El dia 8 de febrer de 2020, els seus ulls humits han deixat d’emanar vida. Només 40 dies faltaven per a arribar al dia 19 de març de 2020, dia del seu sant, complir els 103 anys i escoltar una mascletada més.
Sant Josep, per 40 dies, no ha deixat que la tia Fina haja complit el seu desig, morir el dia 19 de març, el mateix dia que va morir la seua mare. Les seues raons tindrà Sant Josep, el mateix, on se l’ha emportada, també hi ha falles i mascletadas.
Per a les falles de l’any 2017, uns dies abans del dia 19, dia del seu sant i el seu 100 aniversari, li vaig fer una visita perquè em contara que sentia en aquest dia tan assenyalat per a ella. A continuació disposen del que em va dir en text i, també, escoltar la seua veu. Saber que els seus oïts, ja no escoltaven:
Josefina Escobí Castelló, 100 anys, filla i veïna de Faura
Josefina Escobí Castelló, avui 19 de març de 2017, no sols és el seu sant també compleix els cent anys. Es va casar amb José Rey, germà del meu pare i benvolgut oncle.
La seua mare es deia Rosa i el seu pare José. Pel motiu de nàixer el dia de Sant Josep, la van batejar amb el nom de Josefina.
Aquesta setmana passada, li vaig fer una visita per a comprovar amb quina il·lusió esperava els 100 anys. El primer, li vaig preguntar que com estava i em va respondre –anem passant. Què em diu? –Què t’he d’explicar, tu que véns de fora.
Dins de la gran quantitat d’anys complits, les cames i els oïts, que necessiten aparell per a escoltar, és l’única cosa que té avariat.
A les meues preguntes, les seues respostes estaven plenes de pausa i silencis però, al mateix temps, concretes i plenes de coneixement.
Li pregunte –Quants anys farà? –no ho sé, em diu. Tu ja ho sabràs –sí, li responc.
Els anys ací estan. Massa anys. Què pintes. Jo no volguera viure tant, Déu no vol. Quan Déu vuiga.
A quina hora menja? –quan acaba la mascletá. No l’escoltarà –sí, em pose l’aparell. Després em pose a menjar, i ve just per a vore la novel·la. Quina novel·la està veient? –Una de bous, AMOR BRAVIO. -Sí que s’ho passa bé, li dic, -m’entretinc.
Record amb nostàlgia quan la meua tia Fina i el meu oncle Pepe, estaven junts, no hi havia any que faltaren a les falles i, com a visita obligada, vore a la Mare de Déu. Gran devota de la mare de Déu, amb la seua imatge enganxada al seu pit, li acompanya a tota hora.
Li done una besada i li dic –em vaig, ja vindré per a felicitar-la la setmana vinent, em respon, -la meua mare va morir el dia de San Josep, ja vorem jo. Com si volguera dir-me, que li agradaria, que fóra el mateix dia que la seua mare.
Avui estem a 19 de març, afortunadament, Déu ha volgut que la meua tia Fina, contínue entre nosaltres.
No podia deixar de passar aquest dia, tan especial, sense dedicar-li aquesta xicoteta ressenya. Li la dedique amb tot el meu afecte i cor. Ha format, i segueix formant, part de la meua vida. Seguisc volent-la com sempre. La meua tia Fina.
Una besada molt forta i, segur estic, que en les pròximes falles escoltarà les mascletaes.
