«LA CUCARACHA» la Grip Espanyola que va matar entre 1918 i 1920, més de 40 milions de persones a tot el mòn

Treball de Lara Cardona

La Grip Espanyola, popularment coneguda com «la Cucaracha», que va matar entre 1918 i 1920 més de 40 milions de persones a tot el món, i és considerada l’epidèmia més devastadora de la història.

Un segle després encara no se sap quin va ser l’origen d’aquesta epidèmia que no entenia de fronteres ni de classes socials. Encara que alguns investigadors afirmen que va començar a França en 1916 o a la Xina en 1917, molts estudis situen els primers casos en el campament Funston de la base militar de Fort Riley (Kansas, EUA) pel març de 1918.

Després de registrar-se els primers casos a Europa, la grip va passar a Espanya. Els periòdics espanyols van ser els primers a informar sobre una malaltia que estava matant a la població. En la resta d’Europa, a banda i banda de les línies aliades, van censurar tota informació per a no desmoralitzar les tropes ni mostrar feblesa davant l’enemic, per la qual cosa només es va convertir en notícia als països neutrals. En un primer moment, els mitjans d’Espanya van intentar també donar-li nom estranger batejant-la com «el soldat de Nàpols», «la malaltia de moda» o «la Cucaracha». Tot i no ser-ne l’epicentre, Espanya va ser un dels països més afectats amb 8 milions de persones infectades i 300.000 persones mortes. L’onada inicial de morts de grip en la primera meitat de 1918 va ser relativament xicoteta. Fou en la segona onada, des d’octubre fins a desembre del mateix any, quan es va registrar la major taxa de defuncions. La tercera onada, que es va produir a la primavera de 1919, va ser més letal que la primera, però menys que la segona.

La censura i la falta de recursos van evitar investigar el focus letal del virus. Ara sabem que va ser causat per un brot d’influença virus A, del subtipus H1N1. A diferència d’altres virus que afecten bàsicament xiquets i ancians, moltes de les seues víctimes van ser joves i adults saludables entre 20 i 40 anys, una franja d’edat que probablement no va estar exposada al virus durant la seua infantesa i no comptava amb immunitat natural. Febra elevada, dolor d’oïdes, cansament corporal, diarrees i vòmits ocasionals eren els símptomes propis d’aquesta malaltia. La majoria de les persones que van morir durant la pandèmia van sucumbir a una pneumònia bacteriana secundària, ja que no hi havia antibiòtics disponibles. La mort es produïa ràpidament després de l’aparició dels primers símptomes, sovint amb hemorràgia pulmonar aguda massiva o amb edema pulmonar, i sovint en menys de cinc dies.

En els centenars d’autòpsies realitzades l’any 1918, les troballes patològiques primàries es limitaven a l’arbre respiratori perquè els resultats se centraven en la insuficiència respiratòria, sense evidenciar la circulació d’un virus. Hui en dia, els científics creuen que el pronunciat augment del nombre de víctimes mortals en la segona onada va ser conseqüència de les condicions que van afavorir la proliferació d’un cep més mortífer. Les persones amb afeccions més lleus es van quedar a casa, però els casos més greus se solien amuntegar en hospitals i campaments, la qual cosa va intensificar la transmissió d’una varietat més letal del virus. A l’estiu de 1920 el virus va desaparéixer tal com havia arribat.

La I Guerra Mundial va tindre conseqüències devastadores per a l’economia i la població de les comarques castellonenques. El bloqueig marítim per part dels contendents va provocar la caiguda de les exportacions de taronges, vins i altres productes que eixien pels nostres ports, i a la vegada tampoc permetien l’entrada de fertilitzants, productes de manipulació de la taronja i cereals. Això, afegit al desabastiment de productes de primera necessitat i a desfavorables condicions meteorològiques, va anar provocant la falta de treball, la convocatòria  de vagues, l’emigració, l’empobriment de les classes mitjanes, dels llauradors i especialment de les classes més desfavorides, com els jornalers i assalariats. La població era, per tant, molt més vulnerable a una epidèmia.

Així, la malaltia es va estendre ràpidament per tots el pobles de la província des de maig de 1918 fins a 1920 en diferents etapes. Per evitar les infeccions es van prohibir les fires, els mercats, els espectacles, es va endarrerir el començament del curs escolar fins al 18 de novembre, inclús la visita als cementeris el Dia dels Difunts.

Al llarg dels mesos de setembre, octubre i novembre de 1918 la premsa es fa ressò diàriament de les infeccions i de les morts als pobles.

Font: Heraldo de Castellón

Llistat de les defuncions a causa de la grip a Almenara:

Encara que poca gent pot recordar la gran pandèmia de 1918, podem continuar aprenent d’ella, des de la importància de llavar-se les mans i vacunar-se per sentit comú, fins al potencial dels medicaments antivirals. Hui sabem millor com aïllar i tractar un gran nombre de pacients malalts i agonizants, i podem receptar antibiòtics, dels quals no es disposava en 1918, per a combatre les infeccions bacterianes secundàries. Potser la major esperança resideix a millorar la nutrició, les condicions sanitàries i el nivell de vida, que milloren la capacitat dels pacients de resistir la infecció.

En el futur pròxim, les epidèmies de grip continuaran sent un component anual del ritme de l’existència humana. Com a societat només podem esperar que hàgem aprés bé les lliçons de la pandèmia com per a dominar una altra catàstrofe mundial com aquella.