Parlant amb la meua estimada amiga Delfina, li vaig comentar que em contara coses de sa mare ja que feia poc de temps que havia faltat i em feia goig parlar d’ella. Em va dir què no li venia de gust, que no tenia ànims.
Ara, després d’un any i mesos des d’allò, Delfina em diu què li feia il·lusió fer-li un xicotet reconeiximent a sa mare el dia del seu aniversari, perquè el dia 1 de maig compliria 100 anys.
Fa uns dies, i a l’hora de costum, es va gitar a dormir. Es va desvetlar i no hi havia forma d’agafar el son, potser fóra pel record de sa mare. A les cinc de la matinada es va alçar, va agafar un full d’una llibreta de la seua neboda i es va posar a escriure.
El text diu:
“Hola mare, avui hagueres fet 100 anys.
Quan d’honor li has fet al dia que vas nàixer!!!
Recorde quin convoi teníem per a esta data. Quina festa t`haguérem fet tota la familia però, no va poder ser.
A pesar que tots els dies et donàvem ànims i et recordava com t’estimava però, el teu cos, estaba molt cansat.
El Rey em deia –conta’m coses de ta mare -, i jo li deia – què t’he de dir? Que tot el que sóc, és gràcies a ella-.
El que sí que és veritat i ben clar, que pel treball que havia fet havia donat un bon servici al poble i per això, li dedique este xicotet homenatge.
Durant aquells anys, la recorde feliç i entregada al seu treball. Quan arribava a casa, sempre tenia anècdotes que contar “fulanito en sa casa no volia macarrons, i s’ha menjat dos plats”…i més coses aixina. Tot això feia què les mares que anaven a treballar se n’anaren tranquil·les, els seus fills estaven ben alimentats.
Moltes vegades, quan anava amb ella pel carrer, ens feien parar i li demostraven el seu agraïment que, a data de hui, encara m’ho recorden.
Són estos alguns testimonis de tants com puc dir”
Abans de lliurar-me la nota, Delfina me la va llegir. Tan promte com ho va fer, l’emoció de la nota li va omplir els ulls de llàgrimes que li esvararen per les galtes, tot el seu semblant, ple d’agraïment per sa mare.
Delfina Alegre Alegre va nàixer, el dia 1 de maig de 1917, al poble d’Higueras província de Castelló. Son pare fou alcalde del poble; en la guerra civil va ser afusellat pels nacionals. La família de la seua dona ho va denunciar.
Delfina va agafar la maleta i se’n va anar a Barcelona per a servir en una familia. Estant allí, va conéixer a un home de Borriana, Blai Péris, i al poc de temps és va casar amb ell, ella tenia 19 anys. Als dos anys de casats, van tindre un fill, Blai. (li va posar com al seu marit).
Amb el seu fill, agafa la maleta i se’n tornen a València a servir en casa d’una familia adinerada. El seu marit estaba en la guerra, i l’afusellaren.
A l’any 1947, quan Delfina tenia 30 anys, es casa amb Manuel Sales Queralt de 36 anys i veí de Benifairó de Les Valls. Manuel tenia un fill d’un matrimoni anterior. Ara la familia estava composta per quatre membres.
A l’any 1949, a Benifairó, Delfina va tindre al seu fill Carlos; d’ella era el segón però, per al matrimoni era el tercer.
A l’any 1956, quan tenia 39 anys i en la casa on havia viscut a Faura, va tindre la seua filla Delfina. (li va posar com a ella).
Als pocs mesos de nàixer la xiqueta, el matrimoni amb els fills menuts se’n van a treballar a França. Els fills majors ja estaven teballant allí, i ara, ja estaba tota la familia al complet.
A l’any 1960, la familia torna a Les Valls. Delfina es posa a treballar al magatzem de taronges Rius situat al Ventorrillo de Rosa. De bon matí deixava la seua filla assegudeta a l’escalò de la guarderia i se n’anava a treballar. La xiqueta plorava sense parar fins que arribaven les senyoretes.
Era l’any 1963, en França va morir Blai, el fill major de Delfina, ella li va portar un rigorós dol, de negre i pels turmells.
Canvia de magatzem i es posa a treballar en la FESA. Poc després, per l’any 1963, al col·legi Sant Vicent Ferrer de Faura, s’estableix el menjador per als alumnes, principalment, per als que les seues mares anaven a treballar. Li proposen portar la cuina, i ella ho acepta sense dubtar-ho.
S’incorporava al nou treball, tots els dies a les 9:00h, i finalitzava a les 17:00h, quan eixien els alumnes. Com que l’encarregat que tenia en el magatzem li va dir que podía anar quan li vinguera bé, ella anava a fer matinades fins l’hora d’anar al menjador. Per la nit feia vetlades, no se sap com podia mantindre el ritme.
En 1970, Manuel, el seu marit, mor quan tenia 59 anys d’un derrame cerebral. Ella pren una nova responsabilitat; fer de pare, a més de mare.
A pesar de totes les obligacions familiars, Delfina amb el menjador, els xiquets i les xiquetes, estaba vivint els anys més feliços de la seua vida; gaudia de tot allò que feia. DªAmparo, la directora del col·legi, va confiar plenament amb ella i es van fer amigues.
Només entrar a la faena, preparava la llet que es repartia al recreo. En aquella època, el menjar era escàs i els xiquets ho patien. Al principi la llet era en pols i, la tia Delfina, en unes grans calderes, la mesclava en aigua bullint. Posteriorment, ja es repartia la llet amb botelletes de vidre. Tan promte s’acabava el recreo, tots els utensilis de la cuina havien d’estar totalment nets.
En la cuina, penjada de la paret, hi havia una roda amb tots els dies de la semana. En cadascún d’ells, tenia anotat el menú previst per a dinar. Se n’anava a les botigues del poble i comprava tot el necessari per al dia. Cada botiga li donava la nota amb el total de la compra. Quan arribava al col·legi li les donava a Dª Amparo i, esta, li donava l’import total de les despeses.
A les 13:00h, el dinar havia d’estar a taula. Els comensals eren molts ja que quasi totes les mares anaven a treballar. Estava sola per a tot però, alguns professors i alumnes que s’alternaven, es quedaven al menjador i li tiraven una maneta a l’hora de parar taula. Tant alumnes com professors sempre la respectaren, li tenien molt de carinyo i estima.
· Quan alguna de les xiquetes, per causa de la menstruació, feia mala cara i no es trobava bé, Dª Amparo sempre els deia –ves a la cuina i li dius a la senyora Delfina, que et prepare una “manzanilla”-, ella els feia la infusió, i els deia què esperaren allí en la cuina fins que es passara el dolor. Poc després, tornaven a les classes però, si el malestar continuava, ella mateix les acompanyava a dir-li a Dª Amparo què li donara permís per a dur-les a casa. La mestra sempre aceptava els seus consells, perquè tenia plena confiança amb ella.
· Rosa Queralt, alumna, s’hen recorda que li agradava, en general, tot el menjar però, sobretot, uns ous que feia al forn amb tomaca i el lleugera i energia que tenia en la cuina
· En el menjador sempre havien xiquets i xiquetes amb poc apetit, allí estava la tia Delfina, amb la cullera, perquè arribaren a temps a classe.
Era incansable, a casa quan la familia havia sopat i ja havia fet l’escurada, agafava el punt de ganxo i encara en feia un poc fins que s’adormia esgotada. A l’endemà de matinada, de nou al magatzem.
En l’any 1982, als 65 anys, arribà l’edat de la jubilació. Tots els professors li organitzaren un dinar d’acomiadament, on assistiren els conjuges i fills de tots ells.
A l’any 1997, quan ja havia complit 80 anys, van començar a apreciar-se simptomes poc coherents en la seua vida quotidiana. Allò fou el principi de la demència senil però, mai va tindre un comportament agressiu.
Amb l’avanç de la malaltia, la seua parla habitual que era el valencià, es va tornar al castellà, la llengua de la seua infància a Higueras. Delfina, la seua filla, també li responia en castellà, tots els dies li preguntava a sa mare –Hoy te he dicho que te quiero mucho?-.
Ja als últims anys, no tenia altra l’obsessió que saber el que li va ocòrrer, i on estaría soterrat son pare. I, amb una fort expressió carinyosa, sempre abraçada al seu benvolgut nino.
Estava cansada i el cor se li estaba debilitant poquet a poquet però, seguía lluitant per viure. El dia 5 de gener de 2015, la nit màgica dels Reis d’Orient, Delfina va sopar com de costum, i l’endemà dia 6, dia de Reis, el cor se li va parar definitivament. Va morir als 98 anys i l’esperança d’arribar als 100 es va esvair.
La tia Delfina va ser una persona que va viure per als altres, els veïns ho sabien i per tant, va ser molt estimada per tots!!!
