Vicent Marqués Llueca, va nàixer a Quart de les Valls l’any 1924, significa que, actualment, té 93 anys. Va tindre una germana, Julia i un germà, Carlos.
Quan ell tenia dos anys, els seus pares i fills, es van anar a viure a la casa del seu avi. Vicent, la seua dona i els seus fills, van seguir en la mateixa casa i, actualment, ell sols, continua en ella.
Arribada la guerra, quan Vicent tenia 12 anys, el seu avi Vicent, la seua mare i els seus germans, van agafar el carro i cavall i es van anar a Benaguasil, passant per Bétera, a casa d’un familiar. Es van posar a llaurar camps i, a l’any, sense acabar la guerra, van tornar a Quart.
Una vegada a Quart, Vicent va tornar al col·legi amb el mestre Constantino, fins als 14 anys. També ajudava al seu avi a llaurar camps. Vicent ja manejava bé el cavall encara que ell em comenta –que no llaurava molt recte.
En acabar la guerra, Vicent es va anar a treballar amb el seu oncle Germán que transportava caixes de taronja dels magatzems de Benifairó, Faura,… fins a l’estació de les Valls per a carregar en vagons. Fins a 4 viatges feia Vicent amb el seu carro fins a l’estació. En cada viatge al voltant dels 2.000 Kg carregava, un cavall Rossí podia aguantar, a aqueix ritme, uns 10 anys. Vicent, pesava poc, però sempre anava a peu. Una vegada que va pujar, es va relliscar en la càrrega i va caure. 14 anys va estar fent aquest treball durant la campanya de taronges i, la resta d’any, a anivellar camps.
Tota la seua vida laboral amb els seus cavalls fins a l’arribada de les màquines. Arribat aqueix moment es va anar a agafar taronges i a altres activitats relacionades amb l’agricultura fins a la seua jubilació.
No solament de cavalls consistia la vida de Vicent, també va ser un gran apassionat del futbol. Abans d’arribar la guerra ja anava al Mestalla a vore al València CF amb el seu pare. L’any 1941, el porter del València va ser a Quart i va menjar a casa de Vicent. Va estar 20 anys com a soci del València CF.
L’ajuntament de Quart, l’any 1952, amb la col·laboració desinteressada dels veïns, va iniciar la construcció de l’actual camp de futbol de Quart. Vicent, i tres veïns més, anaven amb els seus cavalls per a anivellar el camp.
Una vegada acabat el camp, es va fer l’equip del Quart i Vicent va ser el seu primer delegat d’equip. Va estar 6 temporades de delegat. En el partit d’inauguració del camp, van jugar el Quart contra el Esplai, amb el resultat final d’empat a zero gols.
El camp es va omplir fins a la bandera. Pagant 5 pessetes els homes i 3, les dones, es van recaptar 7.300 pessetes, tot un record de recaptació.
Com els equips, el Esplai de Benifairó i el Faura, tenien jugadors forans i el Quart els volia guanyar, van fitxar a jugadors de València. Els pagaven 10 duros al mes per als bitllets de tren.
Entre altres situacions, Vicent, com a delegat de l’equip, va haver d’eixir corrent camp a través a Sogorb i, en el camp del Ferreret, ho van unflar a bufetades.
Des de l’any 1939 fins al 1985, que es va jubilar, menys els dos anys de servei militar, va ser caçador actiu. Va començar anant a caçar la perdiu, però prompte va tindre gossos jarnegos per a anar al conill. Amb tants anys sent perseguix, els conills, li tenien horror a Vicent. Mai van faltar les boníssimes paelles, va morir Manolo, el paellero, es van acabar les paelles.
A Fred Astaire no va arribar però sí un bon ballarí. Mai faltava en els balls d’estiu que es realitzaven en els carrers o places dels cinc pobles. El mateix et ballava un pasdoble, que un vals, o una polka, la qual cosa li tiraven. S’agafava a la cintura de la xicona, i ja pot tocar el músic. En els hiverns anava al ball a Quartell, ho feien en un local tancat i tocaven els músics de la banda. L’entrada costava 1 duro sense dret a consumició, no hi havia bar. Si volia convidar a alguna xicona l’havia de traure al carrer a cercar un bar.
Ja la coneixia des de la infància, però en un ball, ella també va ser una apasionada del ball, van començar a ballar. El charleston anava a més fins que es van fer nuvis. Vicent tenia 27 anys, la seua núvia 28. Per aquella època era rar que arribaren a aqueixa edat sense casar-se, ells es resistien per la passió del ball. Als dos anys de festeig es van casar. Com vulgarment es diu, “t’has casat, t’has cagat”, els dos van deixar de ballar.
Es van casar l’any 1953. De viatge de nuvis es van anar a Barcelona, tinc els meus dubtes si van ser a vore la Sagrada Família, les Rambles,… o a veure el partit de futbol, Barcelona-València, que es jugava en el Camp Nou. Tot ho tenia previst, l’endemà d’arribar a Barcelona, va portar a la seua dona a vore al València. Vicent va eixir trist del camp, el Barcelona li va guanyar el partit al València per dos gols a zero. A dia d’hui, encara recorda de memòria l’alineació dels dos equips. Casat i ben casat, col·leccionava els croms de tots els equips com un xiquet.
Del matrimoni van vindre una filla, Mª Ángeles i un fill, Vicent, els dos van nàixer en la casa dels seus avis.
La seua dona, l’any 2008, quan tenia 85 anys, es va anar per sempre. Vicent, fins hui, un poquet tocaet de la pròstata, amb 2 pastilles al dia, tot controlat.
Mai havia parlat amb Vicent, ens vam conèixer en un acte del club de pilota de Quart en l’any 2016, quan li vaig donar els meus detalls, ràpidament, em va dir que érem família. El seu pare, cosí germà de la meua àvia. Me vaig alegrar de conèixer-lo.
Quines anècdotes passen en aquesta vida, som família, ell és marqués i jo, rei. Els dos sense títol.
Gràcies oncle Vicent.
VÍDEO DE L’ENTREVISTA A VICENT MARQUÉS LLUECA
