Miguel Condomina amb la mateixa ràdio dels anys seixanta
L’oncle Miguel Condomina Gascó s’ha anat. Ha preferit anar-se abans que la seua dona, bonica com sempre, però més de quinze anys prostrada, i envaïda per la dramàtica malaltia de l’alzheimer.
Un matrimoni molt volgut per la meua família i entranyables per a mi. El meu pare i l’oncle Miguel, van ser molt amics, des de la joventut, fins que es van anar per sempre.
Record amb nostàlgia aquells moments de la meua infància quan, totes les vesprades, l’oncle Miguel venia a la barberia a llegir el periòdic i, el més important, participar en les clàssiques tertúlies que es formaven.
Record amb nostàlgia, pels anys seixanta, quan l’oncle Miguel, Ramón Mata, els dos van ser encunyats, i el meu pare, totes les setmanes jugaven a la quiniela de futbol. Aleshores, tots els partits es jugaven el diumenge a la mateixa hora, les 17 hores, menys un que es feia per la tele a les 20 hores. Tots els diumenges a les 16:30 hores, Miguel i Ramón arribaven a la meua casa amb la quiniela en la butxaca, el meu pare i la ràdio, els estava esperant. Els tres s’asseien al voltant de la xicoteta taula de noguera amb la ràdio d’ona curta marca Renig, en algunes ocasions eren quatre, venia Paco “Cagata”. Es col·locaven els paquets de tabac: Celtes Curts, Celtes Llargs, Ducados,.. damunt de la taula acompanyant a la quiniela, les vesprades estaven plenes d’incertesa, el tabac era un bàlsam. En el descans dels partits, el berenar entre els amics no faltava; si feia fred, xocolate calentet acompanyat de coca mal feta, si no feia, només la coca.
Quan la sintonia de la ràdio, acompanyada del cant del gollll, s’escoltava per l’únic altaveu de la ràdio, el suspens en l’ambient es feia sentir. Si el gol significava un encert en la quiniela, l’alegria i somriure, s’apreciava en les seues cares, però si el gol fastiguejava la quiniela, no solament les males cares apareixien, també els tacs. Sempre tenia la culpa algú, l’àrbitre quasi sempre. Poques vegades van encertar, només per a tabac.
Quan s’acabaven els partits que es jugaven a les 5 de la vesprada, escoltats per la ràdio, s’anaven a casa dels pares de l’oncle Miguel a veure, per la televisió, el partit de les 8 de la vesprada. Feia pocs anys que existia la televisió en blanc i negre, en color, ni imaginació. Els seus pares van ser dels primers veïns de Faura que van tenir televisió.
Record amb nostàlgia, pels anys vuitanta, quan l’oncle Miguel, el seu germà Juan, el seu cunyat Ramón i el meu pare, els quatre junts, anaven al futbol, el mateix al camp del Faura que al Mestalla.
Podria seguir amb molts més records de l’oncle Miguel, però al final, la vida és així, em quede amb l’última vegada que ho vaig veure, va ser fa quinze dies, li vaig fer una visita a la seua casa, va ser una casualitat a la qual em vaig assabentar, no sabia que va estar ingressat molts dies en l’hospital. Descansant en la seua habitació el vaig pillar. La seua filla li va dir que tenia visita. Jo, estava en el saló, amb uns amics de la seua filla i, amb Conchín, la meua ben benvolguda senyora de Miguel Condomina. Bonica la vaig trobar en la seua butaca, amb uns lleus i tendres moviments dels seus ulls, el seu somriure meravellós, no acabava de florir en la seua boca, tenia il·lusió de gaudir-ho, no va poder ser. No vaig saber entendre si volia dir-me alguna cosa. En la seua esplendor, sempre s’alegrava de veure’m.
L’oncle Miguel va entrar al saló, anava amb una cadira de rodes. La seua filla li va preguntar –sàps qui és? Miguel em tanca l’ull i li respon a la seua filla –no sé qui és, dis-m’ho tu.
El primer que em va preguntar -com va el València? vorem si enguany el xinès ho fa millor. No ho he dit abans, era un gran aficionat al futbol, sobretot, del València CF.
Poc després em va dir: –el teu pare va ser el meu millor amic. En aqueix moment me vaig alegrar d’escoltar les seues paraules amb referència al meu pare. Avui, després de l’ocorregut, ha fet que em pregunte -“estaria dient-me que s’anava a visitar-ho?”.
Oncle Miguel, una abraçada molt forta.
