Vicent Ros Pérez, va nàixer l’any 1930, en el nombre de casa 7, del carrer Primo de Rivera, ara (Blasco Ibáñez) de Faura.
Ara, aquest carrer, es troba en el casc antic del poble, la qual cosa es denomina “poble de baix“. En aquella època, era les afores de Faura; carrer paral·lel a l’actual plaça de l’Hostal, centre neuràlgic de Faura.
Els seus pares van tindre 7 fills, 4 xiques i 3 xics. Vicent, va ser el sisè dels fills. A aquests, cal afegir-los, 2 fills més que van morir, total 9 fills. Existeix una frase feta d’aquella època que diu “com no tenien televisor, alguna cosa s’havia de fer”. En el cas de la seua família, tampoc tindrien ràdio.
Quan va vindre la guerra civil, Vicent tenia 6 anys. Als 9 anys repartia el ranxo als soldats republicans que estaven a Faura.
En plena guerra, una família evacuada de Nules, es van posar a viure en la seua casa. La família estava composta pel matrimoni més 5 fills. La família de Vicent deixava de ser nombrosa, ara passaven a omplir un autobús.
Fins al seu matrimoni, sempre va viure en la casa on va nàixer. Ben curta la seua edat, sobre els 9 anys, treia a pasturar el bestiar d’ovelles dels seus pares, els quals, tenien una carnisseria. Arribava a casa amb el seu bestiar, es netejava i, després, a jugar amb els seus amics. Sempre, en la plaça de l’Hostal, jugaven al galop, al parao,… també, fer carreres, a donar voltes al poble. Vicent, arribava entre el segon i el tercer. Quasi sempre guanyava el seu amic Pascualet “el de Rosaria”. Li podia influir el cansament del passeig al bestiar. Pràcticament tots els xiquets de Faura acudien a la plaça de l’Hostal a jugar.
També van ser amb ell, a pasturar el bestiar, els veïns de Faura, Maties “el Morrut” i Pascualet “el Tortonda”.
Als 18 anys es va anar al servei militar. Es va anar voluntari, abans de l’edat que li corresponia. Com si tinguera pressa. Va ser com una espècie d’aposta amb els seus amics, Juan “El Fabero”, Paco “El Sabater”, Boro “El Forner”, Paco “El Noi”,…
Va estar en el servei militar, dos anys, a Manises en l’aviació però, mai va arribar a volar. Es va vindre a casa als 20 anys d’edat.
Tenia una veïna, la Cirila, que la coneixia des de la seua infància. Carmen Ferrer, va arribar a ser la seua dona.
Passejava amb ella, tornava a passejar amb ella, repetia el passeig amb ella i, sense adonar-se, ni demanar permís al seu sogre; en aquella època, condició obligatòria, als 16 anys es van fer nuvis. El seu sogre, no necessitava que li sol·licitara la mà de la seua filla ni gens, ho tenia ben fitxat i controlat.
Finalitzat el servei militar, es va posar a treballar en el comerç familiar de treballar la taronja de destrío (rebuxero, per aquells temps, molt abundants). Els seus germans ho envien a Saragossa perquè reba la taronja i vendre-la. Finalitzada l’activitat de la taronja, per la seua família, torna a Faura.
Entra a treballar en el magatzem de Leonardo Ramón, com a fuster. Quan finalitzava la campanya de taronges, treballava en les terres de la seua família.
Carmen, també treballa en el mateix magatzem. Ella, encaixava les taronges en les caixes, ell, li les tapava. La compenetració, ja existia.
Es van casar l’any 1960. Vicent tenia 30 anys, Carmen, també 30, amb uns mesos major. Van arribar a 54 anys de casats, més els de nuvis i de veïns, tota una vida.
En les dates previstes per a la boda, va morir el seu sogre. No es va fer la cerimònia prevista. A les 7 de la matinada, van acudir a l’església de Faura, acompanyats dels pares i germans de Vicent, la mare de Carmen i 4 familiars, els més reunits. Es van casar i, un familiar amb el seu cotxe, els va portar a València per a pujar a un autobús i anar-se a Madrid de viatge de nuvis.
Van tornar del viatge i van seguir en els mateixos treballs que tenien, ella de encaixadora en el magatzem i Vicent, de fuster, també en el magatzem, a l’estiu, per a les seues terres.
Als 2 anys de matrimoni, van tindre a la seua filla Mª Carmen. Als 5 anys, al seu fill Vicent. Quan tots estaven tranquils, i contents amb la parelleta, Carmen comença a tindre unes sensacions en el seu cos no previstes. Eduardo, començava a cridar a la porta, volia entrar en la família. Tercer fill i segon home.
Vicent Ros, va ser membre de la Càmera Agrària de Faura. Per l’any 1969, s’havia de formar un nou ajuntament. Dos membres de la Càmera Agrària, havien de formar part com a regidors de l’Ajuntament de Faura. Els membres de la Càmera Agrària, van decidir que anaren Enrique Salt i Vicent Ros.
Vicent, va romandre de regidor fins a les primeres eleccions generals de la democràcia, juny de 1977.
Va pertànyer a la junta directiva de l’equip de futbol de Faura. Quasi tots els directius, tots els dies, venien a la barberia, la qual, era la meua casa. Jo tindria 3 anys. Escoltava tots els possibles fitxatges que volien fer. Així, durant molts anys.
Com a anècdotes: Els jugadors forasters que fitxaven, quan jugaven a Faura, cada directiu havia de portar-se un a la seua casa per a donar-li a menjar i, cada directiu, havia de pagar-li a un jugador. El club no tenia diners. El germà major de Vicent, també era directiu, es va anar a treballar fora i Vicent, havia de pagar-los a 2 jugadors.
Actualment, Vicente té 86 anys. Diu que es troba bé, encara que, li falta oxigen per a respirar en bones condicions i, li fallen les cames.
El pitjor dia de la seua vida, el dia de la defunció de Carmen, la seua esposa. Preferia anar-se ell primer.
