El pare ja havia omplert el rebost de provisions de cara l’hivern. Esperava que no faltara de res. Poc a poc havia anat proveint-ho d’oli, farina, rent, cigrons, llentilles, sal, sucre, creïlles… Havia també una bona quantitat de pots de tomata en conserva que van omplir durant l’estiu. Els ous eren casolans. En el corral tenien un galliner amb sis gallines i un pollastre ben robust. Ous no els en faltaven mai. La llet la compraven diàriament en la vaqueria de José. José, la seua dona i els seus dos fills criaven vaques i proveïen d’una llet exquisida a tot el poble i part dels pobles dels voltants.
El rebost era molt gran. El pare va habilitar un altre espai per als productes de neteja. No hi havien massa aleshores, però va comprar una bona quantitat de sabó de pastilla, lleixiu, midó… Amb totes aquestes provisions hi hauria prou per a passar l’hivern tranquil.lament sense que Clara tinguera que veure’s amb la necessitat d’anar a comprar molt seguit i, sobretot, carregar amb molt de pes.
Solament pensava en el benestar de la seua filla. Intentava que la vida no fora massa dura per a ella. Ja n’havia tingut prou. Ell intentaria per damunt de tot fer-li el camí més lleuger. Solament era una xiqueta. La seua xiqueta, i ell tenia molt clar que tot el que fera amb la seua vida des d’ara, anava a ser per i per a ella.
El pare li mostrà el rebost a Clara. Li va explicar on es trobava cada cosa. La manera en que ho havia classificat tot per a que ho trobara amb facilitat cada vegada que necessitara alguna cosa. Ella es va quedar molt sorpresa en veure tanta provisió com hi havia.
-Però pare! No feia falta tant. S’haurà gastat molts diners. Jo puc anar a comprar a la botiga cada vegada que necessitem alguna cosa. Vosté ja té prou feina. Però si no para mai! Té que confiar més amb mi. Jo ja sóc major! -Ja ho sé filla. Eres una doneta. El pare solament vol ajudar-te. Així ho tens tot a mà i… tranquil.la! També aniràs a la botiga més d’una vegada. Segur que sempre et faltarà alguna coseta. A més a més, tindràs que anar tots els dies a per la llet a casa José. A poqueta nit que és quan està acabada de munyir i encara està calenteta. I a la carnisseria. La carn té que ser fresca. No es pot tindre en casa emmagatzemada. -Ai pare! No patisca tant per mi! Ja me les apanyaré. Veurà com si!
Clara és va penjar del coll del seu pare i li va deixar una besada en la galta. Era tan bo! Estava convençuda que no hi havia un pare més bo que el seu. Sempre pendent d’ella, sempre preocupat pe’l seu benestar. I… a ell? A ell qui li donava suport? Qui li donava forces quan, arribada la nit s’endreçava i es seia davant del seu escriptori a fer comptes per a pagar als seus jornalers cansat i sense forces? Clara l’observava i sofria també per ell en silenci. L’observava també quan es preparava aquell paquet amb tabac, aquella capseta de cartró que contenia uns paperets blanc, xicotets i començava a embolicar cigarrets fins omplir la pitillera. Allò li semblava un treball quasi artesanal. El que no li agradava tant, era veure’l fumar. Alguna cosa li deia que no tenia que ser massa bo per a la seua salut. Però el pare semblava que es relaxava un poc mentre fumava. Ella pressentia la seua tristor, fins i tot la seua por. Per més que davant d’ella es fera el fort. Era solament una xiqueta. Acabava de complir els nou anys, però les circumstàncies de la vida van fer que tinguera que madurar molt ràpidament. I no era tonta. Era una persona extremadament adulta atrapada en un cos de xiqueta.
Van eixir del rebost. El pare es va lligar la faixa a la cintura, es va posar la boina, agafà les eines de treball i es van acomiadar fins al mig dia. Clara va esbandir els plats i gots que quedaren en l’aigüera després del desdejuni, es va retocar el pentinat, agafà la seua borsa i després d’assegurar-se que tot estava en ordre i la porta ben tancada, s’en va anar cap a l’escola.
Tenia fam d’aprendre. Però no solament allò que li pogueren ensenyar en l’escola: escriure, llegir, fer comptes… també volia aprendre a cosir, a posar aquells sargits que havia vist posar a les dones majors, volia aprendre a fer-se els seus propis vestits, camises per al seu pare, arreglar pantalons. Posava gran interés en tot allò que li donara saviesa d’una manera o d’altra en qualsevol matèria. Es fixava molt en com ho feien els altres fins que ella aprenia. Pensava que el saber li donava llibertat per a ser autosuficient sense tindre que demanar ajuda a ningú.
Quan la mestra va donar l’ordre, les xiquetes entraren en l’escola i es van seure cadascuna en el seu pupitre. Clara va posar el seu maletí de fusta en la seua falda. El va obrir i va deixar sobre el pupitre l’únic llibre que utilitzaven. No en feien falta més. Solament en ell es tocaven totes les matèries: llengua, matemàtiques, geografia, religió… Va traure també la llibreta i una borsa de tela en la que guardava un llapis, la goma d’esborrar i la maquineta.
Duia també en el maletí altra borsa. Era també de tela, però aquesta molt més xicoteta. Quan la va tocar amb les seues mans la va soltar ràpidament, com si cremara. El seu semblant va canviar. Es va esborrar de sobte el somriure de la seua cara i va sentir ràbia en veure que una vegada més tornava a guanyar-li la tristor, la falta de conformitat, el desconsol. De nou anava a plorar i no podia fer res per a controlar les llàgrimes. Li donava molta ràbia tindre mostres de feblesa. Ella no volia donar llàstima. Volia demostrar que era valenta, que era capaç de fer-li front a tot sense por. Va alçar la mirada per a comprovar que, com temia, Donya Carme, la mestra, estava mirant-la.
Es va torcar amb els palmells de les mans les primeres llàgrimes que començaven a rodar per la seua cara. Donya Carme es va acatxar al seu costat. Va passar un braç pels seus muscles. Li va donar una besada. -Que et passa Clara? Vols que parlem?. Clara negava amb el cap. L’angoixa li ofegava les paraules i no volia cridar l’atenció, no volia que sentiren pena per ella. Donya Carme no va insistir. Pensava que era millor deixar-ho així. Poc a poc aniria tranquil.litzant-se. Ella sabia que li passava, no feia falta més explicació. Sabia que era allò que hi havia dins d’aquella borsa de tela que va soltar com si li cremara. Era la clau de casa, era el record que li colpejava cada vegada que veia aquella clau, el record de que la casa estava buida, el record de que la seua mare ja no la rebria quan tornara a casa després de l’escola, el record de que finalment la malaltia havia guanyat la batalla, el record del pare adolorit que amagava el seu sofriment darrere d’una màscara d’home fort, el record d’aquell rebost ple de menjar que el pare havia omplert i que ella hauria d’anar buidant poc a poc, fent el paper de la mare absent. L’absència més dolorosa, la més difícil d’omplir…
PAQUI CAYO GIL
