Mª Vicenta Pérez Salvador – Investigadora
El carrer Major ens condueix des de Faura fins a una zona d’esplai on el poliesportiu, la piscina, els paelleros, el parc infantil o el joc de petanca fan les delícies de veïns i visitants. Recorre el casc històric i per la seua amplària ens resulta difícil imaginar com antany era recorreguda per l’autobús que ens unia amb la ciutat de València.
Topònims del carrer:
El 20/12/1.939, en sessió ordinària, sota la presidència del Sr. Alcalde Don Ramón Gil Mascarós, s’acorda per unanimitat retolar el carrer Major com Calle José Antonio.
En 1.985, en sessió ordinària sota la presidència del Sr. Alcalde President D. David Chordá Pitarch, el grup de Regidors Socialistes planteja al ple de la Corporació el canvi de nom d’alguns carrers atenent a dues raons fonamentals:
1. “L’existència d’uns carrers amb clar nom polític i en franc desacord amb l’etapa Constitucional en què vivim”
2. “Raó d’ús i costum, doncs encara que existeixen unes plaques amb el nom, a nivell de carrer, se’ls dóna un nom diferent, no utilitzant l’existent”
I així, amb els vots favorables del grup socialista, el carrer José Antonio recupera el seu nom tradicional: CARRER MAJOR.
RECORREGUT PEL CARRER
L’habitatge situat en la seua nº 2, “Tèxtils Borrás” ha sigut font de no pocs maldecaps per als seus propietaris posat que ambdues localitats, Faura i Benifairó, els reclamaven com a veïns i com a tals els cobraven els impostos. En 1.816, Josef Ferris Llansola, el seu propietari, nascut en Benifairó el 28/09/1.771, va litigar contra l’Ajuntament de Faura perquè se li reconeguera la seua condició de veí de Benifairó. El 6/12/1.821 els tribunals li reconeixen com a veí de Benifairó.
La unió de tots dos pobles per a formar una sola municipalitat, “Vila de la Unió”, (1.885 – 1.902) i la posterior segregació va portar als dos pobles a multiples disputes per la divisió del terme municipal, i als amos de la referida casa a la seua situació anterior.
En el nº 43 trobarem el que va ser forn de la Senyoria, en 1.894 encara pertanyia al Comte de Faura D. Pedro Vives de Cañamás, la seua activitat va cessar en 2.008.
Casa la Mestra: El número 68, antany propietat del Comú de veïns, va estar destinat a escola pública i més tard a casa habitació de la mestra. Donya Desemparats Oltra Llorca. Mestra en propietat de l’escola de xiquetes de Benifairó entre els anys 1.887 –1.914 , i casada amb Francisco Forner Condomina el 22/04/1.893, va ocupar aquest habitatge que casualment és en l’actualitat propietat del seu nét Juan Lacruz Forner.
Casa Perentoni, en el número 73, una antiga almazara, atresora entre les seues parets gran part de la història de Benifairó. La casa es pot visitar en festes.
La casa Abadia ocupa el nº 77, al costat del que va ser cinema Pallarés.
I finalment, en el número 91 ADFORT, on el vidre aconsegueix categoria d’obra d’art.
