de la (s) persona(s)enterrada(s) en el cementerio de la partida de Montiber. Las opciones son, así, o bien admitir y explicar la proyección puntual hacia el norte del imaginario aristocrático, o reconocer y explicar la recuperación de un tótem ancestral, tal vez igualmente presente en otros lugares, como Osuna,
TORO DE OSUNA
durante el Ibérico Pleno o incluso más tarde, caso en el que la desconexión geográfica perdería importancia pues una reinvindicación identitaria se presta a multitud de ingerencias. Lo anómalo es que esta representación sea, en cualquiera de los dos supuestos, única en la Edetania donde, necesariamente fue labrada, probablemente por un escultor del sur ibérico, autor de un trabajo concreto que no puede hacer suponer un taller Edetano. Por todo ello, desde la perspectiva cultural, el llamado toro de Sagunto es un ejemplo de imagen importada.”( 6)
Sense rebutjar la hipòtesi anterior, nosaltres volem aportar altres possibilitats. Així, podem observar com hi ha moltes altres representacions de bous, amb similituds i diferències amb l’estudiat en el present treball:
BOU IBÈRIC (MAN)
Podem observar que el model és semblant, agenollat sobre les quatre potes, la base de l’escultura és continua (plint), la cua descansa sobre els quarts del darrera, etc.
BOU IBÈRIC (MUSA) ALACANT
Segueix el mateix model, però, cal destacar els orificis on inseririen les orelles i les banyes. El cap es bastant simple i geomètric en l´execució.
BOU IBÈRIC DE EL ORAL (ALACANT)
Segueix el mateix model, tot i que en no tindre el cap, perdem molta informació.
BOU IBÈRIC DE ARJONA
No podem saber si era agenollat, però, destaquen les línies ondulades. Pensem que s´allunya bastant del model del Bou Ibèric de Sagunt.
BOU IBÈRIC DE CASTRO DEL RIO
Podem observar la sensació estàtica de l´escultura i la simplicitat de la figura extreta d’un bloc de pedra.
BOU IBÈRIC DE CERRILLO BLANCO (PORCUNA) JAEN.
Bastant allunyat del model del Bou Ibèric de Sagunt. El que ens crida l´atenció és el fet que tan les orelles com les banyes estan esculpides en la pedra.
BOU IBÈRIC DE MONFORTE DEL CID QUE ES CONSERVA EN EL MUSEU D´ELX .
Com podem observar te moltes característiques comunes, ja que la posició del bou és la mateixa i les arrugues en la boca, el pont del nas i el front també apareixen, però, també presenta algunes diferències: el coll no es llis i apareixen orificis on inserir les orelles i les banyes.
BOU IBÈRIC DE MONFORTE DEL CID
Aquest bou, també de Monforte del Cid, segueix el mateix model iconogràfic, però, mostra altres diferències: el cap es prou llis i les arrugues apareixen en el coll. Observem els orificis on incrustar els ulls i les banyes.
BOU IBÈRIC DE EL CHORRILLO (PETRER, ALACANT) DESAPAREGUT.
Altre bou ibèric que segueix el mateix model.
BOU IBÈRIC DE MONTEMAYOR (CORDOVA)
BOU IBÈRIC DE PAGO DE RIAZA (LA VICTORIA, CORDOVA)
Podem observar com segueix el model iconogràfic, també tenim que incidir en les línies ondulades en el front i la testa, però, el coll és llis i es remarca el pit del bou.
BOU IBÈRIC D´ORIGEN DESCONEGUT (s. IV A.C.) COLECCIÓ LEÓN LEVY i SHELBY WHITE.(EEUU)
Aquest bou segueix el model iconogràfic, però destaca la representació prou naturalista ( en la posició, en la cara , etc.) En el front apareix un signe solar que imita un remolí en el front.
BOU IBÈRIC DE VILLAJOYOSA (ALACANT)
El motiu pel qual hem reproduït el bou ibèric de Villajoyosa, es pel fet que apareix amb la boca oberta i es mostren les dents, com també fa el bou ibèric de Sagunt.
EL BOU COM A SÍMBOL I EL SEU EMPLAÇAMENT:
El tema ha segut tractat per importants investigadors de la cultura ibèrica (7) i més o menys es posen d’acord amb el caràcter funerari dels monuments on es situa, posant de relleu el lloc i la persona a la que commemora. Diuen que el bou té variats significats i que poden canviar segons l’època, adoptant valors relacionats amb la fecunditat i riquesa que naturalment avalen al que ha, o els que han encomanat el monument. Així, dins del món ibèric, la representació del Bou la trobarem, com pensem que estava la de Sagunt, formant part d’ algun tipus de pilar- estela i amb funció de monument funerari bastit en un indret singular. El lloc del “ventorrillo” on es formalitzà la troballa, presenta unes característiques especials. És una cruïlla de camins antics situats en una planura a la que suposem de fàcil conreu, flanquejada per l’antiga via Heràclea que posteriorment seria la Via Augusta, que travessava el litoral. Aquesta cruïlla la formen l’anomenada via litoral amb el camí menor que es forma del desdoblament del camí Vell de Terol, i que des del pas del riu Palància a Torres-Torres, baixa cap a la Vall de Segó. També és curiós que el punt on es va fer la troballa és aproximadament la meitat de la distància que hi ha de Sagunt (abans de travessar el riu) al pas d’Almenara (4.700-4.800 m) i tampoc podem oblidar que el lloc reuneix una infraestructura especial per a l’assentament: és pla, es situa vora a la cruïlla de camins, gaudeix de l’aigua que ve de la Font de la Vall de Segó i té les marjals molt prop. En la recerca arqueològica que van fer al temps de la construcció de l’autovia s’hi trobaren abundants restes ceràmiques, ibèriques i romanes, que donen una seqüència de materials prou continua, que asseguren una llarga utilització; a banda apareixen també restes de forns i estructures que denoten construccions i activitat de fabricació ceràmica, sobretot al temps dels ibers, ja que els nivell romans estan malmesos. (8)
En quant a la figura i la seua realització, pensem que l’artista perseguia la claredat geomètrica abans de tot i evitava qualsevol indici d’ “ambigüetat”. Així, la figura està tractada de manera que els detalls naturals que per a nosaltres defineixen el realisme, a ell li podien parèixer una distracció que no feia gens bé al sentit simbòlic que sens dubte era el que verdaderament es volia representar. Això no dona peu a pensar de cap manera, que per qüestions tècniques no eren capaços d’elevar el nivell de realisme d’una peça d’aquest tipus; senzillament predominava el procés del simbolisme davant de la recreació de la realitat acurada. És clar que el resultat de l’obra pot dependir també de la qualitat tècnica de l’escultor però hi ha que pensar que, encara que no coneguem tantes creacions escultòriques com en èpoques posteriors, la cultura ibèrica va donar grans escultors i de tècnica anaven sobrats tot i les influències que pogueren rebre.(9) Sols comentar, per a aportar un exemple, el procés d’encunyament d’una moneda, que com a d’altres coses el van copiar d’orient. Intentar crear un encuny de ferro acerat per a fer un “as” d´Arse ja és difícil; però sembla impossible fer alguna cosa pareguda per a representar una figura amb detallets en un “hemióbol” sense tècniques especials, per exemple una lupa o un vidre d’augment i estem al segle III abans de Crist.
PROCÉS DE CREACIÓ:
Bé, per a fer la figura l’artista i els seus ajudants van partir d’un bloc de pedra calcària del terreny, que sembla prou consistent per a les ferramentes de l’època. No té la duresa de la pedra blava de Sagunt però tampoc és la blanca, de textura més farinosa i que es degrada prou amb l’ambient i el pas del temps. El escultors saben bé que hi han diferents tipus de pedra que segons la seua consistència són més o menys resistents i sotmeses a l’ intempèrie, variarà també la seua duració en el temps.
Vista frontal del Bou, on s’aprecia les característiques del cap, les trencadures de les banyes i la desigual conservació dels costats.
Naturalment, les pedres dures presenten més dificultats per a poder modelar les seues formes. En aquest cas de Sagunt, podem pensar en l’utilització d’instruments de ferro dur per a desbastar les primeres formes, encara que pensem que per a l’acabament van gastar punters plans de bronze, pot ser endurit, com es veu en algunes parts de la peça. Aquest tipus de ferramenta permet assegurar més el colp, no son tan agressives en la pedra i gaudeixen d’una seguretat diferent. Està documentada l’excel·lència de la metal·lúrgia ibèrica, tant en ferro com en bronze i també l’ utilització de punters i cisells plans en tota l’escultura mediterrània de la mateixa època. La peça del bou estava acabada originalment amb abrasius de pedra(de vegades de pedra de “rodeno”, és a dir, pedra arenosa roja del terreny) per a donar-li la textura que s’hi pot veure en una de les seues cares. Efectivament, si mirem la figura, una de les cares presenta un millor acabament; volem dir que s’aprecia l’acabament original, mentre que l’altra cara té més desperfectes, està més ratada. Podem dir també, sempre com a hipòtesi, que la figura la van tombar i va quedar abandonada amb pocs desperfectes. Trencaren o llevaren les banyes, que podien ser de metall, fusta o també banyes de bou, encaixades en unes protuberàncies que degué tindre i que han desaparegut. Rebé un colp fort a la part de la boca i poc més, molt diferent de les desfetes que observem en altres monuments ibèrics on ha quedat documentada la destrucció sistemàtica que van patir (10) Bé, ja hem dit que pensem que la figura la tombaren, segurament d’un pilar-estela o columna i va quedar una part més exposada als elements que l’altra, que restà mig soterrada i protegida. Per les diferències en la conservació de les cares, també es pot veure que la peça va estar poc de temps al seu lloc, ja que la cara bona, la soterrada, resta en un estat de conservació excel·lent. Si estudiem les mides al bloc de pedra original, un poc major que la figura acabada, tenim un paral·lelepípede de 70x60x35 aproximadament, i tot això en pedra calcària, dóna un pes aproximat d’uns 150-200 kg. És un pes prou gran per a l’època, donada la precarietat dels mitjans de transport i dels camins, encara així, no podem dir on es va fer la peça, però pensem que la cantera no degué d’estar massa lluny del lloc d’ubicació final. També deixem com a hipòtesi que a diferència dels altres blocs que composaven el monument, el bou es pogué tallar allí mateix, sobretot per que hi havia un assentament amb certa infraestructura de poblament i és més segur treballar-ho in situ, amb queviures i mitjans, que arriscar-se a trencar-la en el transport, ja acabat. Hi han testimonis que diuen que posteriorment va aparèixer també un basament, que va ser dipositat després en la casa del compte de Faura….(11) però res hem pogut conèixer d’altres possibles parts del monument.
Pel que fa a l´ escultor, sorgeixen algunes qüestions:
a) Quina relació tenia amb altres tallers escultòrics ibèrics.
- b) D´on va rebre les influències gregues que alguns autors creuen observar?
- c) Per quin motiu utilitzà una pedra mes dura del que és habitual en les escultures ibèriques?
- Es va desplaçar a Arse a realitzar l´obra per encàrrec o pel contrari era un artesà de la ciutat?
Col·lecció de postals que van traure a Sagunt al voltant del descobriment del Bou Ibèric.
D’altra banda i per a tornar al punt de la tècnica hem fet un xicotet estudi compositiu de l’obra i es pot comprovar l’utilització de la geometria per al seu desenvolupament volumètric. No és nova l’utilització de la geometria per al dibuix i disseny de figures en aquestes èpoques, encara que de vegades es puga pensar que tot el traçat és fruit de la casualitat. Per al Bou ibèric de Sagunt el traçat dona un rectangle que emmarca la figura i es forma de l’abatiment de la diagonal del quadrat director. Després hi han altres coincidències encara que al dibuix, per raons de claredat, no les hem posat totes. Altra curiositat és que la base del rectangle frontal té exactament un peu àtic, que serà la base del peu romà posterior de 29’5 cm. És clar que les mesures poden variar un poc amb el desgast dels anys i la manca de parts, per exemple les banyes, de manera que no volem (no podem) ser massa rigorosos amb el traçat, encara que sí volem insinuar la més que possible utilització de la geometria, per a calcular la volumetria de la peça.
Desenvolupament per abatiment de diagonals a partir del quadrat. ARXIU JOSEP MANUEL PALOMAR.
Com pensem que es va fer el procés de creació? En primer lloc, l´escultor va calcular l´altura total del bou, amb les protuberàncies on anirien inserides les banyes, posteriorment, marcà un quadrat en el bloc de pedra d´esquerra a dreta de la imatge i a partir del quadrat director, va marcar el centre i després va marcar les diagonals. Posteriorment abat una diagonal des del punt D i posteriorment una altra des de el punt B, i curiosament coincideix amb les mesures generals del bou.
DADES PER A UNA CONCLUSSIÓ:
Pensem que el territori dominat per la talaia d´Arse donava protecció i afavoria el comerç marítim, fins el punt que es va establir una colònia de comerciants grecs que van encunyar monedes per afavorir els intercanvis. El ibers sembla ser que prompte van aprendre la tècnica. També sembla ser que van existir intercanvis estètics en les diferents arts i no falten autors que observen influencies greges en aquesta estàtua, que la tècnica i dimensions geomètriques de l´escultura vindrien a corroborar en part, tot i la falta de realisme de la figura.
Per altra part segueix el model iconogràfic del bou ibèric en general, tot i que difereix amb altres escultures en el fet que no observem cap forat on inserir les banyes i/o altres elements.
L´aportació que fa l´escultura a l´art ibèric es la d´una escultura que tot i seguir els models iconogràfics ibèrics, ens planteja moltes qüestions que futurs descobriments i excavacions esperem ens aclariran.
Les proporcions geomètriques explicarien la sensació estètica que produeixen en l´espectador i que ha fet que fora elegit com símbol del Centro Arqueològic Saguntí i figura emblemàtica del Museu Arqueològic de Sagunt i que hem intentat exposar en el present treball.
Josep Manuel Palomar i Sergi Arrando
Faura, Agost de 2014
- Entrevista realitzada per Sergi Arrando a Mari Luz Camarelles.
- Blog de Guillermo Camarelles.”Breu història del Bou Ibèric de Sagunt”.
- Des d´ ací volem agrair la col·laboració de la seua família en Faura.
- Emilio Llueca Úbeda en un article al voltant del Centre Arqueològic de Sagunt, en parlar dels seus fons fa una descripció del Bou ibèric de Sagunt:
“ Tal vez sea esta escultura, la pieza más importante del Museo de Sagunto. El toro ibérico de Sagunto fue hallado alrededor del año 1930 en uno de los terrenos de extracción de tierras de una fábrica de ladrillos situada en la partida de Montíver de Sagunto a tan sólo cinco kilómetros de la ciudad. Este ejemplar de toro apareció junto a cerámicas y algunos objetos de interés arqueológico; por su situación en el momento del descubrimiento se puede suponer que indicaba un límite fronterizo de demarcación o quizás encerrase alguna significación religiosa. Fue esculpido por un artista anónimo del siglo IV antes de Cristo, y representa el hallazgo más septentrional de escultura animalística de la cultura ibérica. El toro ibérico que se guarda en el Museo saguntino está esculpido en piedra y se halla sobre un pedestal de sillería protegido por una urna de cristal. ( Emilio Llueca Úbeda: “El Museo Arqueológico de Sagunto” Pag. 43.)
- Copia de l´ article de “Las Provincias” adjunt a l´ expedient del Bou Ibèric.
- (Carmen Aranegui: ”Arte ibérico en la Edetania” Pàg 168-169 Actas del congreso de Arte Ibérico en la España mediterránea. Alicante , 24-27 de octubre de 2005)
- Podem esmentar treballs de M. Almagro-Gorbea, J. Blazquez , M. P. García –Gelabert, J. Maier: Imagen del Toro en Tartessos. Revista de Estudios Taurinos nu. 18, Sevilla 2004. Pàg. 51 a Teresa Chapa Brunet y Ricardo Olmos Romera: “Influjos griegos en la escultura zoomorfa ibèrica.”
- M. Melchor, Mónica Claramonte y Josep Benedito : “La excavación arqueológica del yacimiento ibero-romano de “els terrers” Sagunto-Faura. Arse num. 42. 2008.
- Altra descripció ens la donen Teresa Chapa Brunet y Ricardo Olmos Tomera: “Influjos griegos en la cultura zoomorfa ibérica.” Pàg. 88 :Escultura representando a un toro echado realizado en piedra caliza. Aunque falta casi toda la mandíbula inferior, la boca está entreabierta dejando ver los dientes, rodeados por unos labios muy marcados. Otras arrugas rodean el morro, y un tercer grupo los ojos, grandes y ovalados. De la testuz surgen unas incisiones radiales que pudieran indicar pelo o algún adorno. Faltan los cuernos y las orejas, que serían de piedra. El cuello es liso y las patas presentan pezuñas muy simplificadas, unidas las anteriores con las posteriores por una continuación del plinto. La cola termina con un motivo en forma de hoja, y se dobla sobre el muslo para dejar ver los genitales en la parte de atrás. Longitud: 76 cm. Altura: 53 cms; Grosor: 25 cms. Procede del valle de Montíber, 4 kms al norte de Sagunto, y durante el hallazgo, casual, se le rompieron las astas.
- Teresa Chapa.” La destrucción de la Escultura Funeraria Ibérica”. Revista CSIC. Trabajos de Prehistoria.
- ( )és significativament important la partida del Terrer, on es trobà el bou ibèric en 1923 i en aquesta mateixa zona recuperà en la segona meitat del segle el comte de Faura el que ben possiblement era el seu pedestal, pesa que té a la seua casa- palau de Faura i que és del tot convenient que s´ expose públicament amb el bou. Ací, a la vora del “Ventorrillo”, s´ excavà una vila ibero -romana amb motiu del nou traçat de carreteres i es posà de relleu l´ ús de la corrent contínua de l´ aigua( ).” (Manuel Civera: “La xarxa hidràulica del territori de Saguntum”. Arse, Pàg. 277.
