Lola Santa Justina Adsuara, segona filla d’una família de Faura, on els seus avis i pares eren forners. El forn on treballaven, estava situat en la plaça d’Almorig. Va nàixer en una casa situada en el carrer Cisterna. Al poc temps, es van anar a viure a una casa situada en el carrer La Volta. Uns anys després, els seus pares, van comprar l’habitatge on estava situat el forn. Ho van derrocar i es van fer un habitatge nou; es van anar a viure a la casa nova. En la nova construcció, el forn va deixar de funcionar, van posar vaques per a traure llet.
Va ser la segona filla de cinc germanes. La seua mare va morir durant el sisé part, era un xiquet i també va morir.
Bén prompte, als 13 anys, es va posar a treballar en un magatzem de taronges com, pràcticament, totes les xiques d’aquella època tenien la mateixa destinació. A l’escola, lo just.
Modesto Pérez Martínez, fill natal del poble de Manzanera, província de Terol. Va ser el cinquè fill de 7 germans, 3 xiques i 4 xics. La família estava passant dificultats de treball, feia poc temps que la guerra havia acabat i per aquells llocs, el tema laboral estava difícil.
Un familiar, que vivia a València cabdal, va començar a cercar-los una finca de tarongers, per a comprar, per la part nord de València. Després de veure algunes, entre elles, una en el terme de Quart de les Valls, i que li va agradar al seu familiar. Es van interessar per ella i, un veí de les Valls els va comentar, que tres famílies xurretes ja van estar en aquesta finca i, les tres, es van arruïnar. Van agafar por per si estava portada per la mala sort però no, era perquè no tenia aigua. No la van comprar per si de cas.
Van comprar una finca, situada en el terme municipal de Sagunt, d’unes 40 fanecades amb una casa inclosa. Tota la família es va vindre de Manzanera. Modesto tenia 16 anys.
Van començar a criar animals de tota classe: corders, vaques i bous per a carn, gallines i els seus ous corresponents, conills, ànecs,… en definitiva, La Granja de Sant Francisco.
Modesto, no eixia molt de la finca, el poble ho tocava poc per a seduir. Ja tenia suficient amb la gran quantitat d’animals.
Paz, germana de Modesto, era amiga de Lola i, en un aniversari, la va convidar a baixar a la finca per a berenar. Va arribar a la finca i, en acostar-se a la casa, sota una parra, allí estava Modesto, assegut amb una cadira prenent el fresc. Arriba el moment crucial, Modesto, li guinya l’ull a Lola i aquesta, aguantant el convit, li trau la llengua. Entra en la casa i li pregunta a Paz, aqueix xic que està en el carrer qui és? És el meu germà Modesto, ah! Molt bé.
Lola ja ho tenia filat. Un diumenge, Modesto, que ja pujava més al poble, va vindre tot mudaet, amb la seua jaqueta de pana, segons Lola, de xurret. Només es van saludar, però, ja se cercaven la salutació.
Van començar a eixir, sempre en quadrilles d’amics: paelles, Pasqua, en l’estiu per a fer gelats,…
Modesto se li declara en amor, i li va dir a l’orelleta, “et vull més que a la meua vida”. Davant açò, Lola no es va poder resistir i es van posar a festejar, Lola no volia deixar-ho entrar a casa. Modesto es va anar al servei militar a Saragossa. Quan ho van llicenciar, va ser el moment per a autoritzar-li a entrar per a demanar-li la mà al pare de Lola. Molta gent es va assabentar de tal esdeveniment. Les seues millors amigues es van col·locar en la part superior de la casa per a presenciar en directe tot l’acte per una finestra, dic acte, perquè semblava un teatre.
Modesto entra en la casa, el seu futur sogre l’estava esperant. “Vinc a per la seua filla, si em dóna la seua filla jo seré el seu gendre”, sempre que siga per conformitat dels dos, bé, dic que sí, li va contestar el seu sogre.
Als pocs mesos, Modesto, li proposa a Lola el casament i així, treballar només per al seu matrimoni. Lola, als seus 21 anys, va dir que sí. Es van casar.
Es van anar de viatge de novios a Barcelona, però Modesto no ho tenia clar de fer el viatge. Preferia gastar-se els diners del viatge comprant un bestiar d’ovelles. Sort que li va fer cas a Lola i no les van comprar, va ser l’any de la riuada, es van ofegar totes.
Amb els diners que posseïa el matrimoni es plantejaven, comprar molts metres de solar en el carrer Blasco Ibáñez o, muntar una tenda de comestibles, en el mateix carrer. Van decidir la tenda, aquesta els podia proporcionar treball per als dos. Aleshores, per als veïns de Faura, va significar com el Consum d’avui en dia.
Lola, en el mostrador de la tenda i Modesto, cercant el gènere pels mercats més pròxims a Faura. En els seus inicis, el seu mitjà de transport i, de càrrega, era una bicicleta. Portava la càrrega en els laterals i damunt del portamaletes. Despres, ja anava en furgoneta. Més tard, ja anava en furgoneta.
Abans de comprar-se la furgoneta i quan havia d’anar a comprar per la zona de Manzaneda, el seu poble, anava amb un mascle i, bén mascle que havia de ser. Com el viatge li portava moltes hores, Modesto, descansava dormint en el carro. El mascle seguia caminant, coneixia el camí, el GPS no ho necessitava. Si havia de fer STOP, parava i perill en el control d’alcoholèmia, imaginar-vos. L’únic moment delicat podia sorgir si, la Guàrdia Civil, ho parava. No per la velocitat no, li demanaven diners. Ell li’l donava i el mascle continuava.
Van continuar treballant en la tenda, més de 35 anys, fins que Modesto va emmalaltir i ho van haver d’operar. Ja no es va recuperar per a continuar amb la tenda. Es va jubilar, van tancar la tenda i el matrimoni va passar a cuidar-se dels problemes de salut.
Des dels 17 anys estan junts. Porten 58 anys casats, i alguns més, de novios. Tota una vida.
Li he preguntat a Modesto que li regalaria a Lola per al dia de Sant Valentín. M’ha contestat que igual algun animal de bestiar. Per a les bodes de plata li va regalar 3 cabres i, les tres, estaven prenyades. Ell, ja els sabia, amb el preu de 3 va tenir 6 cabres. Els xurrets estan molt espavilats.
Moltes felicitats en el dia de Sant Valentí.
ENTREVISTA
