Carmen Benavent Montalvá, va nàixer, el 15 de març de 1931, en la localitat de Benimuslem, província de València.
Només iniciar l’entrevista, el sentiment la invadeix; els seus ulls, així ho manifesten al recordar la seua infància, en especial, als seus pares que van ser molt pobres però, mai els va faltar per a menjar a tota la família. Té una germana, Vicentica, sis anys menor que ella.
Quan tenia cinc anys arriba la guerra civil. Son pare va haver d’anar-se’n al front. Sa mare, es va quedar al poble amb les dues filles. Quan escoltaven arribar l’esquadró, ple d’avions, anomenat “La Pava”, sa mare agafava a les xiquetes, Carme de la mà i Vicentica al braç -tenia mesos de vida-; corrent, les amagava baix dels tarongers en un camp allunyat del poble. Fins que un dia sa mare es va cansar, -ja no puc més, els va dir a les filles -Ja no em moc d’ací de casa, que passe el que haja de pasar.
Durant la guerra, una familia de Nules (Castelló) coneguda per son pare, mamprengué un viatge a peu des de Nules cap a Benimuslem per a fugir del front; s’instal·laren amb la familia de Carme. A dia de hui, encara continua una bona relació però, ja amb els fills d’aquelles famílies.
Acabada la guerra, tota la familia s’acostava a la carretera per esperar al pare, arribava del front sa i estalvi.
Va anar a l’escola el justet i necessari per a aprendre a llegir i a escriure ja que el treball l’esperava.
Carme tenia uns famíliars a Alberic. Sovint anava allí, especialmente a les festes. Amb 15 anys cumplits, se’n va anar a pasar les festes de Sant Joan. Passejant per la fira amb la seua cosina s’aparaven a mirar en totes les paradetes. De sobte, Carme li diu a la seua cosina -allí per on anem, ell va darrere; ella tampoc li perdia ull. Qui la seguía era Daniel Benavent Ramírez veí de Benimuslem. La fira va ser el començament del festeig, Daniel li va regalar un ventall, potser per a compensar el sofoco que duien tots dos. Eixa nit, Carme, no podía dormir pensant amb les huit pessetes que es va gastar amb el ventall, jo crec què era per estar junts per primera vegada.
En un concurs a Sollana, de segar arròs, Daniel fou segón entre tots els jòvens participants, Pasqual, pare de Daniel, va quedar guanyador dels participants adults. A Benimuslem es va fer una gran festa, acompanyats pels trofeus lliurats.
Daniel va ser sempre tímid, el dia de demanar la mà al seu sogre, no fou una excepció, va ser tan dur com un dia segant arròs. Entrà a casa, la germana de Carme estaba jugant al gos i al gat, va ixir corrent; no passà molt més, el sogre ja el tenia calat, només li va dir que fóra formal. Sempre ho ha sigut.
Com que volien casar-se, i necessitaven diners, Daniel se’n va anar a França a treballar en l’arròs. En tot allò que va guanyar, es compraren els mobles.
Als 11 anys de festeig, en l’any 1956 es casaren. El convit havia sigut xocolate per a tots i, quan acabaren, se n’havien d’anar a Alzira perquè volien agafar el tren amb destinació València per a començar la lluna de mel. No tenien en qui anar perquè, en aquella època, no hi havien molts cotxes al poble, però un taxista, d’Alberic, havia d’anar cap a la seva casa i es va fer el favor de dur-los.
La primera nit de casats, la passaren a València per acontinuar l’endemà viatge a Madrid uns dies més. Allí anaven a passejar pels carrers, mirant els aparadors de les botigues mesclant-se amb tota la gent però, a 50 metres, i observant-los la careta de pardalets, ja s’adonaven que eren recent casats. Entraren als jardins del Retiro, pujaren a una barqueta del llac; Daniel era el que havia de remar -això era cosa d’homens-, Carme em diu: -no sabia com fer-ho i, enmig del llac, la barca no hi havia manera de moure-la. Tinc els meus dubtes, era zelós.
En el mateix any, va ser la padrina, de boda, dels meus pares i més endavant, va ser la meua de bateig.
Tornaren a Benimuslem per a començar una nova vida, la del matrimoni que va ser si més no, curiosa, durant el dia el passaven a casa dels pares de Carme, a dormir, a casa dels pares de Daniel.
Ell es va posar a treballar al camp, ella en un magtzem de taronges. Als dos anys de matrimoni, en 1958 va nàixer la seua filla Mª Carme, en 1962 va nàixer la segona filla Araceli.
La familia necessitava una casa, no podien continuar amb esta situació. En 1965, Daniel se’n va a França a treballar en la verema. Una amiga de Carme, que estaba treballant a París, li diu que podía llogar-li una habitació si se n’anava ella a treballar també. Volien fer-se una vivenda i això calia fer un gran sacrifici. Només podia llogar l’habitació per a ella, les seues filles no podien anar. Fou una dura decisió però, ella decideix anar-se’n.
Quan acaba la verema, Daniel se’n va a París, a reunir-se amb Carme, no tenia treball fixe ni cap assegurança però, com havia aprés l’idioma francés, molt promte va trovar faena a la fàbrica de cotxes Citroën.
Al dos anys d’estar a París, finalment arribaren les filles. Ja estaba la familia altra vegada junta.
Carme torna a Benimuslem perquè son pare estaba molt malaltet, a les poques dies es va morir.
De tornada a París, se n’anaren amb ella, la seua mare i, per a treballar, la seua germana, el seu cunyat i el seu nebot.
Després de nou anys treballant a França, i havent estalviat els diners suficients per a els objetius marcats, tota la familia torna al poble. La vivenda familiar la compren a Alzira a tres quilòmetres de Benimuslem. Daniel continua al camp, i Carme al magatzem de taronges; promte cau malalta i ha de deixar de treballar.
El 20 d’octubre de 1982, és una data molt dolenta per a ells, la pantanà de Tous. El matrimoni seguía les notícies amb molta preocupació. La mare de Daniel viu sola en una planta baixa de Benimuslem. Daniel i Carme no poden aguantar més, agafen el cotxe des d’Alzira cap a Benimuslem. A molt poca distancia del poble, la Guàdia Civil no els deixa pasar, el nivell de l’aigua ja estava pujant.
Es tornen cap a Alzira, a sa casa. Les notícies informaven què els veíns que vivien fins a la cinquena planta havien de desallotjar les seues vivendes. Ells se’n van directament cap a una muntanyeta, prop d’Alzira, per a deixar el cotxe a bon resguard, i se’n van tornar a casa a peu. Una vegada allí, junt a les seues filles, decideixen arriscar-se a no moure’s més, passara el que passara -Que siga el que Déu vullga. Finalment, l’aigua arribà pels carres fins als huit metres d’altura.
Nati la mare de Daniel, fou evacuada a un altre poble per l’exèrcit amb helicòpter, els camps de tarongers de la familia, aixina com tots els altres, quedaren totalments coberts de fang.
Arriben les bodes de les filles, primer es va casar Araceli, després es va casar Mª Carme, les dues dies molts especials i plenes de goig per a la familia. Després dels casaments, continuaven reunit-se i menjant junts quasi totes les dies.
Daniel va caure malalt del cor, un especialista cardiòleg li va aconsellar que s’operara, l’operació tenia riscs, però per regla general, quasi sempre eixia bé. Front a aquell diagnòstic es va atabalar, la por el va sobrepasar; va decidir no fer-ho.
Un dia de Pasqua, se’n va anar a berenar amb Carme i uns familiars. Es va menjar la mona amb avidesa i normalitat. Tornaren a casa, al ratet, começa a no trobar-se massa bé i decideixen avisar al metge; quan este arriba, Daniel ja havia faltat. Un infart mortal se’l va emportar per a sempre als 68 anys.
Actualment, Carme té 86 anys, és feliç amb les seues filles, els seus néts i gendres.
Gràcies tia Carme. Un bes molt fort!!!
