Per la marjal em passejava amb l’esperança de veure als flamencs o rovellats, no estava tenint sort, no els trobava. De sobte, un vent especial sentia per la meua cara; el cel, a brillar es va posar i, al pas d’uns metres, a Eva Gómez van veure els meus ulls. Totes les sensacions, justificades estaven. Vaig trobar la sort.
Eva, cantant estava a les fotges i granotes, elles, primer emocionades, després, corejant-li estaven. Jo, no em vaig poder resistir a escoltar-la.
Escoltar-la, és relaxant i, acompanyada per les fotges, granotes i el pas del vent, és el cel.
ENTREVISTA
