El 12 de maig, Isabel Mañez, ha complit 94 anys i he volgut fer-li un xicotet homenatge publicant l’entrevista que li vaig fer l’any 2014.
Tenia entés que ja no eixia de sa casa i en l’agost del 2014 li vaig fer una visita. M’estava esperant, el seu fill Sergi, li havia posat al corrent.
Entre en sa casa i, allí estava asseguda en la seua cadira amb, els seus 91 anys, el seu poc pèl fi i acabat de fer, tota dreçada amb els seus ulls blavets i xicotets però hàbils, seguint com li acostava el seu fill, a la taula de braser, el seu desdejuni. No hi havia detall que no controlara.
Baix el so suau de fons per la caiguda d’aigua de la font que mos acompanya, li pregunte, com es troba?, em diu: -malament, fa dos dies que vaig caure un bac. Amb les seues dificultats físiques existents però, amb la vitalitat i energia que encara reté, va voler fer d’Arguiñano, se’n va a la nevera, hi havia una poc d’aigua en el sòl, i la tia Mañez pel sòl tambè. Perillós accident per la seua edat, però res, un tros de cul morat, dolors musculars i a continuar organitzant sa casa.
 |
 |
Isabel Mañez, naix a Quartell, l’any 1923. Als dos anys es va vindre a viure al carrer Mitja Galta de Faura i, posteriorment, a la plaça d’Almorig. He de dir que després de dir-me que naix a Quartell, ràpidament i, amb energia, exclamà! Soc de Faura, me criat açí. Pareix ser, com tot, ho té prou clar.
Va començar anant als pàrvuls, després, al col·legi fins als 8 anys. En el mateix any que complix els 8 anys, en el mes de maig, pren la comunió. Als dos mesos, o siga juliol, comença a treballar, mai més va tornar a l’escola.
En 1935, als 11 anys d’edat, s’afilia a les Joventuts Socialistes. Al finalitzar la guerra, amb 16 anys, és ja la secretària general de les Joventuts Socialistes de Faura. El dia 1 de maig, en la festa dels treballadors, a les seues amigues sempre els regalava un mocador roig amb una estrela amb el text: Joventuts Socialistes.
Al finalitzar la guerra es van presentar tres soldats en la casa dels seus pares i li van preguntar a son pare per ella, son pare es va resistir però, se la van portar. Escoltada pels soldats, anaven caminant carrer baix, fins a arribar on l’estaven esperant per a interrogar-la. Es va quedar uns dies tancada.
Me contava que un dels moments més durs i cruels en la seua experiència de la guerra va ser quan van agafar pres, i posterior desenllaç ocorregut, a l’alcalde de Faura Lluis Ocaña. Als pocs dies de ser detingut va ser jujat en Sagunt, alli va acudir amb la seua dona Paquita. -Jó tenia alguna esperança però, el veredicte, va ser terrorífic: pena de mort. Se’l van portar al Monestir d’El Puig i d’allí a la presó de València, La Modelo. Un dia de tants que acompanyava a la dona de Lluis a, veure-ho, portar-li menjar i roba neta, varen preguntar com sempre al guàrdia i este va respondre: -Lluis no està, a les tres d’esta matinada se l’han portat i l’han afusellat a Paterna!. A tot açó, Isabel Máñez, sóls tenia 16 anys. No soc capaç d’entendre, ni asimilar com es podia ser tan madur o, qué hui, som molt tendres.
A l’acabar de comptar-me esta part de la seua història, hui en dia, la majoria de nosaltres només la coneixem per documentació històrica, els pèls se t’ericen d’escoltar la crueltat de la realitat de les guerres. Quan em relatava els fets, s’apreciava en la seua veu com el dolor li fragmentava les paraules i en finalitzar em va dir: -si que m’has donat bon esmorzar el recordar açò!.
 |
 |
Les muntanyes de Les Valls les coneixia a la perfecció, no perquè feia senderisme no, era per l’extraextraperlo, sempre de nit, al molí de Benavites, al Molí de Beigida, partida del Sistar, a….
Santa Bárbara, la seua devoció. Tots els anys, per al dia de la pujada i posterior novena, preparaba un ram d’alfàbegues que una amiga seua ho fea aplegar a l’ermita. Em va dir que -enguany ha sigut l’únic que ha fallat, ja no es troba bé i no ha pogut preparar el ramet. Quan va ser jove i sempre que fóra necessari, anava amb les seues amigues a pintar i netejar l’ermita. Una història curiosa que em va comptar va ser que: Tots els anys, en Faura, es feia una processó a Santa Bárbara i durant la guerra va haver-hi un any que ni l’Ajuntament, ni el retor volien traure a Santa Bárbara de l’ermita. Llavors apareix la figura de quatre veïns, un d’ells el seu pare, tots de la part de dalt del poble denominats “Rabaleros”, eren els devots més fervents de Santa Bárbara. Comencen a arreplegar diners i aconseguixen el que és necessari per a pagar-li a la música i altres gastos més; Santa Bárbara va eixir al carrer i va tindre la seua processó. Aqueix any, sols pel barri del Rabal.
Quan tenia 17 anys es va posar a eixir amb Antonio Arrando, el seu nóvio, el seu marit i el seu home de tota la vida. Van tindre 3 fills: Toni, Paco i, quan ja no esperaven a ningú més, apareix Sergi per darrere de la porta que, per a rematar la faena, va ser el que més li va costar de criar. En sa casa, la seua família estava composta per 4 hòmens i una dona, estic totalment segur qui guiava el timó, ho guiava la dona, Isabel “la Mañez”.
Li vaig preguntar el que més recordava d’Antonio, el seu marit, resposta contundent: -Se’n va anar massa prompte! .
Isabel Máñez es, de les últimes persones que van patir els avatars cruels que porten els temps de guerra, dels últims veïns dels temps de postguerra on la fam corria pels carrers d’Espanya, una postguerra molt llarga. I ara què? que la nevera està bastant bé, què passa? qui està bé es resistix a que li moguen el silló, perqué serà?
Per a finalitzar he de dir que Isabel Máñez, ha tingut, té i tindrà un caràcter fort, dur i implacable però, tot es transforma en dolçor quan en les seues mans cauen productes de reposteria. No fa molt de temps que els pastissos inundaven a tota la seua familia. Li vaig preguntar per tot el repertori que te de pasticeria i me diu que els seus fills ja no mengen els seus dolços, perqué? resposta -per que ja no faig res. Que se’l pregunten als seus fills, pareix ser que Sergi, el mès llepol, es el que millor detall pot donar.
Gràcies Isabel.
ENTREVISTA A ISABEL MÁÑEZ
