Comunicat de premsa del grup Junts per Faura
L’any 1918 els sindicats obrers de Faura i ciutadans compromesos de la classe treballadora decideixen unir esforços per constituir un sindicat que represente tot el poble: la »Sociedad Obrera de Socorros de Faura (SOSF)».
La seu s’establí a l’edifici que hui en dia coneixem amb el sobrenom de ‘La Corbella’ en règim de lloguer fins al 1929. Seguidament, els socis van acordar la compra per 12.000 pessetes amb l’emissió d’accions de 25 pessetes i al 1935 es registren els estatuts on s’estableix el mètode de traspàs de les accions o la dissolució de la dita societat.
Els articles 48 i 49 parlen de la transmissió de les accions d’un soci numerari, de ple dret, al seu hereu més pròxim; també s’hi estipula que el dit hereu estarà obligat a ingressar en la societat o, en cas de no voler formar-ne part, cal manifestar la negativa davant la Junta Directiva. D’altres qüestions rellevants és que la SOSF no es podrà dissoldre mentre queden 10 socis (art. 55) o que, en cas d’existir un acord de dissolució, els béns de la societat passarien a ser custodiats per la UGT com a marmessora durant 5 anys, temps per a la reconstitució de la societat (art. 56).
Ara bé, amb el franquisme les propietats de l’entitat obrera passen forçosament a mans de FET y de las JONS fins que, a finals dels 70, es fa entrega simbòlica de les claus de l’edifici als membres de la SOSF que encara vivien. En virtut del RD 1671/1986 l’edifici passa a ser propietat de l’Estat espanyol com tots els béns incautats per Franco als partits polítics i sindicats, amb el fi de retornar-los als propietaris originals o als sindicats que els demanen. És en aquest moment quan els socis supervivents o els hereus, en no constituir novament la SOSF, no recuperen els béns de l’entitat, cosa que permeté a la UGT reclamar la custòdia de l’edifici.
Per qüestions d’edat dels socis i per la confiança dipositada en els governants, la responsabilitat de recuperar l’edifici corresponia a l’Ajuntament, però no va impulsar la reunió dels socis o hereus, fet que haguera suposat per al poble la recuperació immediata i sense cap cost econòmic. I així van passant els anys fins que la UGT des de 1998 al 2000, com marca la llei, inicia una adquisició com la que ha fet que l’Església aconseguira un quantiós patrimoni. Per tant, no es pot afirmar que la UGT fora la propietària original, ni tan sols que ho fora des del retorn de la democràcia.
De tot açò exposat, la gent de Junts per Faura valorem dues qüestions. En primer lloc que la SOSF està vigent perquè no hi ha cap acord de dissolució i els hereus accionarials, socis de ple dret, són els legítims i legals propietaris de l’edifici. A més a més, amb l’incompliment del plec de condicions de la custòdia per absència de propietari, considerem que l’escripturació a nom d’UGT era il·legítima, sense oblidar que durant 20 anys ha cobrat uns diners en concepte de lloguer que haurien d’haver-se usat per a manteniment i millora de l’edifici… actualment en estat ruïnós.
Junts per Faura ha demanat la paralització de la compra mentre no s’aclarira la situació legal i esgotar totes les possibilitats de recuperació de l’edifici tal com va passar amb «la Casa Gran» o «La Protectora». Com és possible que aquestes dos no hagen costat ni un euro als faurers però la Societat Obrera, que era de la gent del poble i per al poble, ens coste 150.000? Aquesta despesa innecessària s’ha d’atribuir tant a l’equip de govern socialista com als regidors del PP, que votaren a favor de la proposta.
La Corbella era del poble i per al poble sense haver de pagar per ella.
Junts per Faura
