En l’agost de l’any 1979, als joves del poble de Faura, nascuts l’any 1956, els va arribar el moment d’organitzar les festes del seu poble.
Com a totes les comissions de festers, una gran il·lusió organitzar les festes, novençans però, il·lusionats. Per unes raones o unes altres no tots els nascuts, d’aquest any, van poder participar.
En ple inici de la democràcia a Espanya, els canvis en les festes de Faura es veien vindre. Les festes, aleshores, es denominaven “Festes Patronals”, la nostra comissió de festes li sol·licitem a l’alcalde de Faura, Jesús Forner, primer alcalde de la democràcia, que passaren a denominar-se “Festes Populars”. Jesús Forner, com a alcalde i Enric Ferrer, representant de l’oposició, es van reunir amb els festers i, al final, el conclave va decidir que les festes de Faura 1979 es denominaren “Festes Populars i Patronals”.
Durant les festes es van trencar molts protocols habituals, sobretot, en els actes religiosos. Pot ser que per açò, la Verge, ens tinguera abandonats en les seues oracions durant les festes.
Entre uns altres, recorde el dia 15 d’agost, dia gran de les festes per als festers on se celebra l’Asunció de la Mare de Déu: l’ascens del seu cos i ànima als cels segons la religió catòlica. Al matí, missa protocol·lària plena d’elegància. A la vesprada, la manifestació religiosa pels carrers del poble.
Doncs bé, la missa segons el previst, església contenta, ulls llagañosos i elegants. Arriba la vesprada i s’ha d’iniciar la processó. Els festers arribem uns minuts abans de les 20 hores, hora d’inici de la processó, acompanyats per la banda de música. A pocs minuts d’eixir la imatge de la Verge de l’església s’acostaven a la porta del temple els participants actius a la processó. Tots arribaven sense ciri. Van començar a exigir-los per a participar, comentaven que era obligació dels festers proporcionar els ciris. Nosaltres érem joves, novençans i no practicants en aquest tipus de protocols, el rector no ens va informar gens sobre aquest tema.
Els festers comprem 19 ciris, un per cada fester. Per cert, els més barats de la tenda, no arribaven al centímetre de diàmetre. En vista del xivarri que es va muntar parlem amb el rector Dº Miguel, si sabia alguna cosa sobre aquest tema, ens va comentar que ell portava poc temps de capellà a Faura i no sabia de les costum; l’església no havia comprat gens.
El xivarri seguia pujant els seus decibels. Vam tornar a parlar amb Dº Miguel i ens diu que en la rebotiga de l’altar hi havia una caixa de ciris usats en processons anteriors. Uns mesuraven 15 centímetres, altres 22, 35,… en definitiva, cap igual. Traiem la caixa a la vorera de l’església, com si foren gelats amb el risc de fondre’s, a colçades per a aconseguir un.
Tot ja tranquil, s’inicia la processó. Sabem que s’ix de l’església amb destinació cap a la plaça del Doctor Fleming (Centre Salut), d’allí agafar el carrer major.
La temperatura era molt alta, la calor era insuportable, un sol de justícia. Arribant per la casa on viu Fernando Delgado, els ciris dels festers, començaven a mostrar els seus primers símptomes de feblesa, es doblegaven. Si portaves el ciri amb la mà dreta, amb l’esquerra, ho havies d’espentar cap amunt per a posar-se recte. Si ho portaven amb l’esquerra, el mateix procés.
No obstant açò, les restes de ciris de la caixa, aguantaven bé, eren molt millors. Les floretes rebudes dels portadors d’ells, arribaven a ser curiosos. Començava a sospitar que alguna cosa diví estava passant.
Ja en ple carrer major, els ciris dels festers, quasi consumits; les restes, aguantant perfectament. El sol, seguia brillant. Arribant per la casa de Paco Badía, comencen a veure’s uns núvols entrats en color tirant a gris fosc. El temps s’estava complicant, cada vegada més negre. Per casa de Paco “el ferrer”, s’aprecien les primeres gotetes de pluja. Arribant al forn Juan Pérez, com si en el cel algú estiguera cabrejat, forta tempesta amb trons i gotes de pluja com a monedes de 2 € de diàmetre, un diluvi.
Ràpidament, els participants en la processó desapareixen; els músics, tots repartits entre les cases dels veïns per a estar cobert amb el seu instrument; els festers, la majoria, també es posen a cobert, només ens quedem 6 sota la pluja. Aleshores, el anda amb la imatge de la Verge, es portava amb una plataforma amb rodes. Els que ho portaven solten la plataforma. Què passava? en soltar la plataforma, el pendent del carrer es portava, plataforma i imatge, carrer a baix. Urgentment, sis festers, van haver de fer-se càrrec de la plataforma però, no sabíem què fer amb ella, no cabia en cap casa perquè no es banyara la Verge. Cerquem al rector, en el carrer no estava, també es va posar a cobert. Li preguntem, què fèiem amb la imatge? Resposta –no ho sé, està plovent molt i ell no podia banyar-se.
Per aquell temps, l’edifici de la Caixa no estava, no existia carrer, hi havia un estret carreró. Es va deixar la plataforma en el carreró, amb la imatge banyant-se, fins que va finalitzar la tempesta, 20 minutos va durar.
Una vegada finalitzada la tempesta, ràpidament, van eixir uns forts rajos de sol, tot havia passat. Però, en el carrer, no hi havia ningú. Van aparèixer els músics, els festers, el rector i la imatge de la Verge, l’única que estava banyada. No hi havia ningú més, tots s’havien anat a les seues cases.
Músics, festers i rector van dialogar què fer amb la processó, seguir o no seguir. Al final es va decidir portar a la imatge de la Verge, a ritme de pasdoble, pel recinte establit per a la processó fins a l’església.
És possible que, l’oblidar-se dels ciris per a acompanyar a la Verge, a algú no li va agradar. El castic pareixia ser evident.
DOCUMENTAL DE LES FESTES I QUINTOS
