Feia dies que ens rondava l’idea pel cap. Ens apetia molt trobar un moment en que el treball i el temps ens ho permeteren. Per fi ho hem aconseguit. Hui hem anat a la platja!
Res estrany donat el lloc privilegiat on vivim, però si que s’escapa del comú, almenys per a nosaltres (la meua filla i jo), el fet de fer-ho en bicicleta.
Jo concretament, solament ho havia fet una vegada quan tindria uns quinze anys en una BH que compartírem una amiga i jo. Per a mi, que la duia darrere a ella, se’m va fer dur el camí. Dur també per a ella perquè eixes bicicletes eren molt incòmodes per al que anava de paquet, ja que tenies que dur les cames encongides per a no tocar el sòl. No vaig tornar a agafar una bicicleta per anar a la platja fins ara, que veritablement ens apetia molt.
La meua filla i jo ens desplacem prou en bicicleta. Perquè ens agrada i per allò de “qui mou les cames, mou el cor”, però no fem trajectes llargs ni molt pesats. Hui ens hem extralimitat. Alguns trams se’ns han fet durs. Sobretot les pujades als ponts per a creuar l’autovia, les vies del tren i l’autopista. Però estem fetes unes campiones i no hem baixat ni un sol moment de la bici. Ens podia l’orgull.
He de dir que ho hem gaudit. Tot es veu d’altra manera des d’aquesta perspectiva. Tot es viu d’altra manera. Solament així es pot sentir el vent que t’acaricia la pell. A eixes hores del matí que el sol encara no calfa, puc donar fe que és tot un plaer.
Tot es veu més d’a prop, més a poc a poc, que si ho fas des d’el cotxe. A velocitat bicicleta t’adones de coses que quan vas en cotxe et passen desapercebudes. Gaudeixes més del paisatge que va canviant al llarg del camí. Dels sons: Els de l’aigua que corre per les sèquies, el piular dels ocells, el vent que passa entre les branques dels arbres…
Primer, i res més eixir de la població, són els tarongers els que ens acompanyen. Desfilen al nostre costat com si caminaren a poc a poc en direcció contraria. Més avant tenim les moreres, els canyars, la marjal amb tot tipus de fruites i verdures típiques de l’estiu, la zona humida, els estanys amb la seua fauna, les aus aquàtiques, i…què dir dels olors? Tot un plaer!
Respirar i omplir els pulmons d’olors a herba, a terra mullada, a la brisa salada de la mar…Tota una barreja de sensacions que ens fan sentir agraïdes a la vida i al privilegi de poder gaudir d’aquests moments que de tant en tant ens regala.
Mentre baixàvem, el vent, que bufava de llevant, ens colpejava en la cara. Era com si jugara amb nosaltres. Ens esvalotava els cabells, es colava per dins de la camisa fent-la onejar i acariciant-nos suaument la pell. La sensació era exquisida.
En arribar a la platja, hem deixat les bicicletes sobre la sorra i hem caminat una bona estona per la riba, deixant primer que l’aigua ens colpejara solament els peus. Després, quan el nostre cos ja s’ha acostumat a l’aigua gelada, hem anat endinsant-nos cada vegada més fins que ja ens hem mullat tot el cos. L’aigua estava molt tranquil·la i molt clara. Podíem veure els peixos més atrevits que s’apropaven a nosaltres. Ens hem relaxat deixant el cos mort que surara sobre l’aigua. Esta ens feia dansar amb el vaivé de les ones. Els ulls tancats evitant la llum directa del sol… ara podria aturar-se el temps. Quin plaer més gran!
Però el temps no s’ha aturat i el cos ens demanava aliment. Així que hem tornat on teníem les bicicletes i, després de vestir-nos, ens hem acostat a esmorzar, ens ho hem guanyat. Una vegada que ens hem refrescat amb unes cerveses ben fredes i hem carregat energies amb l’esmorzar, de nou ens hem muntat en la bici per a tornar cap a casa.
Pujàvem a poc a poc. Amb mirada de linx buscàvem per tal de veure si hi havien aus dels que viuen en la marjal. Amb mirada de linx observant, descobrint cada racó, encantades amb tota la bellesa que abastaven a veure els nostres ulls.
Al passar pel mig de les moreres que creixen als dos costats del camí, he inspirat ben fort del seu inconfusible aroma, he tancant per un moment els ulls i he pensat: Sí! Açò és el camí de la platja!
De sobte, eixa barreja de sensacions que han despertat en mi la fusió dels sentits, vista i olfacte, han despertat el record d’una infància ja molt llunyana on també, muntada en la bicicleta de mon pare, jo davant en el quadre, sobre aquell minúscul “sillonet” i el meu germà darrere, ens anàvem cap a la platja a gaudir per un moment d’aquella aigua salada banyant-nos la pell.
Una sensació d’eterna gratitud a mon pare m’ha envaït al pensar com patiria aleshores per a satisfer el nostre desig, duent-nos en aquella vella bicicleta, per aquells camins, aleshores sense asfaltar i plens de sots. I una sensació d’eterna gratitud a la vida que em dóna l’oportunitat de gaudir d’aquests moments. I em dóna el privilegi de tindre facilitat per a veure-ho, facilitat per a sentir-ho, facilitat per a gaudir-ho.
PAQUI CAYO GIL
