Carme Rosario Torrejón /Doctora en Història de l’Art
El focus d’atracció i de devoció que generaven els servites va ser notable durant el segle XVIII i XIX a Les Valls. La majoria de difunts, foren del poble que foren, si no s’enterraven al convent del Sant Sepulcre i Peu de la Creu, almenys ho volien fer vestits amb l’hàbit servita o amb el de la Mare de Déu dels Dolors, que era la titular del cenobi. Així per exemple tenim el cas de Caterina Ribelles, de Quartell, que en 1738 es va enterrar amb l’hàbit de la Mare de Déu del Peu de la Creu per a ser sepultada en l’església parroquial de Quart, enfront de la capella del Roser, que com ja vam veure, era una de les capelles més demandades per la població per a ser sepultat el seu cos (ARV, Protocol 3889, f. 147 v), o el cas del veí de Benifairó, Josep Rey, que volia vestir-se amb la indumentària servita quant els retors de les Valls assistiren al seu enterrament (ARV, Protocol 3919, f. 40 r).
L’assistència dels servites als oficis religiosos es veia ampliada sobretot amb l’atenció dels enterraments. D’entre el nombre de testaments que apareixen en els protocols notarials, la majoria fan al·lusió a la celebració de funerals. Normalment, els servites assistien al difunt, feien la processó del mort, en alguna ocasió celebraven el sepeli al mateix convent, o tal vegada anaven a un funeral en alguna altra de les esglésies parroquials de Les Valls. Al mateix temps, aquest tipus d’actes els repercutia en l’adquisició d’almoines, que eren donades pels difunts, a través dels marmessors, per al convent o per a ells mateixos.
PODCAST
Si desitges rebre els podcasts en el teu mòbil, punxa SUSCRIBIRSE
Quan un jove es volia fer servita, normalment expressava el deu desig de no rebre cap bé de l’herència familiar, donat que, en els preceptes d’aquest orde, s’estipulava que s’havia de viure de l’almoina i la pobresa. Així va ser com Luís Colàs, que era veí de Benifairó, va renunciar a tot per entrar a formar part dels religiosos de Quart. Aquest va ser admés com a religiós de cor en el convent de Montán i després va ser admés al de Quart (ARV, Protocol 3889, f. 192 r), o Carlos Izquierdo, de Massamagrell, que també va ingressar en el de Montán i després en Quart. Un altre cas va ser el de Pasqual Ribera, que era de la Pobla de Farnals, però fill de Miquel Ribera, de Faura, el qual va traspassar tots els seus bens als seus progenitors (ARV, Protocol 3889, f. 148 v).
Però, tot i viure de la caritat, els servites rebien importants aportacions monetàries procedents de censos i d’almoines. Les almoines també podien estar preparades abans de la mort, quan el difunt o la difunta redactava el seu testament. Allí s’estipulava que si els servites assistien a l’enterrament, després rebrien una paga per tal feina. Un cas és el de la veïna de Quart, Francisca Vilanova, de la qual ja hem parlat en altre article, que va pagar 5 lliures d’almoina, donant-ne una a cadascun dels religiosos que estaven al seu funeral (ARV, Protocol 3889, f. 53 v). En el cas dels censos, es gravaven les propietats; una mena d’hipoteca dels béns mitjançant el pagament d’una renda anual, en aquest cas als servites; però açò ho tractarem en altre espai.
