El sol apuntava tímidament per l’horitzó il·luminant un nou dia. Els primers rajos es colaven, juntament amb el cant del gall, per la xicoteta finestra de l’habitació de Maria.
La va despertar el familiar soroll de la moto del seu pare. Eixia tots els dies de bon matí, abans que la calor arribara a ser insuportable, i se n’anava cap a la marjal. Li haguera agradat anar amb ell. Gaudia en aqueixes terres per les quals el seu pare sentia autèntica passió. Tenia plantacions de fesols, pebrots, tomaques, carbassons i algun que altre arbre fruiter.
Recol·lectava per a casa especialment però, quan la collita era abundant, Maria acompanyava a la seua mare pels carrers del poble amb un carretó en el qual dispossaven, en diferents cabassos, una mica de tot allò que el seu pare havia recol·lectat. Portaven també una romana per a pesar el producte.
Recorrien els carrers del poble i la seua mare anava pregonant: -Xiquetes, porte pebrots, tomaques, fesols acabats d’agafar!…Les dones eixien de les seues cases i li demanaven allò que necessitaven. A Maria li agradava pesar-ho. En un plat de la balança posava el producte i en l’altre la peça amb el pes corresponent a la quantitat demanada: un quart de quilo, mig quilo, un quilo, dos…
-Aquesta xiqueta farà casa, Maria. No se li escapa ni un pebrot de més. Què espavilada està! Menuda és ella! -Sí, veritablement així és. Responia la seua mare orgullosa. -No li la donaran fàcilment. És una rateta! I Maria somreia. Li agradava escoltar els afalacs amb que les dones regalaven els seus oïts.
La moto s’escoltava cada vegada més llunyana. Li haguera agradat acompanyar al seu pare, però ja no podia ser. Va recordar la conversa que van tenir la nit passada i va somriure. De sobte va saber per que el seu pare no l’havia despertada. Volia que descansara, però volia, a més, que entenguera allò del que van estar parlant.
Després del dia sufocant, era un plaer asseure’s en el jardí a les nits i respirar. L’aire bressolava aromes a gessamí, lligabosc, roses, margarides… La brisa era exquisida. Hi havia nits que Maria, fins i tot, havia de posar-se una jaqueta perquè sentia fred.
A la seua mare li agradava agafar les agulles i fer punt, deia que açò la relaxava. El seu pare s’asseia amb ella i li contava històries de llocs llunyans. Maria volava amb la imaginació. Somiava que algun dia viatjaria a aquells llocs dels quals li parlava el seu pare.
Aquella nit havien estat jugant a les cartes fins a molt tard. No els venia de gust ficar-se en el llit i desaprofitar totes aquelles sensacions que els regalava la nit.
-Ja estarà bé. No Maria? -li va dir el seu pare. -Jo he de matinar i se’m van a pegar els llençols. -Com es peguen els llençols pare? A mi mai se m’han pegat els llençols. -Sí que se t’han pegat, sí. I més d’una vegada. Els llençols es peguen i no et deixen eixir del llit. Nosaltres diem que ens hem quedat dormits, però en realitat no és així. Són els llençols que se’ns han pegat i no ens solten. -Maria reia a riallada. -Açò no és veritat pare. M’estàs prenent el pèl! -No et prenc el pèl Maria. Ja veuràs com demà a tu també se’t peguen els llençols. Vinga, fes-li una besada a la mare i t’acompanye al llit.
Doncs tenia raó el pare, va pensar Maria somrient, se m’han pegat els llençols!
Des de baix li va arribar l’olor a llenya cremant i va recordar que la seua mare anava a començar amb la conserva de tomaca. Va saltar del llit, es va posar les sabatilles i va baixar corrent. Efectivament, la mare ja tenia la foguera encesa amb llenya de taronger i un calder amb aigua al foc. Tenia preparada una taula amb diversos recipients de plàstic, ganivets, embuts, una gran quantitat de botelles de vidre que ja havien sigut desinfectades, una caixa gran de cartó plena de taps de suro i varetes de fusta de cirerer que servien per ajudar a embotir les tomaques dins les botelles.
-Bon dia mare! Se m’han pegat els llençols i no he pogut ajudar-te a preparar-ho tot. Tampoc anar amb el pare a la marjal. Per què no m’heu despertat?
-Bon dia Maria! Així que ja saps què significa pegar-se els llençols -la mare li va fer una besada. -Molt bé! Avui has après alguna cosa nova i encara està clarejant. Veuràs quantes coses es poden arribar a aprendre en un sol dia. Però primer de tot, ves al bany a llavar-te i pentinar-te. Després de desdejunar començarem amb la conserva, mentre arribarà l’àvia Maria. – Mare, per què totes ens diem Maria? L’àvia Maria, tu Maria, jo Maria… -Bé, açò és així. La meua àvia ja es deia Maria, i l’àvia de la meua àvia també. En la nostra família ve de molt lluny el nostre nom. – Jo! Que avorrit! Quan jo tinga una filla no es dirà Maria. -Quan tu tingues una filla! -la mare reia -No ha de ploure ni gens! -Doncs la vaig a tenir! I no es dirà Maria. -Com vulgues, però dóna’t pressa que l’àvia és a punt d’arribar.
En el jardí cantaven els ocells i els grills mentre Maria, amb la vareta de fusta de cirerer, espentava les tomaques dins de les botelles que li anava passant la seua mare. L’aire bressolava aromes a gessamí, Agost avançava amb els seus dies llargs i calorosos.
PAQUI CAYO GIL
