Carme Rosario Torrejón/Historiadora de l’Art
Amb el transcurs dels segles, l’ús de l’aigua que han fet els pobles ha esdevingut una forma de vida determinada i ha generat una transformació del paisatge. Un cas seria l’arrabassament dels camps i la desforestació dels boscos per establir espais de cultiu, així com el corresponent abancalament per condicionar parcel·les d’horta situades a les vessants de les muntanyes. Tot i que açò ens semble que respon a actuacions actuals, el cert és que totes aquestes transformacions ja es donaren a l’Edat Mitjana.
Pel que fa a l’ús de l’aigua, i en concret a la nostra comarca, tenim constància que l’aprofitament d’aquesta ja es feia des d’època Antiga. Moltes de les vil·les que poblaven el Camp de Morvedre es situaven a prop dels barrancs i rius, com és el cas del Palància, i també dels brolladors naturals com la Font de Quart o la d’Àrguines, entre altres. Durant el període andalusí es continuaren usant eixos fluxos d’aigua instal·lant-s’hi xicotets nuclis agrupats que coneixem com alqueries. Els musulmans feien servir aquesta aigua per a destinar-la primer als poblats, i després, en un curs més baix, a les hortes associades a aquestes alqueries. Normalment no feien sistemes de repartiment de l’aigua per a regar, ni sistars per a racionar l’aigua, sinó que aprofitaven els cabals sencers. Cal dir que, en un sistema comunitari de vida no feia falta racionalitzar l’ús de l’aigua. Cosa molt diferent veurem a partir de la conquesta cristiana, on el rei haurà de repartir terres entre els nouvinguts atorgant senyorius als diferents senyors feudals. Aquests sí que faran ús no sols de l’aigua sinó també de la terra per treure rèdit, al mateix temps que augmentaran les seues rendes. Va ser en eixe moment quan es feren noves séquies o, amb les existents, un sistema de torns per a poder distribuir l’aigua per totes les propietats. També s’instal·laren sistars, que eren una espècie de casetes on es distribuïa l’aigua i es custodiaven per un sequier per evitar furts d’aigua. Aquests sistars solien estar fets amb pedra de la zona i argamassa, es conformaven en forma de cubi una sèrie d’arcs escarsers o rebaixats de rajola que rebien l’aigua des de la séquia i sustentaven alhora l’estructura.
A Morvedre també es feren algunes intervencions per prendre l’aigua de la séquia Major. Almenys des de 1248, quan es van construir una sèrie de canalitzacions i assuts per portar l’aigua fins a les terres baixes.Un privilegi atorgat en aqueix any concedia a la dita vila la meitat del cabal de la séquia jussana de Torres Torres mitjançant una boquera a l’assut d’Algar (tal com diu Marc Ferri) i després es bastiria l’aqüeducte dels Arcs d’Estivella, que connectava així la séquia de Torres Torres amb la de Ponera. Moltes d’aquestes construccions, que ara com ara encara acompleixen la mateixa funció que antany, podem considerar-les com una mostra del patrimoni de l’aigua del Camp de Morvedre. (vegeu: FERRI, Marc, Terratinents, camperols i soldats. Regadiu i conflicte social al Camp de Morvedre, València, PUV, 2002).
