El passat cap de setmana ha estat marcat per la competició del KO, la nostra copa. Només dos equips de la Vall de Segó continuaven en les eliminatòries, el Quart i l’Almenara. Doncs bé, ara només queda un, el Quart. L’Almenara va caure estrepitosament a Gilet, amb un resultat molt cridaner 5-0 gols. Per contra el Quart, com si un entrenament es tractara, va golejar al Castellnovo 0-7 gols. Durant la tertúlia escoltarem a Nelo Asensi, entrenador del Gilet i a Adrián Esbrí, entrenador de l’Almenara.
Però la notícia més important del cap de setmana va aparéixer en els mitjans de comunicació el mateix diumenge dia 15 d’octubre. La Unió Europea prohibeix el cautxú de la gespa artificial: és un gran contaminant i no hi ha alternativa clara. Serà l’adeu a les activitats esportives de milions de xiquetes, xiquets i majors per a la dècada de 2030?
TERTÚLIA
La Comissió Europea ha declarat la guerra als microplàstics d’una vegada per sempre. El vertader meló per obrir està en l’esport: segons els estudis, la major font d’alliberament de microplàstics afegits intencionadament són els camps de gespa artificial i no quedaran indemnes. En el mateix reglament que eliminava la purpurina de les nostres vides fa tan sols uns dies, Europa dona un termini de huit anys per a acabar amb un dels materials amb el qual es fabrica este tipus de superfícies.
Per molt llunyana que semble la data, les dimensions del problema espanten, perquè només a Espanya hi ha més de 10.000 camps de futbol i cada any es construeixen o es renoven uns 400. Encara que en l’esport professional predomina l’herba natural, les superfícies artificials suporten diàriament milers d’entrenaments i partits de futbol, rugbi, hoquei o pàdel, entre altres esports. Sense tot just costos de manteniment una vegada construïdes estes instal·lacions, hui dia resulta impensable mantindre les categories inferiors i la pràctica amateur sense elles. No obstant això, eixe és l’horitzó que dibuixa la Comissió Europea: no sols caldrà deixar de construir-les tal com les coneixem hui, sinó que tenim huit anys per a adaptar-se a la nova regulació. Adeu a les activitats esportives de milions de xiquets i majors per a la dècada de 2030?
De què estan compostos els flamants camps d’herba artificial que costa distingir dels naturals? La gespa verda que veiem en la superfície, sempre impol·lut enfront de les imperfeccions i irregularitats de l’autèntic, està fet de polietilé (fibra) i es recolza en una base de poliuretà o làtex. Davall, a més d’una gran quantitat d’arena, s’oculta un granulat procedent de pneumàtics reciclats, que ofereix un gran amortiment. Eixe farciment de cautxú, que també s’utilitza per a altres elements urbans, com els parcs infantils, és el que està en el punt de mira com a gran emissor de partícules.
En la Universitat de Castella-la Manxa, el grup d’investigació IGOID es dedica a realitzar assajos i avaluacions de superfícies esportives, des de camps de rugbi a pistes de bàsquet. Este equip d’experts acaba d’iniciar el projecte europeu més important que s’ha concedit fins ara en este àmbit: Circular and safe solution for synthetic turf pitches (LIFET4C). El seu objectiu és buscar el substitut ideal al cautxú en les instal·lacions esportives que utilitzen herba artificial. Científics, empreses i fins i tot la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF) estan implicats en esta iniciativa que, entre altres coses, es proposa construir un prototip de camp experimental per a provar algunes de les possibles solucions.
«En això hi ha milers de milions d’euros en joc», afirma Leonor Gallardo Guerrero, catedràtica en Educació Física i Esportiva i responsable d’este projecte, en declaracions al Confidencial. «La purpurina dels camps de futbol», com ella crida a esta situació, «suposarà un gran problema per a la indústria» perquè, de moment, no hi ha alternatives convincents. Més enllà de les federacions esportives i dels experts, la qüestió encara no sembla preocupar a ningú, però no tardarà a esclatar i «molta gent es va portar un esglai», no sols per la necessitat de transformar les superfícies esportives, sinó en ser conscients del nocius que poden ser els materials amb les quals estan fetes.
De fet, si la Unió Europea s’ha ficat en este embolic, no és per capritx. Des del punt de vista mediambiental i de la salut humana, la decisió sembla oferir pocs dubtes. Un estudi publicat en 2022 en la revista Environment International i realitzat als Països Baixos va detectar microplàstics en la sang del 80% de les persones analitzades. La Universitat de Santiago de Compostel·la també analitza esta qüestió dins d’una línia d’investigació que ja ha donat com a fruit diversos articles científics que mostren el seu impacte ambiental: el cautxú reciclat està contaminant l’aire i sobretot l’aigua, encara que els nivells estan dins dels permesos en les mostres analitzades.
No obstant això, José Vicente de Lucio Fernández, professor de ciències ambientals en la Universitat d’Alcalá (Madrid), afirma que el problema és greu. «En estos camps de futbol hi ha fins a 17 hidrocarburs volàtils que poden causar problemes de toxicitat neuronal i alteracions hormonals que actuen sobre el sistema metabòlic», apunta, citant investigacions recents. «Així que jo els preguntaria als futbolistes si volen jugar ací; i als pares i mares si volen que els seus fills ho facen». De fet, en opinió d’este ecólogo, el problema dels parcs infantils pot ser encara més preocupant. En altres usos, com la construcció, és molt menys probable que els residus dels pneumàtics s’emeten a l’ambient.
«Els microplàstics són un residu que no és biodegradable, s’estan quedant en el medi ambient i els ingerim a través de la cadena alimentària», coincideix Jorge García Unanue, un altre investigador del grup IGOID de la Universitat de Castella-la Manxa. L’Agència Europea de Substàncies i Mescles Químiques (TIRA), a través de diferents estudis, ha detectat que «els camps de gespa artificial són, amb molta diferència, el major emissor de microplàstics», destaca. En el conjunt del planeta, s’estima que poden estar produint 16.000 tones anuals, mentre que altres deixalles industrials i agrícoles, com els fertilitzants, són responsables de 10.000 tones.
