Carme Rosario Torrejón /Doctora en Historia de l’Art
El segle XVII va ser un període d’enorme transformació urbana a Quart. Pensem que a l’inici d’aquesta centúria s’havia produït l’expulsió de la població morisca, cosa que provocà una gran desocupació; no sols a Quart, també als altres pobles que conformen la Vall de Segó i que estigueren a punt de desaparéixer. En aquest segle, per tant, és quan comencem a veure els primers censos de població, així com la construcció d’edificis que després seran indispensables per la vida a la localitat. Estem parlant de l’església, la Universitat (o Ajuntament), la casa abadia, les tendes, els forns, etc.
Segons els plenaris de l’Ajuntament de Quart de les Valls així com d’un cens que es va realitzar en el segle XVII, i que es conserva a València, el poble comptava amb 48 cases. Hem de pensar que l’Ajuntament antic, o Universitat com també se l’anomenava aleshores, estava a la plaça on se situava l’església antiga de Sant Miquel, parròquia principal del poble. Ací, una casa que posseïa Ana Maria Ferrer va ser venuda al ciutadà Joan Bosquet per a acollir el nou retor que havia d’arribar al poble aviat, ja que la casa abadia estava enderrocada. El text diu així: “esta casa es molt convenient per a la Universitat perçò que la Abadia esta derrocada y si a la present falta rector no te lo poble habitació per al Rector que vindrà y així determina lo sobre dit Consell que es prenga la casa per lo preu que la ha concertada dit Bosquet y cas que no vulla dit Bosquet donarla per lo preu que li costa que es pleitege asta alcansarla”.(1) Així el consell va donar llicencia a Don Paulo Rubio,
“pàrroc rector de Quart i Quartell dient ser procurador del senyor Conde de Cervelló tutor y curador de la egregia dona Maria de Pròxita y Ferrer Rocafull y Albornos condesa de Almenara està en casa de Miquel Escrich jurat menor a on se sol ayuntar per a coses tocants a la dita Universitat y propossa lo jurat Inglada com Joan Bosquet se havia reduït a donar la casa a la present Universitat per lo mateix preu que la avia comprada de la señora dona Ana Maria y que suplicava silay volien arrendar al dit Bosquet per los preu que seagues de arrendarla altri y també si el volien esperar […] i també del dit garroferal de la señora donant seguretat, y axi determinà dit consell prendre la casa per lo mateix preu.(2)
(1) El text citat està transcrit de forma literal tal i com apareix a la font, per això no segueix ací les normes ortogràfiques. Arxiu Municipal de Quart de les Valls, Llibres d’Acords de l’ajuntament (1666-1754), nº AM1 250, f. 6 r.
A continuació poden escoltar a Carme Rosario, així com veure imatges de l’antiga església de San Miguel
El consell del poble també va donar via lliure “als erbaxants per entrar lo ganado per la orta determina dit Consell no aver lloch lo propossat”. En aquest cas, el camí ramader que passava pel poble és l’actual carrer de la Font. Ho sabem per la multa que es va posar a Miquel Vidre, per haver entrat amb les seues cabres dins de la vinya que la vídua na Llueca tenia al camí de la Font.(3) Miquel Vidre, per cert era el propietari de la carnisseria del poble, que després es va arrendar a Baltasar Miret per 26 lliures. (4) També es va procedir a fer l’elecció del mostassaf, que era l’encarregat de vigilar el mercat i comprovar que no es fes frau.(5)
Entre els diferents establiments que hi havia instal·lats a la localitat estaven el forn, carnisseria, la taverna i almenys una tenda. El forn del poble va ser arrendat a Miquel Queralt i Vicent Silvestre per preu de setanta lliures, obligants pel mateix consell a portar en endavant el forn tots dos junts. La tenda se’n va arrendar a Antoni Bayona per preu de tretze lliures i s’habilità al Consell per fiança de la dita tenda a Pere Ribelles. La taverna i hostal es va llogar a Jaume Català per tretze lliures i quinze sous i es va arrendar la fleca (o forn) a la vídua Ribelles per preu de tres lliures.
Quant als cultius que hi havia a Quart predominava la morera i la garrofa. Entre els posseïdors d’aquests arbres estaven Jaume Català i Antoni Escrich. Aquest últim tenia unes quatre arroves de garrofes. Els morerals es van arrendar Miquel Esquierdo per quaranta lliures cada any i per temps de sis anys, gràcies a la fiança d’Antoni Llàcer.
També es demana que aquells que tinguen arrendades les terres de l’església, que les treballen a mesura que els experts tenen per costum. Aquestes garroferes eren propietat de la parròquia. En aquest any (1666) es va celebrar la festa de sant Miquel, car era el patró de l’església: “determina dit consell que es pague dos reals per casa per a la festa de S. Miquel”. (6) Així mateix, es va determinar que el forment plegat en caritat fos una barcella.
- (2) Ídem, ff. 6 v- 7 r.
- (3) Ídem, f. 9 r.
- (4) Ídem, f. 7.
- (5) Ídem, f. 8 V.
Moltes de les cases tenien terres i contribuïen a pagar dels impostos per a la col·lecta. Una d’aquestes era la de Francesc Peral, que tenia un garroferal al costat del convent per preu de 12 lliures. Altres propietaris de terres eren Francesc Pérez, Jacinto Llopis, Antoni Inglada, Antoni Escrich, Joan Queralt, Antoni Bayona, Vicent Silvestre, Jaume Roig, Thomas Queralt i Pere Ribelles.(7)
Però, els diners també eixien de la collita de vi, oli, fulla de morera, de fulla, dels grans, a més de la garrofa, pagant-se un real per càrrega de fulla. Les mesures eren la barcella (un diner per barcella) i cànter (un diner per cànter). També es va fer arrendament de l’herbatge dels ruscos per cinc anys a Josef Sanz per preu de més de 200 lliures. (8)
A més a més, hi havia un algepsar, que es va arrendar a Miquel Lluçar per sis anys i per preu de quatre lliures cada any com a condició de donar l’algeps als veïns del poble a sis sous el cafís i que qualsevol que necessités d’aquesta matèria per a fer-se la seua casa que en tingués. (9) També és interessant advertir que no es va donar llicencia a cap estranger per fer ús del forn de calç del poble, en el terme de Quart. (10)
Tots aquests recursos de que disposava la vila van ser vitals per poder edificar la parròquia que es va dedicar a Sant Miquel Arcàngel. En 1681 es tenen les primeres notícies sobre la seua construcció, però és molt possible que s’alcés sobre un edifici gòtic anterior.
Després de la Conquesta cristiana i posterior repoblació per part de Jaume I i els seus successors, es feren esglésies menudes, d’una sola nau, cobertes amb arcs diafragma (arcs apuntats amb molta amplària) per poder absorbir tota la nau amb un sol arc; solien també tenir xicotetes capelles laterals. Igual que l’església de Benavites, que té una estructura gòtica i capelles entre contraforts, la de Quart presenta una estructura molt similar, perfecta per poder albergar les noves corrents barroques que solien ornamentar tota la superfície sense deixar cap espai sense decorar, arribant fins i tot a l’horror vacui en tot el conjunt.
- (6) Ídem, f. 8 v.
- (7) Ídem, f. 13 v.
- (8) Ídem, f. 15 r.
- (9) Ídem, f. 10 v.
- (10) Ídem, f. 15 v.
La seua ornamentació, l’esgrafiat, es va donar entre 1642 i 1712 en terres valencianes i va ser el tema principal per a decorar l’edifici. Aquesta moda estesa pel territori valencià es pot veure també a València, on esglésies que en realitat eren edificis medievals presentaven un programa que preveia revestir amb les noves corrents descendents de la Contrareforma, els seus temples. Un exemple més d’açò és l’església de Sant Esteve Protomàrtir, al barri de la Seu-Xerea. L’esgrafiat va ser una moda que es va estendre entre les esglésies des de la diòcesi de Sogorb fins a alguns pobles d’Alacant, d’ací que moltes parròquies del nostre entorn s’acolliren a aquest corrent.
El més interessant de tot és que la de Quart va seguir, expressament, el model dels dibuixos de l’església de Benavites: “així mateix se ha determinat la gradura de la capella machor se hacha de fer conforme les modes de Benavites […] e que se li done una lliura més fent los dibuixos lo poble”. (11) Obres i algepsers de la vila copiaren els models de Santa Maria dels Àngels de Benavites, que consistien a pintar de blau o ocre la superfície de la paret, després aplicant una capa d’algeps per damunt; sense esperar que l’algeps es sequés del tot, mitjançant una plantilla, que podria ser un cartró, es feien una sèrie de forats per damunt del dibuix, de manera que els punts traspassaren el cartró i es pintaren sobre l’algeps. Després es retallava el dibuix que conformava aquest puntejat amb un bisturí eliminant l’algeps sobrant, eixint el blau o ocre de baix.
Els temes iconogràfics provenien de l’evolució dels motius de candelieri renaixentistes que passaren al barroc seguint els ideals de la Contrareforma. Es dibuixaven copes, florons, cards, garlandes, animals fantàstics o raïm, que evocava l’Eucaristia i que es feien així per decorar parets, pilastres, intradós dels arcs, frisos i voltes de les esglésies.
En la descripció que aporten els llibres municipals veiem com estava plantejat decorar també de la mateixa manera la capella major. Actualment l’esgrafiat de la capella major es troba pintat de blanc i cobert, però s’aprecia com la volta que hi ha damunt del que era l’altar major estava també pensada de la mateixa manera.
Un d’aquests algepsers encarregats de preparar el material va ser Miquel Queralt, que se li va encomanar anar a l’algepsar “y fer lo algeps millor se puga y que lo hachen de obeir lo que manara als omens que aniran per tande y que sels dona quatre lliures per cascun dia que anirà a l’algepsar”. (12)
- 11 Ídem, f. 156.
- 12 Ídem, f. 168 r.
Aquests assumptes referents a la decoració de l’església es van tractar a la casa palau del senyor Jeroni Ferrer, on el consell general del poble, que estava format per Tomàs Garcés Queralt major, Tomàs de Pau Queralt, menor, Tomàs Pérez, que era el mostassaf, Miquel Amoròs, lloctinent, Vicent Queralt, Miquel Vidre, Antoni Queralt major, Antoni Inglada, Antoni Bayona, Tomàs Sans, Felicià Llopis, Tomàs Garcés, Martí Fon, Josep Silvestre, Francesc Silvestre, Miquel Queralt, Francesc Cucaló, Miquel Amoròs major, Miquel Escrig, Jeroni Alfonso, Melchor Soriano, Jaume Català, Josep Soriano, Vicent Llopis, Vicent Oliver, Josep Garcés, Miquel Queralt major, Tomàs Pérez, Tomàs Llusar i Francesc Inglada es va reunir per a articular i tractar tot el que fos necessari.
Així, es va determinar que a més de l’esgrafiat es decorés amb elements ornamentals fets d’algeps: “ornacinas y jambas y florones tres fronton y arcos torales y los florones en las bovedas y las enxitas de los arcos y el arco del coro trepado y los florones de los arcos ornacinos floron en el coro y en la capilla del bautismo, així mateix foren de fer y parar lo que es vena una carrega de fulla a cascun cehi que no dara deu reals para pagar al señor”.13 Es tracta de florons que se situen en l’intradós dels arcs de les capelles laterals així com dels arcs faixons, que no torals, que reforcen la volta principal.
Les següents intervencions es van centrar al cor, el qual es va concloure amb una barana i altres coses que es van fer de fusta per part d’Antoni Queralt, Miquel Queralt, Tomàs Queralt de Pau i Josep Ribera. Aquesta obra es va costejar segurament amb el que es treia de les garroferes que eren propietat de la parròquia.
- 13 Ídem, ff. 157 r- 159 r.
També s’acordà posar portes i balustrades per part de Josep Segarra, s’acabaren els ràfecs, es va manar pintar la torre per 8 lliures, i s’ordenà a Josep Cugat que se li pagaren les 45 lliures de l’obra de l’església, podent pensar, per tant, que aquest seria el mestre d’obra.
Així mateix, restava la campana, que es van costejar mitjançant tres pagaments extrets de la venda de garrofes, blat i dacsa i que definitivament es va fer el 28 de novembre de 1692. Per últim, es va encomanar comprar seda a Josep Polo a càrrec del col·lector de l’església Tomàs Queralt, que s’utilitzaria per a fer cortinatges o altres elements decoratius.
