La vespra va passar en un sospir, encara em quedava recollir la taula i rentar els plats. La senyora no va baixar a sopar, el disgust per no haver-ho aconseguit, la deixà feta pols de nou; em produïa gran pena vore-la així cada mes.
«Don Cristóbal ja me’n vaig, li he pujat una got de llet a la senyora»; «Gràcies Pura, bona nit»; «Senyor, li sembla bé que demà a les set estiga ací?»; «D’acord, porta les teues coses, eixirem després d’esmorzar»; «Bona nit, senyor»; «Va ser un encert acceptar la recomanació de l’alcalde; vuit anys cuidant de sa casa i de Blaiet va ser suficient per convèncer-nos de prendre-la al nostre servei; estic segur que en quatre dies s’haurà adaptat a la ciutat «-pensava Don Cristóbal mentre donava grans calades al seu havà-
A la porta, Josep, el ferrer del poble del costat, l’esperava com cada nit per acompanyar-la a casa. «Una jove tan guapa com tu, no hauria d’anar sola a aquestes hores per uns carrers tan foscos» -era la seua frase favorita per començar la conversa-. Aquesta nit hagués preferit que no m’acompanyés, volia deixar-li una nota a Ramón, en el lloc de costum, avisant de la meua marxa cap a València amb els senyors, però amb Josep al meu costat tot el rato, va ser imposible.
Em feia sentir malament anar-me’n sense avisar el pobre Ramon, allà sol, en una finca tan gran, amb l’única companyia d’ànecs i tarongers. Una de les vegades que vam poder parlar des de que va fugir a la muntanya, em va dir: «allà estic segur, nomes s’acosten a la finca alguns jornalers en època de collita i els que s’encarreguen de la granja. Rosalia, una de les xiques amb parada al mercat central, s’ha apiadat de mi, quan torna de la ciutat em porta menjar, tabac i algun diari per mantindré’m informat de les novetats polítiques «.
«Potser si trobe a Rosalía, vullga fer de correu entre nosaltres» – va ser el pensament que va acompanyar-me tot el camí a València.
Dos mesos sense anar a casa, sense notícies de Ramón; Josep m’escriu quasi tots els dies, li conteste poc i raspaet, m’excuse amb la quantitat de treball que tinc, a la ciutat tot és diferent; a la casa es un no parar, res a vore amb la tranquil·litat del poble. He anat diverses vegades al Mercat Central, Manuela m’acompanya sempre, diu que encara no em desenvolupe lo suficient per la ciutat com per anar sola. Ahir vam estar un altra vegada, dues visites la mateixa setmana no era lo normal, però el que a la senyora li havia abellit només podíem trobar-ho allí. Vam recórrer una zona de l’edifici nova per a mi, un lloc va cridar especialment la meua atenció, en passar per davant la jove que l’atenia ens va saludar; venia ous d’ànec; el cor em va fer un salt, «seria ella?»
«Coneix vostè a aquesta xica? – li vaig preguntar intentant dissimular els nervis pensant que pogués ser Rosalía-; «Quina xica?»; «La de la parada dels ous d’ànec»; «No, mante, no la conec» -va respondre ella sense mirar-la-
La setmana següent me les vaig enginyar per fer la compra jo sola, mentre Manuela acompanyava la senyora als oficis religiosos a la capella de la Mare de Déu dels Desemparats on la senyora Victòria solia acudir cada dimarts a confessar-se.
El lloc estava buit, vaig preguntar a les veïnes carnisseres i em van confirmar que la jove es deia Rosalia.
Novament dimarts; la senyora Victòria i Manuela eixiran en uns minuts cap a la Verge pels oficis del matí; ací ho tinc tot controlat, el senyor va esmorzar molt prompte i es va ficar al despatx amb aquell altre cavaller que ja havia vingut en diverses ocasions aquesta setmana, Don Anselmo, va dir que es deia, aquesta vegada no el va acompanyar el seu nebot, que templat, em va somriure quan li servia el cafè i vaig poder admirar les seues dents tan blanques i perfectes, crec que ell es va adonar que el mirava i em va fer l’ullet, roja com una tomata em vaig posar, encara sort que em va cridar la senyora i vaig poder fugir de la cuina ràpidament, el vaig deixar amb Manuela que enganxada a la ràdio no s’assabentava de res més que de la novel·la.
Jure que no estava xafardejant, no vull que pensen que sóc rondallera però els senyors han deixat la porta mig oberta i des del corredor els he sentit parlar en veu baixa i amb prou feines he escoltat algunes frases soltes, encara que suficients per avisar Ramon que vaja amb compte, la visita de “Su Excelencia” ja té data i tinc por per ell i els seus companys, volen rebentar-la com siga, però amb quins mitjans? ací ho tenen tot massa vigilat. Rosalía va demà a recollir mercaderia per al lloc del mercat així que cal que hui mateix la veja. Ramon es posarà content de saber que aquest cap de setmana vaig al poble, fa molt que no veig la meua família, els trobe molt a faltar, també hauré de vore a Josep, ma mare ja va donar el seu consentiment, oficialment som novios, ara vindrà a vore’m a la ciutat i a mi cada vegada em ve menys de gust.
«Ave Maria Puríssima»; «Sense pecat concebuda» -va començar el sagrament de la penitència la Sra. Victòria amb el pare Antoni, el seu confesor- els plors li ofegaven les paraules a mesura que anava explicant-li al sacerdot la frustració que l’envaïa en no ser capaç de concebre un fill, ni una sola vegada es va negar a complir les seues obligacions maritals, ni tan sols quan la tristesa la consumia era capaç de negar-se davant les necessitats del seu estimat espòs. Ressentiment, culpa, enveja cap a les futures mares que semblaven envoltar-la allà per on la seua vida la portés; «Desitge tindre un fill per damunt de tot» -amb aquestes paraules li ho va dir a D. Antonio, qui va vore en ella una candidata perfecta per a l’adopció-. «Tranquil·la dona, no plores més, el teu marit et vol i tu a ell, Déu posarà els mitjans perquè els teus desitjos es facen realitat; ja saps que els camins del Senyor són inescrutables, encara que de vegades necessite de bons cristians que li donen un cop de mà, i jo conec a la persona que pot ajudar-te «; «De veritat pare? Faria vostè això per mi? «; «Si filla, tu ets una bona cristiana; parlaré amb la germana Pilar. Digues al teu marit que vinga demà, és un assumpte delicat i és millor que el tracten els homes, ho entens filla meua? «; «Si, pare, ho entenc».
(Fi de la 1a Part)
