Faltaven uns dies per a Nadal. Necessitava fer unes compres d’última hora en la capital. Vaig pensar que seria millor agafar el tren per allò de la comoditat: Et deixa en el centre, t’oblides del caos del tràfic i de buscar aparcament, et seus tranquil·lament, et relaxes mirant el paisatge i escoltant la música que normalment ens acompanya en el viatge i, quant et vols adonar, ja estàs en el destí.
Acostumada com estic a anar a tots els llocs en cotxe, i donat que feia molt de temps que no viatjava en tren, vaig gaudir del viatge. Relaxada totalment, anava conversant. Ací no era necessari estar pendents de la circulació ni de cap altra cosa que no fora el paisatge que anava desfilant per darrere dels cristalls o de mirar als ulls al nostre acompanyant (la meua filla en aquest cas). La música clàssica de fons, convidava a la relaxació. La gent, cadascú embardissat en els seus propis pensaments, alguns conversant amb el seu company, altres llegint, uns altres amb auriculars escoltant, supose, música del seu gust…
I així, tranquil·lament, cadascú en el seu propi món, vam arribar a la terminal. Tan summament relaxats que fàcilment haguérem pogut caure en un somni profund. No massa apropiada eixa relaxació per a allò que ens esperava res més posar els peus en terra.
De sobte, una dolça veu ens anuncia per megafonia que hem arribat al destí. Automàticament, a tots se’ns activa el mecanisme de posada en marxa, ens alcem cadascú del seu seient, comencem a posar-nos les jaquetes i ens anem acostant fins a la porta d‘eixida, fins i tot abans de que el tren es detinga.
Quan els peus toquen terra, hem de ‘posar el turbo’ i caminar ràpidament (la gent ens espenta obligant-nos a que ho fem així), ja no podem parar.
Arribem al semàfor que està vermell, ara toca parar. De sobte, tota eixa riuada de gent que uns minuts abans anava en un estat de sopor asseguda en el tren, la mateixa gent que va posar en marxa el botó de «corre, corre» res més baixar i tocar terra, ara està quieta, però nerviosa, sense deixar de mirar el semàfor per a poder eixir xiulant res més canvie a verd.
Al·lucinant! De sobte vam passar d’un estat de relaxació quasi extrem, a activar tots els nostres mecanismes de defensa, i amb tots els sentits en estat d’alerta.
I jo, que de sobte tinc l’estranya sensació de levitar, d’eixir del meu cos i veure-ho tot des de dalt, ho veig com si d’un formiguer es tractara. Tothom seguint la mateixa senda, esquivant-nos els uns als altres, fent tots exactament el mateix que fas tu: caminar apinyats, corrent, parant tots plegats quan el semàfor així ho ordena…i no puc evitar l’atac de riure que m’entra de sobte.
Però no puc baixar la guarda. El semàfor ja ha canviat a verd. De nou tots estem corrent, creuant ràpidament l’avinguda, esquivant als que vénen de front, agafant fort la borsa no siga cas que algú et pegue alguna estirada… i jo que no puc deixar de riure’m davant aquesta situació, les forces em fallen.
Rient com si estiguera boja i sense forces en les cames per que el riure me les ha anul·lat, arribem a les escales del metro, són automàtiques, però… i què? Eixe ritme no es pot aguantar, la gent baixa els escalons corrent i tu has de baixar-los també corrent si no vols que t’espenten.
Arriba el trenet del metro, tornem a córrer perquè ell no espera a ningú, si no vas ràpid tindràs que esperar al pròxim. Ah! Però… i pujar? tota una odissea! Però… si no cabem tots! Carros de nadons t’espenten i no caus perque la resta de la gent fa paret, t’aguanten.
Quina bogeria! Quin estrès! Tanta relaxació en el tren… per a què? I jo em pregunte: per què ens obstinem en viure d’aquesta manera? Per què tenim que anar sempre contra rellotge? Què ens fa pensar que no arribem a temps? que s’acaba?
Incomprensiblement ens compliquem la vida, i per què?… Jo no vull aquest ritme per a res. Vull anar al meu ritme, que ningú em marque el camí, que ningú em marque el temps. No vull gent apinyada i amb tots el sentits alerta, espentant a esquerra i a dreta per a poder caminar, no vull un aire pesat per a respirar.
Vull manar del meu temps, del meu espai, tranquil·litat, aire pur, obrir les finestres i respirar. Això que, en definitiva, s’anomena qualitat de vida. Que cadascú esculla allò que és per a ell eixa qualitat de vida. Jo ja l’he escollida. I tu?
PAQUI CAYO GIL
M’ocurreix el.mateix, cuan vaig a València vasi em.pose mal.i tot…. pressa, estressat. En lo tranquils que vivim al.poble
Sí, la veritat és que si. A cadascú ens agraden unes coses, una forma de vida, però jo opte per la tranquil.litat, eixir a passejar i respirar aire pur, el plaer d’agafar la bici per anar a treballar i poder fer-ho pels camins d’horta i escoltar als ocells, esquivar caragols….?? i si un dia m’apeteix fer una excursió a València (que em sembla preciosa) anar amb calma i saber que quan em canse tinc la meua casa al poble sense tant de soroll ni pitades de cotxes de gent accelerada i estressada. Ufff!!! Em quede com estic. ?