Primer tram de l’església de Benicalaf, l’absis
Introducció
El present article proposa una lectura de les pintures murals de l’església de Benicalaf per a comprendre adequadament els diferents temes, figures al·legòriques i elements simbòlics d’aquesta complexa composició i intenta explicar les raons que conduïren al pintor a plasmar-les com a recurs didàctic per als fidels i la comunitat.
Ubicació de l’església de Benicalaf
L’església de Benicalaf és una de les restes més representatives de l’antiga vila de Benicalaf, situada en la Vall de Segó. La vila va perdre la municipalitat el 18 d’octubre de l’any 1856, i des del 24 de febrer de l’any 1902 l’església es troba agregada a la parròquia de Benavites a manament de l’arquebisbe de València, En Sebastián Herrero i Espinosa de los Monteros(1). Està situada a l’Est de Benavites a 786m de distància, al Nord de l’antiga alqueria de Gurrama a 329m, al Sud del barranc de l’Arquet a 539m i a l’Oest de la via del ferrocarril. L’amplària de la vila ocupava una àrea d’una hectàrea i mitja, ubicada a la partida de Benicalaf. El temple limita amb el camí d’Estret pel Nord, a l’Oest camí Aixà, i al Sud i a l’Est l’hort de la parròquia de Benavites. L’antic poble de Benicalaf seguia una planta ortogonal amb forma de creu i en el centre del poble s’alça l’església parroquial (núm. 1) de la comunitat, darrere de l’església se situava la casa abadia (2) i la casa de la vila (núm. 2), seguida de l’antic cementeri o calvari i (3) (núm. 3), hui en dia la morfologia de les parcel·les correspon a l’espai dels antics edificis del poble. Trobem encara restes de la muralla que envoltava el recinte (núm. 5), i de la bassa de reg (núm. 4) ubicada en la zona Oest, davant de l’església. Coneixem també que hi havia una torre ubicada junt a l’abadia de Benicalaf (núm. 2) (4).
Cronologia
L’església consagrada a l’apòstol Santiago o Jaume el Major, (“STIAGO” segons es pot llegir damunt la llinda de la porta d’accés), es va construir al segle XVII, l’any 1612 ja estava construïda per a la comunitat de la vila de Benicalaf constituïda per 17 pobladors(5). Desconeixem el moment exacte de la datació de les pintures de la volta i les dades biogràfiques sobre el pintor, però considerem que són anteriors a l’any 1740, moment que es descriu en la visita d’En Andrés Mayoral arquebisbe de València que l’església i altars estaven decentment ornamentats.
Anàlisi iconogràfica de les pintures de l’església de Benicalaf
Les pintures de l’església de Benicalaf formen un conjunt pictòric que es troben disperses per tota la volta plana(6), dividida en quatre trams, cadascun dels trams esta dedicat a un tema central: l’exaltació de l’Eucaristia, en l’absis, l’Esperit Sant, en el segon tram, la Immaculada, i el Agnus Dei en l’últim dels trams, als peus del temple. Aquests temes es troben envoltats d’un conjunt de personatges bíblics, àngels, màrtirs, sants, apòstols, i al·legories que mostren un conjunt pictòric de gran interès iconogràfic. El pintor d’aquests frecs va ser Xavier Rojo segons apareix escrit en el segon tram de la volta: Xavier Rojo Pinxit(7). Hi plasma una composició pictòrica que segueix els corrents estètics del barroc a través dels temes elegits, les figures al·legòriques i els trets estilístics.
En aquest estudi es realitzarà una anàlisi de les representacions pictòriques de l’església començant per l’absis fins els peus del temple, amb l’anàlisi dels quatre trams de la volta:
Primer tram, l’absis: l’Exaltació de l’Eucaristia
En la zona de l’absis apareix el tema de l’exaltació eucarística, en el centre de la composició es troba el calze ornamentat, és el ministerial o copo (calix maior) de major dimensions que serveix per administrar la comunió als fidels, es troba cobert amb una pal·lia de tela emmidonada per a protegir el seu contingut de la pols. Baix està la patena, plat de metall que serveix per a rebre el pa de l’eucaristia, i sobre la copa s’alça la forma consagrada. Aquest tema del culte eucarístic es desenvolupa a partir del segle X, des del moment en què el poble és invitat a participar més activament en el ritu de la comunió. Durant el segle XIII va despertar una gran devoció la contemplació de l’elevació de l’hòstia en el sacrifici de la missa. Aquesta devoció va anar en augment durant la baixa edat mitjana, i és fomentada a partir de la Contrareforma, en el record de l’últim sopar quan Jesús va recomanar als seus apòstols “feu açò en record meu” (Lucas 22,19).
Me gusta esto:
Me gusta Cargando...
Relacionado
