Se li havia oblidat que a fora hi havia un món d’oci, d’espais lliures on gaudir en família. Se li havien oblidat els dinars familiars dels diumenges. Les taules plenes de plats, de riures, de crits de xiquets, de tertúlia acompanyada de café i d’un tros de pastís…
Se li havien oblidat els matins dels diumenges. La sensació de caminar per casa amb sabatilles, pijama i despentinada. Vestir-se ben entrat el matí i passejar pels voltants del poble fins l’hora de dinar. El camí fins a la casa dels pares creuant-se pel carrer amb gent vestida de diumenge que feien el mateix que ells: anar a casa dels pares, seure’s a taula posada i gaudir de la paella que ningú feia tan bona com la mare. L’olor que eixia de les cases de qui tenia el privilegi de poder cuinar-la amb llenya, l’olor a café, el soroll de culleres al colpejar en els plats, de converses al voltant de la taula…
Se li havien oblidat les llargues hores de jocs de taula en les vesprades dels diumenges d’hivern, acompanyats del crepitar del foc de la llar, l’olor a crispetes de dacsa.
Se li havia oblidat seure’s una vesprada de dissabte a veure una pel.lícula seguda en el sofà tapada amb una manta i amb una tassa de xocolata calent en la mà. Un dia de pluja darrere els cristalls, la sensació de fred que queda a fora mentre a dins t’abrigalla la calor de la llar.
Se li havia oblidat una vesprada de diumenge o una nit de dissabte en una sala de cinema mirant una pel.lícula d’estrena. O un passeig per la platja. Una escapada a cap lloc en especial, descobrir racons, improvisar…
Se li havia oblidat en definitiva que hi havia vida darrere d’aquelles parets. Que la vida es componia de temps, de moments, d’hiverns i d’estius, de primaveres i de tardors. Que la setmana laboral tenia cinc dies, cinc i mig com a molt. Que a vegades, la gent va de tendes, o a prendre’s una cervesa en la terrassa d’un bar. Que hi ha vegades que necessites anar al metge, o acompanyar a algun familiar. Que el cos a vegades et demana repòs, anar a un gimnàs, a ballar, anar a la platja o a una piscina, a sopar amb els amics…
Se li havia oblidat que el temps passa i no s’atura, que no espera a ningú. Que els xiquets creixen i volen com els ocells. Que un dia els busques i no estan, solament hi ha un buit molt gran. Que la casa està tan impoluta que fins i tot fa mal als ulls. I et sorprens enyorant el desordre, els joguets que ja no estan, els crits, les baralles de germans…
Se li havia oblidat que un dia va tindre vida, i somnis… temps!
Aquell dia va obrir els ulls. Aquell dia va decidir que anava a viure. No igual, impossible! Allò que el temps s’havia endut ja no podia tornar. Però agafaria cada ocasió de felicitat i no la deixaria escapar. No importava res, ni ningú. Solament importava viure i gaudir de les persones volgudes i dels bons moments que pogueren sortir.
Tal vegada encara no era tard. Tal vegada encara podia omplir-se de moments, de sol, de brisa, de camins amb tots els sentits en alerta: vista, olfacte, sons… sensacions!
«VIDA, NO EM DEIXES TANCADA ENTRE QUATRE PARETS. DEIXA’M QUE T’ACOMPANYE I ET GAUDISCA MENTRE EM QUEDE UN BUFE D’ALÉ»
PAQUI CAYO GIL
