Es cinc de gener, sis de la vesprada, 50é aniversari de la cavalcada de Reis. Obrint la comitiva tres tractors que arrosseguen grans remolcs carregats de paquets, pilotes i bicicletes, tots identificats amb el nom i el carrer del destinatari. Els segueixen encarregats de l’organització revisant les llistes de regals distribuïts per carrers, tot seguit els ajudants a peu repartint llepolies entre els assistents que s’amuntonen per les voreres. I per fi, Ses Majestats Els Reis Mags d’Orient muntats a cavall acompanyats pel corresponent patge reial. Tancant la comitiva la Banda de música del poble tocant alegrement fins la porta de l’Església.
Ses Majestats fan l’ofrena al Jesuset i reparteixen casa per casa, xiquet per xiquet, els regals que dies abans els seus familiars han dipositat en els locals de l’organització amb el corresponent donatiu per cobrir part de les despeses de l’esdeveniment…
Carles, periodista local, preparava l’article per enviar-li’l a l’editor abans que tancara l’edició del dia. Estava emocionat, era un encàrrec molt especial, cinquanta anys de cavalcada no era qualsevol cosa, tenint en compte que el seu pare va ser el primer Melchor de la historia del poble.
Remei portava al menut de la ma, les dues filles anaven amb un grupet d’amigues per davant, volien estar soles malgrat la seua curta edat amb nomes deu i dotze anys; “que majors s’han fet en poc de temps”-pensava mentre caminava per l’avinguda.
«Mare, mare, ja vénen! Mira quants regals porten, hi haurà mes de mil”. M’havia demanat un cotxe teledirigit, una bici sense rodetes, una pilota de futbol, un llibre de màgia, una brúixola d’explorador… en total 20 regals. La mare va dir que només un a cada casa però jo per si de cas vaig demanar-ne més. Llàstima que el pare hagués de treballar hui, tots els anys s’ho feia per arribar a temps però la mare ja em va dir aquest matí que no em fes il·lusions, que hui tenia molta feina i per això ho anàvem a gravar tot per mostrar-li-ho en el sopar.
Ses Majestats passen, els salude amb la mà, que nerviós estic, estire de la mare, vull que córrega amb mi per arribar els primers a la plaça.
«Només vore’ls desmuntar i entrar a l’església, d’acord mare? Anem directes a casa» El nostre carrer és el primer de tots, “ven obertes les portes, mare, que vegen be la casa, no siga cosa que passen de llarg”; “Tranquil fill, no et preocupes que ho voran be, ara encenc tots els llums”. Al taller de manualitats he fet un regalet per Sa Majestat, la mare diu que vaja amb cura de no trencar-lo. Tinc fred. “Em faig pipí, m’aguantaré tot el que puga i si vénen quan estic al bany?” -li dic a la mare mentre còrrec del cantó a casa i de casa al cantó.
Els veïns criden «ja vénen» i a mi em posen d’allò mes nerviós, les paraules se’m gelen a la gola, amb un gran esforç eixen com un sospir «Baltasar perfa, perfa, perfa … vull a Baltasar» però Baltasar passa de llarg i Melchor també … bé no importa un any més que ens toca Gaspar.
Em fa un poc de por vore’l tan alt damunt el cavall, amb els cabells rullets i la barba tan llarga … Ostres, les seues sabatilles són com les del pare … m’està somrient … m’ha fet l’ullet.
L’oncle Quico m’alça ben alt, pareix que vole fins ell. «Sí, me he portado bien» -li conteste mentre fem la cerimònia habitual del bes, la piruleta i l’arreplegada del regal «Adios Majestat hasta el año que viene».
Les meues germanes i jo repetim la visita en tres cases més, aquest any en totes ens ha tocat Gaspar, xe! jo que volia a Baltasar.
Ramon es l’home mes malcarat que es coneix al poble, pareix enfadat amb el mon, ningú recorda haver-lo vist somriure mai. Des del balcó de sa casa veu passar la comitiva mentre comenta amb Empar, la seua dona, com de malgastadora es la gent de hui en dia.
«Quines ganes de tirar els diners!» -li diu amb cara de pocs amics; “No sigues aixina Ramón, mira que il·lusionada esta la gent” -li contesta ella amb la seua dolça veueta, mentre ell continua estralejant. “Lloguer de cavalls, vestuari dels reis i comparsa, banda de música… i els llums, què? Quina quantitat de watts que gastaran, la que munten cada any amb la història de la nit de Reis… Mags?… Segur que sí. Els tractors carregats de regals són de l’ajuntament, quina gentola, primer armen un canyaret en el Betlem municipal, que no el posaran per no ofendre… diuen… però la cavalcada si, colla d’hipòcrites”.
Empar el mirava, assentia amb el cap però sense prestar-li la menor atenció al discurs que cada any per estes dates li amollava allí dalt del balcó. “Mira’ls que destarifats, tot l’any amenaçant als xiquets amb que si no es porten bé no tindran regals de reis … tan bé s’han portat que hi ha regals per omplir un vagó de tren? Van picats per vore en quina casa porten mes regals i després no tenen ni per menjar, uns fanfarrons és el que són”; “Per qué no et relaxes un poquet i gaudeixes amb Lluiset i Marteta, angelets, que et miren amb careta de llàstima?”; “Eixos menuts, més dolents que Caín tot l’any i hui fent-se els santets, com si no haveren trencat un plat en la sa vida”; «Me he portado bien» – diuen; “ Mentida!”; “Vinga, home, ja hi ha prou” -li deia mentre li pasava la ma per l’esquena, però ell ni cas, a la seua.
“A mi em portaven tots els anys el mateix camió, jugava amb ell tot el dia, misteriosament desapareixia l’endemà i «miracle» tornava a fer la seva aparició el dia de reis un any després. Sentit comú és el que els demane als Reis, amb la crisi que hi ha i ací la gent tirant els diners com si els sobrara, després ja vorem com remunten la costa de gener” -va acabar el seu discurs i se n’entrà dins de casa.
Al carrer, amb les llistes a la ma, Antoni i Josep caminaven darrere els tractors pendents de tot, els caps de l’organització des de feia mes de deu anys, un feliç d’estar-hi i l’altre molt angoixat malgrat que tot anava de categoria. “Ai Josep, quins dies hem passat! Quasi tots els pares van vindre l’últim i a última hora, a mes a mes contrariats perquè dos euros per paquet és molt car i som a muntó lents. Alguns han vingut dient que els faltaven regals i a vore si podien portar-los l’endemà fora d’horari… Aquesta és l’última, ni una cavalcada més en l’organització, a partir de hui la voré amb la meua dona i els meus fills»; “Segur que no, sempre dius el mateix i ací ens veiem cada any»; ”Un esdeveniment com aquest mou gran quantitat de diners, si no fora per la subvenció de l’ajuntament i l’aportació dels pares, no podríem fer-ho. La llista d’homes que volen ser Rei Mag és llarga, tenim apuntats fins d’ací a deu anys i les xiques que volen ser patge reial també. Moltíssima gent implicada amb la recollida, la classificació, la carregada dels remolcs, el vestuari, el maquillatge, la perruqueria… Coordinar-los a tots és una autèntica bogeria”; “La veritat és que és una feina molt gratificant tot i fer tant en tan poc temps. És clar que el millor és vore en la cara de grans i menuts tanta il·lusió, tanta certesa que és real el que estan vivint, fantasia i realitat separades per una ratlla tan 
prima, tot just perceptible, que és ací on esta la màgia d’aquest dia”. Acabaren la conversa en arribar a la plaça on els Reis Mags es disposaven a baixar dels cavalls per entrar dins l’Església. En uns minuts començaria el gran cacau de veritat.
Jaume va arribar com un clau. Tal com li va dir Trini, la jefa del cotarro des de que ell era xicotet. “Porta roba fosca, jersei de coll alt negre, sabates millor que sabatilles d’esport i recorda afaitar-te abans de vindre. La cavalcada es a les sis però vosatros haureu d’estar a les tres a l’auditori” -li va dir per watsap anit. Feien falta tres hores per vestir-los, pentinar-los i maquillar-los a ells i a les tres guapíssimes senyoretes que els acompanyarien com a patges reials. A punt d’eixir Trini el va mamprendre perquè no duia sabates, amb els nervis s’havia posat les primeres sabatilles que va pillar i ara ja era massa tard per enviar ningú a sa casa i dur-li les sabates. “Que antipàtica es esta Trini, sempre igual” -va pensar mentre es preparava per muntar al cavall.
“Des d’ací dalt tot és diferent, vore gent amb tanta il·lusió és molt gratificant. La meua dona i els meus fills estan a la cantonada veient-nos passar, només ella sap qui sóc, les nenes ho intueixen però ell no té ni idea, vorem que fa quan li parle i li done algun dels regals que ha demanat aquest any” -pensava Jaume mentre saludava convertit en Sa Majestat el Rei Gaspar.
Els llums de la plaça, el senyor rector a la porta de l’església i la gent del poble em van transportar a la cavalcada de Reis dels meus nou anys. Un xiquet, pèl-roig, pigós, vestit d’escolanet esperava a Ses Majestats a la porta de l’església per 
acompanyar-los a adorar el Jesuset abans de començar amb el repartiment de regals per les cases del poble. En ser la meua primera vegada en aquest menester, em menejava d’un costat a un altre posant dels nervis a mossèn Miquel, rector del poble en aquell temps. «Espera als peus de l’altar a vore si allà t’estàs quet»; «Però … jo vull vore’ls arribar»; «T’he dit que esperes allà i no se’n parle més». Els minuts em van semblar hores, per fi van entrar Melchor, Gaspar i Baltasar que es van agenollar per fer les seues ofrenes; estava bocabadat mirant-los, quan Gaspar em va fer un gest de complicitat, vaig girar el cap però no hi havia ningú darrere meu, vaig tornar a mirar i em va fer l’ullet de nou, en aquest instant va ser quan el vaig reconèixer i ara era jo el que ocupava el seu lloc trenta anys després.
