Hui s’ens ha fet molt tard. Isc al carrer després del treball amb moltes ganes d’arribar a casa, donar-me un bon bany i anar-me al llit. El dia ha sigut esgotador.
Eixir al carrer i rebre en el cos la brisa que ens regala la nit primaveral, és tot un plaer. No hi ha ningú pel carrer, i jo sent de sobte eixa necessitat d’elevar els braços, estirar tot el cos i inspirar ben fort.
De sobte m’arriba un aroma suau omplint-me els pulmons. Torne a inspirar ben fort. Mmm que oloreta! A que?… Ja sé, a pasqua!
Li pregunte a la amiga que m’acompanya: – No ho notes? No notes l’oloreta a pasqua?. Ella em contesta que no… Que estrany! No vos passa que els olors vos parlen? Em passa sols a mi?
Des de sempre els olors m’han parlat, m’han transportat a llocs, estacions, vivències.
M’han fet evocar altres temps, persones volgudes, situacions viscudes…
Pasqua té olor a la flor del taronger. Supose que és eixe el perfum que m’arriba.
Seran les coincidències. Quan ve pasqua també acabem d’estrenar la primavera i els tarongers estan regalant-nos tota la seua fragància.
La brisa que ens besa la pell ja és més suau, com una carícia, i tota eixa barreja de sensacions em fan sentir bé, molt bé. Els olors em parlen, vos ho assegure.
Pasqua té també olor a pólvora, als coets que els xiquets van tirant per tot arreu, i açò si que em transporta lluny, molt lluny.
Em transporta a la pasqua de la meua infància, de la meua joventut. Em fa evocar totes aquelles sensacions tan enyorades, tan boniques.
Aquella innocència d’un món que s’ens obria tot ple de coses noves, desconegudes, gratificants. Tot era bonic aleshores.
Pasqua era l’olor a sabatilles noves. Era eixa sensació de llibertat que et donava poder allunyar-te del poble amb els amics i explorar sendes noves, racons desconeguts, coronar els cims de les muntanyes i tornar al poble amb l’olor a timó i a romaní impregnada en el cos.
Era també aquella cistella plena de menjar, de pastes típiques casolanes, d’ous bollits de diversos colors, de llonganissa, la «mona» que mai podia faltar…
Eren aquells paquets compartits amb els amics, de cigarrets mentolats.
Aquesta nit, mentre eleve els braços, estire tot el cos, inspire fort i m’òmplic d’aquest olor a… Pasqua?
Desfilen per un moment davant de mi, totes aquestes imatges d’un temps passat. Imatges dormides en el fons de la memòria i que els olors que em porta aquesta nit primaveral han despertat.
Tu no ho notes?… Doncs no saps bé allò que et perds!
Paqui Cayo Gil
Maravilloso como siempre …yo sí he notado ese olor que describes Paqui , porque es tan real y tan bonito como lo cuentas que hasta he engordado dos kilos con la Mona de Pascua y las longanizas …te voy a matar, amiga , a ver cómo los bajo.
Sigue escribiendo , nos gusta como lo haces y nos sentimos más unidos a ti .
Un abrazo querida Paqui ¡
Lametones del Pepe ¡
Marisol .
Gracias a ti Marisol, y a todos los que dedicáis unos segundos de vuestro tiempo a leer lo que escribo. Escribir es mi pasión y si además hay alguien a quien le gusta, mi felicidad. GRACIAS!!!!