Pels anys 50 i, alguns més, en els pobles agrícoles i, Quart de les Valls, no era una exempció, els punts de reunió eren més aviat escassos. Existia el clàssic casino com a punt central on es jugava a tota classe de jocs de l’atzar com: el dòmino, el parchís, les cartes, els escacs, el billar, llegir la premsa, la tertúlia, … El televisor, encara no existia.
Tot açò era com a distracció però, en cada poble existien unes quatre cantonades emblemàtiques que servien de llotja de treball. Aleshores no existia l’INEM ni les ETT.
Com l’assistència de veïns estava assegurada, en les quatre cantonades, es col·locava la cartellera dels cinemes locals i la pissarra per a informar del pròxim partit de futbol de l’equip local.
Els treballadors que, en finalitzar la jornada laboral, no tenien treball per a l’endemà, a mitjan vesprada, acudien a les quatre cantonades a esperar que arribaren capatassos o propietaris de camps que pogueren necessitar jornalers per a l’endemà.
Acudien representants de comerços, d’altres comarques, per a agafar les taronges dels nostres termes. Què passava!, que no coneixien als jornalers dels nostres pobles. Ací és quan intervenia una espècie de figura de confiança, a la qual li deien: necessite gent per a agafar taronja i, que siguen ràpids, o, que siguen joves, o, que estiguen entrats en edat, o, …
En definitiva, era una semblança d’exposició de mercat laboral. Un podia ser fort, un altre ràpid, un altre, menys ràpid, gent jove, gent gran. De totes les característiques.
Necessite cinc per a treballar i, dos, que tinguen bicicleta. La bicicleta era per la distància més llunyana del camp de treball.
La gent esperava fins a l’hora del sopar. Com s’anava acostant l’hora, s’apreciaven els rostres dels jornalers. Uns, amb el somriure en els seus llavis, tenien ganes de bromes i de parlar de rondalles del poble. Ja tenien jornal per a demà. Uns altres, la imatge era molt diferent. No havien sigut triats per a cap treball. La tristesa embargava el seu estat d’ànim i d’il·lusió. Eren dues situacions difícils, primer, no havia sigut prou acceptat i, la segona, arribaria a casa, veuria als seus fills i, la seua dona, el primer que li preguntaria, demà vas a treballar? -No.
L’endemà, a bon matí, podrien ser les 6 de la matinada. Els que no tenien treball, tornaven a les quatre cantonades, sempre apareixia algú que necessitava a un altre jornaler. Era l’última oportunitat del dia.
Al final, els que es van quedar, definitivament, sense treball, només podien fer que, agafar el seu cabàs i corbella i, anar-se al camp per a, fer bulla per als seus animals casolans: gallines, conills,…
A l’arribada de la mitja vesprada, una altra vegada, tornar a començar. Acudir a les quatre cantonades…
Escoltar l’àudio de José Queralt
Per a escoltar en el mòbil, tocar on diu: Reproducir en navegador o bé descarregar-se l’aplicació de ivoox.
