El dissabte anterior, em trobava bé, però em resistia a alçar-me. A les 10 hores, del matí, me’n vaig alçar per a prendre alguna cosa per a acompanyar a una pastilla. Per la finestra, de la cuina, entraba un raig de sol amb molta llum, la qual, em va despertar l’interès d’aprofitar el dia esplèndid que estava fent.
Ràpidament em va sorgir la idea de fer una excursió al poble d’Aín. Poble i paisatge, meravellós, en plena Serra d’Espadá. És habitual acostar-me per a omplir les meues garrafes d’aigua i el més important, omplir els meus pulmons d’oxigen net acompanyat per una pau espiritual.
Vaig decidir anar-me. Però, abans, volia acostar-me a la clínica veterinària de Benifairó, Menescal. No tinc gos, ni cap tipus d’animal, no; tampoc penseu que anava per a alguna vacuna per a mi, no; anava a parlar amb Susana Vidal, la veterinària. Necessitava fer un altre fitxatge, de gran nivell, per a la ràdio Vall de Segó Ràdio. No és que em costara convèncer-la és que, els dos, parlem molt, es va fer tardísim.
No tenia res preparat per a menjar i, si menjava a Aín, podria ser molt tart. Em vaig acostar al bar Levante, de Quartell i Baldo, em va alimentar amb un plat de paella i un altre d’emperador, acompanyat, al final, d’un tros de pastís. No era nupcial.
Vaig eixir amb destinació a Aín, amb el dipòsit ple d’energia, però amb els ulls amb necessitat d’una xicoteta siesteta. En els primers quilòmetres, vaig suportar el axuxo i, ja espabilat, m’acostava amb il·lusió.
Portava la ràdio del cotxe escoltant música. Anava per l’autovia A-7 i la música, una companya perfecta. S’acosta el desviament Artana i Eslida. Gens més agafar el desviament i encarar Artana, en la ràdio, comença a aparèixer les primeres interferències. L’entrada en la frondosa Serra d’Espadá començava a donar els seus senyals. Com anava pujant, les interferències anaven augmentant i els músics, desafinant. Arribant a Aín, ja impossible, els músics deixen de tocar.
Vaig eixir de Faura amb una temperatura esplèndida. A Aín, tot diferent. El primer que faig, posar-me la jaqueta, podrien ser els 12º de diferència i, l’ombra, més val deixar-la sols.
Aín és d’origen àrab, el seu nom significa font. Va ser conquistada per Jaime I en 1239. És un xicotet poble, situat en el cor de la Serra d’Espadá. Actualment amb uns 131 habitants censats i uns 60 vivint de seguit. Un poble peculiar per moltes coses. Començant, pot ser que l’únic poble, per no haver permès que, el boom de la construcció, li arribara. Poble ple d’aigua i no té piscina.
L’accidentat relleu del seu emplaçament, desplegat sobre les faldilles circumdants de la Peña Pastor, ha configurat la seua peculiaritat i identitat urbanística que encara conserva el recolliment, de la senzillesa i intimitat de la vida rural, amb empinats i estrets carrers d’ascendència moruna, on sol i ombres juguen sobre l’emblanquinat blanc de les cases.
La seua economia està, tradicionalment, basada en l’agricultura de secà predominant el olivar, ametler, pomera i cirerer. Els cirerers estan florint, veure’ls és una imatge espectacular.
En estar situat en plena Serra d’Espadá compta amb una important massa forestal de pins i sureres. El suro, més o menys, es talla als 7 anys de l’últim tall. D’aquests últims s’extrau el suro que ha propiciat una interessant artesania.
En la seua gastronomia és molt típica la «olla de poble», amb les diferents varietats segons l’època de l’any; l’arròs caldós, la paella de muntanya i les carns torrades a la brasa, sense oblidar, les cada vegada més benvolgudes «Calderes» de Sant Ambros. Pel que fa als dolços destaquen les típiques «Orelletes» amb mel, els bunyols de Sant Antoni, els pans de figues o els torrons.
El seu col·legi no imparteix classes, sols viuen 3 xiquets i cada familia s’ho organitza per portar-los a altres pobles. No existeix cap entitat bancària, l’última va tancar fa uns quatre anys. La farmàcia obri els dilluns, dimecres i divendres, els dissabtes alterns. El metge passa consulta, dues hores, les mateixes dies que la farmacia i, urgències a Artana. O siga, cal veure en quin dia estàs per a emmalaltir, tots els dies no són bons.
En la porta de l’ajuntament hi ha un bàndol on diu: “Gossos i altres animals han d’anar lligats pel municipi i els seus propietaris han d’impedir que aquests dipositen les seues dejeccions en qualsevol lloc destinat al trànsit de vianants”. Gossos val, altres animals! no sé a qui es referiran?. El lloc de trànsit de vianants és tot el poble, no existeixen voreres. Els carrers són molt estretes.
Hi ha moltes fonts, però no podia deixar de visitar, i donar un parell de glops en la font de Sant Ambrós, patró d’Aín. El seu riu, avui poc cabalós, s’aprecia l’alegria del pas de l’aigua.
Com a curiositat he de dir, que la poca gent, que em vaig trobar, va ser en allunyar-me del riu. Van ser tres senyores majors. Una d’elles se m’acosta i, em pregunta amb accent anglés, per on podem anar al castell?. Justament li’l pregunten al rei. Eren tres angleses, jo no tenia la guàrdia, no vaig posar resistència. Els vaig indicar el millor camí per a pujar.
Complicat que el mòbil tinga cobertura, aquesta circumstància, t’ajuda perquè no et troben. En la plaça, on està situada l’església, existeix una cabina telefònica, crec que de relíquia.
Com es pot veure en les fotos, no apareix cap persona, no s’apartaven no! és perquè no hi havia ningú pels carrers. Bufaba fresquet.
Aín, és un poble ideal per al descans i caminant de passejos per la muntanya, en qualsevol moment de l’any i en l’estiu per a passar uns dies. Durant l’estiu Aín, recupera la vida pels carrers.
Com és una de les meues tradicions, de més de 25 anys, ho seguiré visitant. Possiblement pel mes d’abril i maig on els cirerers estaran amb el seu excel·lent fruit en plena maduresa.
Fins prompte Aín.
|
|
 |
 |
 |
 |
 |
|
|
|
|
|
 |
