En la meua infància, sobretot en l’arribada de l’estiu, passava moltes hores en la vorera de la meua casa, jugant i prenent la fresca. També, moltes hores, a casa de la família Juan Pérez i Enriqueta Garcés, pares dels meus amics, Juan Enrique Pérez Garcés, Santiago Pérez Garcés i Vicente Pérez Garcés. Grans i entranyables moments de la meua vida. No puc seguir sense dir que Enriqueta Garcés, va ser una gran persona.
En aquelles hores d’estiu, quan estava en la meua casa veia pujar per la vorera de davant, lentament i elegant a D. Enric Josep Garcés i Garcés, anava al cafè La Protectora, a prendre cafè i una tertúlia. Venia a Faura, sobretot, en els estius.
La seua germana Enriqueta Garcés, vivia en la planta baixa de la casa familiar. Enric Garcés, vivia en el primer pis.
Pràcticament, tots els dies, anava a aquesta casa a jugar amb els seus nebots. Pràcticament, veia a Enric Garcés, tots els dies.
Ho recorde amb un caràcter tranquil, educat i polit. Al mateix temps, em causava una important sensació de respecte. Anava tan elegant, igual jo no estava habituat a tanta elegància, que no m’atrevia a dirigir-me a ell.
Una casa, dues famílies, molts i importants anys de la meua vida en el carrer Major, nº 44.
Què puc dir d’aquest reconeixement a D. Enric Garcés, que ser un gran professional en la música i humil com a persona.
El dia anterior, a la presentació del llibre, vaig estar amb la seua filla Maruja, en la seua casa, carrer Major, 44, menjant un trosset, bé, dos trossets de pastís, acompanyats d’un Nescafe. El Nescafe i el pastís, no podien anar millor servits. Venien amb una xicoteta safata metàl·lica, de més de 100 anys d’antiguetat. Probablement, de la mare de D. Enric Garcés. Imaginar-vos que saboros estaria el pastís.
Una forta abraçada a la seua família.
