El cel es pintava de tonalitats grisos, rosats i turquesa. Clarejava darrere de la finestra que romania oberta. Els ocells més matiners entonaven els seus trinats anunciant el nou dia.
Pere es va estirar en el llit, buscant la frescor dels llençols. Es va fregar els ulls i va badallar. No havia pogut pegar ull en tota la nit. La calor havia sigut insuportable. S’hauria dormit quasi a la matinada. Almenys, la sensació que tenia era de no haver dormit quasi res.
El seu cap no havia deixat de pensar. Era el que solia passar quan es desvetlava. El record de Neus i els anys que van passar junts, desfilaven pel seu cap com una pel·lícula. La recordava, i la seua imatge era nítida, com si estiguera allí mateix. Fins i tot escoltava la seua veu, el seu riure.
El pensament el va fer viatjar en el seu entreson a l’estiu del setanta-quatre. Els seus pares li havien dit que aquell estiu el passarien en el poble. Els avis estaven majors. Qui podia saber-ho? Tal vegada no tingueren altra oportunitat de gaudir d’uns dies amb ells. En un principi no li va agradar la idea. No eren precisament eixos els plans que tenia pensats per a l’estiu, però pensant-ho bé, no seria tan mala idea.
Després de tot, en el poble tenia amics de la infància, quan passava llargues temporades amb els avis. Estaria bé tornar a veure’s amb ells. Seria, a més, un bon lloc per a preparar el curs preuniversitari. Aquella habitació que hi havia en la part superior de la casa dels avis i que van habilitar per a ell exclusivament, tenia unes vistes impressionants i li proporcionava el silenci i la tranquil·litat que necessitava.
Van arribar al poble una vesprada, a primers de Juliol. Els avis esperaven la seua arribada impacients. Besos, llàgrimes, abraçades i moltes coses que contar-se. Després d’una dutxa lleugera i desfer les maletes, es van seure en el jardí. L’àvia havia preparat pastes de te i una llimonada fresca per alleujar la calor del viatge.
Duien una bona estona posant-se al corrent de tot quan Pere va interromper la tertúlia familiar. Estava impacient per retrobar-se amb el seu amic Joan. Feia molt de temps que no es veien i tenia moltes ganes de veure’l i fer-li saber que passaria l’estiu en el poble. Es va acomiadar dels seus pares i dels avis fins l’hora de sopar.
En el poble, les portes de totes les cases romanien obertes durant els dies d’estiu. La de Joan també. Quan va arribar, Pere va donar uns colpets a la porta perquè notaren la seua presència i va cridar. La primera en eixir a rebre’l va ser Neus, la germana xicoteta de Joan. Pere es va quedar bocabadat en veure-la. -Déu meu, Neus! No t’haguera reconegut! Estàs molt canviada, i guapíssima. Neus li va somriure i el rubor va pintar les seues galtes.
Des de que era una mocosa sentia atracció per ell. Era el seu amor platònic. Clar que, Pere ni tan sols la mirava. Per a ell no era més que la germana xicoteta del seu amic. De vegada en quan se la duien amb ells quan pujaven a nadar al llac. Neus va aprendre a nadar en aquell llac d’aigua extremadament gelada, amb l’ajuda de Pere.
-Tu també has canviat Pere.- li va dir per a trencar el gel. -Has vingut a passar uns dies amb els teus avis? -Si. La veritat és que passarém els tres mesos d’estiu ací. El meu pare té el pressentiment de que no en podrem passar molts més amb els avis. Ja saps, són molt majors.
Pere havia perdut la noció del temps. Ni tan sols recordava que havia anat a buscar a Joan. Solament tenia ulls per a Neus. No podia apartar la mirada d’ella. Estava veritablement impactat. Per això la veu de Joan el va sobresaltar, i l’abraçada el va agafar desprevingut. Neus va riure pel sobresalt de Pere i els seus riures el van traure de la seua abstracció.
Havien passat des d’aleshores més de quaranta anys. Ara, encara en el llit, Pere va tornar a somriure al evocar el moment. Escoltava els riures de Neus i la seua dolça veu quan li va dir al acomiadar-se, mentre s’allunyava en companyia de Joan: -Pere! Tornaràs a dur-me un dia d’aquests al llac, veritat?…
El somriure es va tornar una vegada més en llàgrimes. Com la trobava a faltar! Les nits es feien eternes sempre evocant, enyorant, sofrint, morint de pena. Però malgrat l’angoixa que l’ofegava, Pere va deixar volar de nou la seua imaginació. La va deixar que de nou buscara aquells records i de nou es va submergir en la pel·lícula que desfilava per la seua ment. La pel·lícula de la seua vida.
Aquell estiu va resultar ser el millor estiu en la vida de Pere. L’impacte que li va causar Neus res més veure-la, solament anava a ser la porta d’entrada a l’amor que anava a sorgir entre els dos. Passaven junts moltes hores, no necessitaven res més. Moltes vesprades pujaven a nadar al llac i somiaven que eren els únics supervivents del món, que no hi havia ningú més sobre la terra, ells dos i el seu amor, res més.
El paisatge era impressionant. Quan la nit començava a caure era tot un espectacle veure des d’allí dalt tot el poble il·luminat i, de sostre, la foscor del cel quallat d’estels. Allí van segellar el seu amor i es van prometre que seria etern. I ho va ser. Més de quaranta anys duien junts. Tan enamorats i fascinats l’u del altre com aquell dia que van segellar el seu amor junt al llac sota un cel quallat d’estels. I ara…
El sol estava ja molt alt. Es colava dins de la habitació omplint-la de llum. Pere es va alçar del llit. Ja ho havia decidit. Aniria a per Neus eixa mateixa vesprada. No podia suportar la idea de que estiguera un dia més en aquella residència.
Els metges li deien que no feia falta que anara a veure-la tots els dies, que era absurd que perdera el seu temps, que ella no el reconeixia, que no recordava res… res!
Eixos records que a ell el mantenien despert tantes nits, a ella se li havien esborrat. El seu rostre no mostrava signes d’emocions. Ni penes ni alegries. El mirava quan ell li parlava i ni tan sols parpellejava. El seu somriure, eixe mateix que l’havia enamorat, s’havia esborrat de la seua cara.
Absurd!… Què sabrien ells? Veritablement no el reconeixia? Què passaria per la seua ment? Era tot tant estrany, tan misteriós. Ell estava segur de que podria fer-li recuperar la memòria, recuperar el seu somriure, la seua alegria, la seua il·lusió i ganes de viure.
Havia tornat al poble feia uns mesos. La casa dels avis duia tancada molts anys. Des de que faltaren els seus pares ell no havia tornat per allí. Ara era el moment de restaurar-la, d’arreglar tot allò que el pas del temps havia deteriorat. No li va doldre ni una mica gastar gran part dels seus estalvis en habilitar-la. Estava orgullós de com havia quedat.
Ara era el moment de dur a Neus a casa. Allí tornarien a ser feliços. Estava convençut de que, a poc a poc, amb tot l’amor i tota la tendresa que ell encara guardava per a ella, podria aconseguir traure-la d’eixa letargia en la que s’havia sumit la seua ment. Tornarien al llac, tornarien a dormir-se sota un cel quallat d’estels. Allí…sols allí cremaria la seua última esperança.
PAQUI CAYO GIL
