Em resistia anar a València a complir una tradició. Apreciar el olorós oxigen faller, fum de masclet, oli cremat de bunyols, gent envaint els carrers sense cotxes,… es molt cridaner per a mi. El dissabte, 18 de març, a la vesprada, no és que estiga per a tirar molts coets però, vaig decidir acostar-me a València.
Com no podia ser d’una altra manera, em vaig anar amb tren. A Almenara ja anava sense seients lliures. Una amable viatgera em va cedir el seu seient. A Sagunt, faltava tren.
El tren de Castelló amb destinació a València, arribava a l’estació del Nord. No solament aquest tren arribava, molts més. Eixir, també eixien, però buits de viatgers.
L’estació repleta de gent. Serà per l’arribada massiva de trens, vaig pensar. Isc de l’estació, no podia veure ni el fanal, només els focus, estàn a 6 metres d’altura. Tot el pati replet de gent, no era qüestió de trens.
Les dificultats per a arribar a la porta, de la tanca, que envolta l’estació, van ser importants. Quan eixia, definitivament de l’estació, estaven eixint de la plaça de bous, crec que es van ajuntar amb els manifestants anti-taurins. Havia finalitzat la correguda de bous. Com a casualitat, vaig veure eixir de la plaça de bous a un veí de Faura, sabent que no li agraden molt els bous i, eixint de la contrabarrera, sector ombra, l’entrada segur va ser regalada, sort la seua. Els de la plaça, volien entrar a l’estació, el tren estaba apunt d’eixir, nosaltres volíem eixir pero, fora al carrer; va ser com un enfrontament de batallons.
Vaig e
ixir de la marabunta pensant que tot es normalitzaria. La meua esperança ben poc va durar, com tots bé sabeu, València va estar envaïda pels visitants. No hi havia carrer sense rius de gent. No vaig ser capaç d’acostar-me a cap falla, era una tasca que em portaria a utilitzar molta energia física. Ben ràpid, em podria quedar en l’intent.
Només vaig fer que passejar al meu ritme, olfatejant les diverses olors i observar les curiositats del carrer faller. No us ho creureu però, en aqueix moment, a València, hi havia un milió nou-cents trenta-dos mil quatre-cents vint-i-cinc persones. Vaig arribar a contar-los, poques coses més podia fer. Està apuntat fins a l’apuntador eh!. La frase més escoltada “mai en la meua vida he vist tanta gent en falles”, comentava la gent.
Prompte vaig fer retirada. No sé si estava més cansat que atabalat o, viceversa. Se’m va apoderar la tradició i em va passar factura.
Acostant-me a l’estació, per a tornar a casa, tenia unes ganes d’orinar imperioses. Vaig veure les condícies portàtils instal·lats en el carrer. Vaig pensar –com estic prop de l’estació aniré allí, sempre estaran més nets. Arribe a l’estació amb adreça les condícies. Es pagava 0’60 cèntims de € per a pixar, o lo que vuigues fer, així i tot, cua de 40 metres, mareeee! Què bruts estaran els barracons del carrer?
Quan em va tocar el torn, una senyoreta molt amable em va cobrar, només em va cobrar. Vaig entrar en la condícia i bé, no sé què pensar el motiu de la cua. Les condícies estaven impecables de nets però, no solament açò, amb música relaxant; injectors automàtics llançant perfum; la tassa, automàticament llançava aigua per a la seua neteja; una persona netejant sense parar, eixies pujant-te la cremallera i, ella, allí estava;… Estic convençut que, el motiu de la cua, estava produïda per que l’usuari/a, una vegada dins, s’asseia en la tassa i donava funs una cabotaeta. Amb aqueixa música i com s’arribava de cremat, calia.
Puge al tren amb destinació Castelló, tenia seient lliure. Les eixides eren menys que les entrades. Ix el tren, la nit ja era efectiva; la pantalla informava: pròxima parada “Font de Sant Lluis”. La nit feia que les finestretes anaren fosques. El tren seguia fent camí; la pantalla continuava amb: pròxima parada “Font de Sant Lluis”. De sobte, una família exclamava –no funciona la pantalla. Amb el cansament agotador que portaven, es van asseure, i confiant en la pantalla, es van passar tres estacions. La pantalla, també estava esgotada per les falles, sembla ser que, el tren, no volia anar molt lluny. Volia finalitzar el viatge en la Font de Sant Lluis.
El diumenge, dia 19, per a relaxar-me, vaig decidir viatjar a la meua destinació favorita, Aín.
Va ser com de canviar de planeta. Ningú, no hi havia ningú pel poble. Sempre que he anat, he escoltat ocells, ni açò. Entre les falles i la Magdalena de Castelló, els ocells estarien repartits.
La meua estada, el passeig, la pau,… tot va ser una teràpia de recuperació.
Quan vaig arribar als cirerers en flor, si em faltava l’alegria en els ulls, sense parpadejar em vaig quedar alucinat de la seua bellesa. No sentia cap soletat, tot el contrari, estava embolicat de milions de flors.
Estava en la pura i meravellosa primavera en flor.
Ah!, cuidaet amb les al·lèrgies.
