Era com un llarg viatge. De sobte, tenia la sensació de que duia molt de temps viatjant, i la maleta de viatge, eixa maleta on es van guardant els records, les vivències i les persones que van entrant en nostra vida, molt plena.
Quants dies, quantes nits, quantes matinades, quants estius i quants hiverns havien passat ja? Quantes experiències? Havia viatjat, caminat, es va caure i es va alçar de nou, es va detenir i de nou va començar a caminar…
Es sentia cansada. Tenia la necessitat de detenir-se un poc i descansar. Desgranar cada moment viscut. Intentar desempolsar la imatge oblidada de gent que, en algún moment de la seua vida la va acompanyar en el viatge. De gent que va agafar el mateix tren que ella. Seria capaç de recordar-ho tot? De recordar a tots?
Va mirar la fotografia dels seus pares, ja absents, que omplia aquell racó junt a la ximenera. La miraven, eixa era la sensació que ella tenia. La miraven i a ella li agradava que la miraren, com si estigueren allí, protegint-la com quan era una xiqueta.
Va visualitzar la seua infància. Aquelles hores de jocs amb la seua volguda amiga. Va somriure al recordar com muntaven amb quatre pedres i poc més un escenari, com ho veien i com ho vivien. Recordà aquell desig, un tant egoista, d’estar a soles les dos, ningú més. Va recordar amb nostàlgia aquella complicitat que tenien, aquella fantasia.
Va veure el jardí, i va veure al seu gat negre protegint-se del sol sota l’ombra de l’immens arbust de margarides. Aquell llibrell que la seua mare posava al sol per a que poguera banyar-se quan l’aigua estiguera temperada. Va sentir la sensació exquisida de la pell nua mullada sota la calor del sol i la brisa que bufava acariciant-la amb suavitat.
Feia tant de temps d’això! Quantes coses viscudes, quantes entrades i eixides. Gent que havia passat per la seua vida i havia deixat petjades, altres que havien caigut en l’oblit més absolut.
Recordà dies de febra en el llit i la seua mare seguda al seu costat, cantant-li amb veu baixa mentre cosia, cançons que parlaven de històries que a ella li encantaven. La seua mare era per a ella com un mantell protector. Ella la cuidava i mai deixaria que res greu li passara.
Va escoltar el soroll d’aquella moto que li era tan familiar. Es va veure eixir corrent i llançar-se als braços del seu pare, deixar-li una forta besada en aquella galta que feia olor a terra i a branca de taronger. El pare, el seu ídol, l’ heroi que la salvaria de tots els monstres que sortiren pel seu camí.
De nou tornà a mirar la fotografia dels pares. La miraven ells? Semblava com si somrigueren i ella els va somriure també amb nostàlgia. Quantes coses s’havien quedat per dir, quants besos per donar.
El seu pensament va tornar a introduir-se en eixe viatge cap a enrere, en eixa màquina del temps imaginària. Ara es va veure d’adolescent. Recordà aquell primer xiquet que li va trencar el cor. El món s’acabava per a ella. No podria sobreviure-ho. Tornà a somriure. Que seria d’ell? La veritat és que si que ho va sobreviure. No va tardar molt de temps a tornar a estar completament enamorada d’un altre xiquet. Ara sí! Ara si que era amor de veritat. Però no, tampoc ho va ser. Ni eixe, ni el de després tampoc. Els va recordar a tots, amors platònics. Cap d’ells va arribar a ser més que una il.lusió.
Era una romàntica i una somiadora. -Quants colps et pegarà la vida, filla!- li deia la seua mare en més d’una ocasió. -Tens el cap ple de fantasies i rebràs molts desenganys.- Però ella no la escoltava. La posava de mal humor eixa manera pèssima que tenia la mare de veure la vida. Va tornar a la realitat i pensà en quants de tots aquells somnis d’adolescent s’havien complit.
El dia estava gris, amenaçant a tempesta. El vent li feia arribar l’olor a terra banyada i a olla que alguna veïna estava cuinant. Els olors!… que poderós efecte el dels olors per a despertar records, sentiments dormits. Va tancar els ulls i es va deixar dur bressolada per eixa barreja de sensacions. Submergint-se cada vegada més al fons de la memòria, dels sentiments. Va deixar que emergiren a fora infinitat de moments de la seua vida, infinitat de persones que la havien acompanyat en eixos moments.
Ella no ho veia, però la seua cara dibuixava la imatge de la felicitat mentre revivia, mentre anava retrobant-se amb persones volgudes, algunes quasi oblidades, altres inesborrables per molts anys que passaren. Sí, veritablement duia ja molt de temps viatjant. Quasi sense adonar-se el viatge s’havia fet llarg. Eixides, arribades, gent nova que pujava al tren, altres que s’anaven quedant en alguna de les estacions…
De moment ella continuava el viatge. No sabia fins on, ningú ho podia saber. Solament sabia que no tenia pressa d’arribar a la seua estació. Volia continuar omplint la maleta de moments, de gent, de sentiments. Moments que ara formaven part del seu present i que més endavant, en altra parada, rescataria amb nostàlgia. Gent que anaven a deixar les seues petjades en el seu cor i quedarien allí per a sempre, com acompanyants del mateix viatge, del mateix tren. Acompanyants que van fer que el seu viatge fora un viatge únic, especial.
PAQUI CAYO GIL
