-Mare, mare! Ja està ací la tia Carme!- Raquel va entrar en la casa corrent i cridant. -Està ací la tia Carme! – La mare, que es trobava en el safareig fent la bugada, va entrar assecant-se les mans amb el davantal. -Ja vaig filla, ja vaig. Mare de Déu, Senyor! Hi ha que veure que poca paciència té esta xiqueta!
La tia Carme era una dona del poble. Quan es va casar, feia ja prou anys d’això, es va anar a viure a la capital. De tant en tant, especialment quan s’apropaven dates assenyalades com Pasqua, Nadal o les festes municipals, tornava al poble carregada amb grans borses plenes de roba d’última temporada. Anava de casa en casa per veure que podia vendre. Així es guanyava alguna pesseta extra per ajudar a la economia familiar. A la nit, amb les borses pràcticament buides de roba i la butxaca plena de diners, agafava l’últim autobús que eixia del poble i tornava a la capital.
Raquel ja feia dies que la esperava. S’acostava Setmana Santa, i la seua mare, com era tradició, li compraria roba per a estrenar el Diumenge de Rams. Seria la roba que duria després els dies de Pasqua. Estava molt il·lusionada. Havia vist en la tele que s’estilaven uns pantalons amb una campana immensa, tant que tapava tot el peu. Ella volia uns així, ja li ho havia dit a la seua mare feia dies. La seua amiga Anna li va dir que se’ls anava a comprar. Ella no anava a ser menys.
Mentre la seua mare i la tia Carme es saludaven ella no apartava la vista de les borses impacient. -Bon dia Carme. Com va per València? I la familia? Tots bé?… I la tia Carme més del mateix: -Mira, anem tirant. I vosaltres? Com estan els teus pares? I el teu marit? Ja veig que Raquel està feta una dona, i molt bonica a més… i bla,bla, bla…i bla, bla, bla…
-Tia Carme.- Va interrompre Raquel que ja no podia aguantar més. -Ha portat pantalons d’eixos que s’estilen ara que tenen molta campana? Els he vist en la tele i senten molt bé.- La seua mare va moure el cap en senyal de desaprovació per la interrupció de Raquel. Eixa no era la educació que ella li donava. Però a la tia Carme no va semblar molestar-li massa. -Clar que si, filla! Tu saps que sempre duc les últimes novetats. Ara són aquests pantalons.- i mirant a la mare de Raquel va afegir: -Que coses Lola! Mira tu el que duen les modes. Estan venent-se com a rosquilletes, i mira que a mi em semblen horrorosos. Mentre parlava anava traient de una de les borses pantalons de tots els colors mentre mirava la talla que poguera valdre-li per a Raquel.
-Aquests!- va dir Raquel agafant-li de les mans els últims que estava traient. -Aquests vaquers són els que m’agraden! M’els puc provar, mare? – I se’ls va provar. Li quedaven que ni pintats. I la mare va donar el vist i plau. A més li va comprar també una camisa i una jaqueta vaquera per si refrescava. La tia Carme es va anar contenta per la venda i Raquel més contenta encara per la nova adquisició i amb ganes de que arribara el Diumenge de Rams i poder estrenar-ho tot. Solament li faltava anar a la sabateria del poble i comprar-se les sabatilles. Li encantava l’olor que feien aquelles sabatilles noves a no sabia molt bé a que… a Pasqua! Ella deia que feien olor a Pasqua.
-Podrem anar aquesta vesprada a la sabateria, mare? He vist com descarregaven la furgoneta aquest matí. Si anem prompte, abans de que en venga hi hauran més per a escollir, si no és així, tindré que conformar-me amb el que hi haja. – La mare va somriure i li va dir que si. -Ara quan estenga la roba anirem a la carnisseria i passarem després per allí. Acaba mentre tant els deures, Raquel.- Faltaven quinze dies per al Diumenge de Rams. Aquella nit Raquel es va anar al llit contenta. Ja tenia tot l’equip per a estrenar i estava ansiosa per que arribara Pasqua.
El dimecres farien les pastes típiques. Li agradava ajudar a la mare, i li agradava especialment netejar aquell recipient de pedra on la mare pastava i xuplar-se els dits després. I li agradava aquell va i ve de les dones anant al forn carregades amb les llaunes amb totes les pastes que havien elaborat. I li encantava l’oloreta… En el carrer es barrejava l’olor a dolços i a llenya cremant que eixia del forn, amb la de la flor de taronger que arrossegava el vent i la de la pólvora dels petards que anaven tirant els xiquets pel carrer. En el carrer es respirava en definitiva, l’olor a Pasqua.
Aquell anava a ser per a Raquel, el primer any que aniria amb les amigues i els amics sola, sense els pares. Estava molt il.lusionada. Aquell any complien els dotze anys. Alguns ja els havien cumplit, ella els complia més avant, era de finals d’any, però donava igual, es sentia ja major. Ja ho eren prou per anar tots sols a recórrer les muntanyes dels voltants.
Entre xics i xiques sumaven una dotzena. Agafarien les motxilles amb el berenar, llonganisses, les pastes que totes les mares havien elaborat en casa, els ous bollits amb corfa de ceba per a donar-li color, la mona, el flam… Durien també la corda per a saltar. Als xics no es faltarien els cohets i petards per anar tirant-los-els als peus d’elles i cridar així la seua atenció.
Pujarien als pics més alts de les muntanyes, es seurien a berenar baix l’ombra d’algun pi i entre crits i riures passarien la vesprada. Tornarien a casa impregnats de l’olor a timó i romaní en la roba recentment estrenada, i en les seues cares, els somriures que farien evident la felicitat de noves experiències viscudes. La felicitat de sentir-se lliures descobrint per ells sols, tota la bellesa que amaguen les muntanyes dels voltants. Aquelles muntanyes que envolten la vall, aquelles muntanyes que donen verd al paisatge, aquelles muntanyes que semblen tan llunyanes i a la vegada estan tan a prop, aquelles muntanyes que guarden racons preciosos i que Raquel descobriria per primera vegada aquell any acompanyada dels seus amics.
PAQUI CAYO GIL
