Cap de setmana, després de cap de setmana, veia la figura imponent de J. Vicent Forment Faet, llavors tenia 68 anys, però per a mi, sempre imponent.
Els records de la infància, entre ells, els teus ídols, pareix que els guardes amb més nostàlgia. Tots els diumenges a la vesprada féiem cercle al voltant de la ràdio. Amb la quiniela sempre a la vista. Escoltàvem el “Carrusel Deportivo”. Tots els partits es jugaven a la mateixa hora, es vivia la jornada de futbol amb més passió, era una altra cosa.
En l’època que va jugar Vicent Forment en el València, en particular en la campanya 70/71, on el València C.F. va ser campió de lliga i subcampió de copa, llavors del Generalíssim. No sols nosaltres disfrutàvem escoltant la ràdio de la meva casa, milers de ràdios feien vibrar a milers d’aficionats d’Almenara, La Vall de Segó i Comunitat Valenciana. Quan es necessitava un gol ací apareixia Forment, gol i dos punts. Així, quasi tots els diumenges. Quan Forment, marcava un gol, la sensació d’alegria, entre els aficionats de la Vall de Segó, era doble.
Vicente Forment, de ben xicotet, va començar a jugar a futbol amb els seus amics en el camp “del Lorito”, Almenara. Quan tenia 15 anys li arriba la notícia que, l’equip de futbol del València C.F., realitzaria proves per al seu equip de juvenils. Va ser i, com no podia ser d’una altra manera, es va quedar. Va jugar en els juvenils i amb altres equips més en la condició de cedit, fins a arribar al primer equip del València, C.F.
En la seua primera temporada amb el València C.F. es va proclamar campió de lliga 70/71 i subcampió de copa. En les dos competicions, el final va ser d’infart.
En la lliga, en el penúltim partit, el València jugava a Mestalla enfront de l’equip del Celta de Vigo. El València necessitava guanyar per a col·locar-se primer en la classificació general davant del Barcelona i Atlètico de Madrid. S’havien complit els 90 minuts, el resultat estava zero a zero. L’àrbitre estava amb el xiulet en la boca, apunt de pitar el final del partit. Amb això, arriba una internada per la banda dreta de l’atac del València, en la qual, es produïx córner. Cóm havia de xiular l’àrbitre en eixe moment?, va deixar que es traguera el córner.
Pugen a rematar totes les torres més altes del València, Sol i Barrachina. Ho trau Sergio directament a l’àrea del Celta. Quan el baló volava per l’àrea, no va ser questió de les torres mès altes, apareix pel cel del Mestalla, “el tauró d’Almenara”, Forment, i amb tota autoritat i poder remata amb el cap, gol, gol, gol, gooool. El camp del Mestalla pareixia quan el Cordovés tallava les dos orelles i la cua, en La Maestranza, tot ple de coixinets. L’àrbitre pita el final del partit. El València es col·loca un punt davant dels rivals.
En l’última jornada, el València jugava en el camp de Sàrria, a Barcelona, enfront de l’Espanyol. Amb un empat tenia prou per a ser campió de lliga, llavors la victòria eren dos punts. D’altra banda, el Barcelona i l’Atlètico de Madrid jugaven entre ells. Havia de guanyar un d’ells i esperar que el València perguera el seu partit. Els dos equips primen l’Espanyol perquè guanyen al València.
Ni en les millors pel·lícules de Hitchcock es podia generar tal incertesa. Primer marca gol el Barcelona, de moment la classificació seguix igual. En la segona part, l’Espanyol li marca gol al València. En eixe precís moment el campió passava a ser el Barcelona. Ja avançada la segona part, l’Atlètico de Madrid, li marca un gol al Barcelona. El València torna a ser primer.
Els jugadors del València estaven com bloquejats per l’obligació de no perdre, al principi el rellotge no corria, després corria molt i al final, pareixia que estava parat. El partit del Barcelona i de l’Atlètico de Madrid, finalitza amb empat a u. El partit del València, encara en joc, els arriba la informació als jugadors del resultat final de l’altre partit, comencen a abraçar-se entre ells i en vista d’això, l’àrbitre davant de tant afecte demostrat, pita el final del partit i el València, C.F., es proclama campió de lliga.
Amb estos resultats els únics equips beneficiats van ser el València, com a campió de lliga i l’Espanyol, que va rebre un bon premi per guanyar al València.
Estic convençut que Déu és aficionat al futbol. Quines van ser les seues preferències per a guanyar la lliga? Ho tinc clar. En el cel solen anar tots de blanc, sempre hi ha algu que dóna la nota, però tots de blanc. Tenint en compte que el Real Madrid, no estava en l’embolic, i només el València anava de blanc, podria partir amb avantatge. El que va declinar definitivament la consecució de la lliga pel València va ser per la influència del retor d’Almenara. Era molt aficionat al futbol i fanàtic del València, tots els dies, segur que resava un Pare Nostre perquè Forment marcara i el seu equip guanyara. En l’últim partit, on havien tantes possibles combinacions, va haver d’augmentar els resos. La veritat és que no sé el que podria haver resat, però algú li va fer cas. Va ser tal la passió per Forment, que per aquella època, a la vesprada del diumenge, que també feia missa, quan donava la comunió als feligresos, al mateix temps, els deia a l’orella, Forment a marcat gol!. No sé qui li podria informar si en eixos moments estaven jugant?
El viatge de tornada, amb autobús a València, va ser apoteòsic. Crec que va ser reforçat amb més rodes, el seu interior pareixia un tablao flamenc. Arribava l’autobús a Almenara, pensaven, estarà la família de Forment i algú més i seguirem el viatge ràpidament! Bo perquè, arriben i allò pareixia la recepció de Míster Marshall o del Papa, o jo que sé: pancartes, llàgrimes, besos i abraços als jugadors, bo quelcom que serà difícil que es puga oblidar en el poble d’Almenara.
La final de la copa del Generalíssim, es va celebrar a Madrid, el 4 de juliol de 1971, en el camp de Santiago Bernabéu amb 100.000 espectadors. La van jugar el València i el Barcelona, va ser un partit molt disputat i emocionant. Pepe Claramunt posa en avantatge al València 1-0; Paquito, torna a marcar i augmenta l’avantatge a 2-0; Fusté, retalla distàncies en el marcador 2-1; Zabalza, empata el partit 2-2; Sol, protesta el gol marcat pel Barcelona i va ser expulsat, el València es queda amb 10 jugadors en el minut 71; finalitza el partit amb empat a 2 gols. Davant d’este resultat s’ha de realitzar una prorroga de 30 minuts. Comença la prorroga i Zabalza, avança al Barcelona 2-3; Valdez, torna a col·locar l’empat en el marcador 3-3; quan quedaven 2 minuts per a acabar la prorroga i tots amb la idea de tirar penals, Alfonseda, marca el gol definitiu de la final i el Barcelona es col·loca 3-4; el València amb el poc de temps que restava per a finalitzar la prorroga i un jugador menys, no aconseguix res positiu. Finalitza la final. El Barcelona campió.
José Vicente Forment Faet, ha sigut, és i serà, una referència de punt d’honor i esforç per a molts jóvens, i en especial, en el seu poble natal Almenara. Forment, ha portat el nom d’Almenara per tota Espanya i part de l’estranger. En un viatge que vaig realitzar per Andalusia, parlant amb un aficionat andalús, va eixir a col·lació el poble d’Almenara i, ràpidament em va dir: d’ahí és Forment! .
He de donar les gràcies a Vicent Gil Olmedo, en l’any 2015 alcalde d’Almenara i a Gerardo Forment Faet, germà, per la col·laboració prestada per a contar esta xicoteta història de J. Vicent Forment.
I a J. Vicent Forment, he de donar-li les gràcies per haver-me permés la satisfacció de realitzar-li una entrevista, humil, però entrevista, a una persona que en la meua infància, i com a aficionat “sufridor” del València, em va fer passar molts moments d’alegria.
Gràcies Vicent Forment.
VÍDEO D’ENTREVISTES I DOCUMENTACIÓ IMPRESA DE FORMENT
