Diu que he passat la nit donant voltes al llit, que no parava de parlar en veu alta encara que no va aconseguir entendre res. Té raó, no ha segut un somni reparador; tota la nit veient com regressaves, et tornaves a anar, vènies de nou. Escoltant aquesta veu narradora de somnis, la meua, sentenciant des del més profund «d’on està no pot tornar, ho saps bé».
No cregues que he perdut el compte dels anys que han passat; després de la culpa, la pena, la ràbia i el dolor, estic en condicions de donar-te les gràcies perquè amb la teua marxa es va obrir la porta de la gàbia d’or perquè l’ocell pogués volar. Amb ell van volar la por, les baralles, les males cares, la tristor… encara que no va volar l’angoixa per no saber on aniries tu. Intuïa on havia anat la teua germana dies abans; tenia data de caducitat, es va complir amb massa exactitud, va continuar el seu camí com la resta de mortals quan ens arribe el moment; però tu, et vas anar perquè sí, on van les ànimes que abandonen el seu cos abans d’hora? Ningú pot saber-ho i per això tanta incertesa em va acompanyar durant anys.
Ara ja no et sent al meu costat, des d’aquell beneït cap de setmana; la migranya m’acompanyava dia i nit; vaig saber que t’havies anat, quan de la calma, es va aixecar un vent huracanat que va remoure l’arbre del pati fins a quasi tombar-lo, en aquest mateix instant, seguint el seu consell, et vas pujar a ell per volar d’ací portant-te amb tu el meu mal de cap. A la casa els llums van deixar d’encendre soles, el quadre dels angelets no va tornar a caure damunt el meu llit, el passador de la porta mai més es va tancar sense haver ningú dins, vaig poder sentir que ja no pertorbaries més els meus somnis. La vida segueix i amb ella seguim, en la mateixa casa plena de somnis. Tu ho vas voler així i jo ho respecte, com imagine que tu entens que ara la compartixca amb qui em va ajudar a seguir volant i vivint.
Ahir vaig vore la dona del teu amic, prenia cafè amb un desconegut, em vaig acostar a saludar-la «Hola! Com estàs? «; «Molt bé, ací, prenent-me un cafè amb un amic»; «Fa molt que no coincidim, oi?»; «Massa. Ja tenia ganes de vore’t, tinc molt que contar-te. Aquesta setmana et dic i parlem «; «D’acord, m’alegre molt d’haver-te vist»; «Segur que li sembla increïble el que estic passant, la veritat és que ara l’entenc, no em vaig posar a la seua pell quan va morir el seu marit, el dolor per la pèrdua tan inesperada ens va encegar a tots i en qui menys pensarem va ser amb ella, quant hi ha d’haver patit! «; «Amor meu, et passa alguna cosa?»; «No, no, estava pensant en la meua amiga, m’agradaria quedar amb ella un dia d’aquests»; «Hi ha una conversa pendent, m’equivoque?»; «No, tens tota la raó»; «Què et sembla si fem una passejada?»; «Està bé, anem».
Ens van servir a nosaltres just quan ells es van alçar, em va sorprendre veure’ls agafar-se de la mà i donar-se un bes als llavis, no sabia que tenia nova parella. Vaig imaginar com estaria el teu amic, igual que estaries tu al seu lloc, igualets, tallats pel mateix patró; però la vida segueix i amb ella seguim vivint.
De tornada a casa, uns xiquets es barallaven entre crits i puntades de peu per una pilota de futbol, un d’ells, el que portava la pitjor part era el fill de la nostra veïna. «Dóna-me-la, és meua»; «No vull, agafa-la si pots»; «Mareeeee!»; «Què passa fill?»; «M’han tret la pilota i m’estan pegant»; La mare va eixir al carrer eixugant-se les mans amb un drap de cuina, «a vore xics, torneu-li la pilota ara mateix i cadascú a sa casa. Tu, vine cap a dins que ara parlarem, fa res el braç trencat, ara tot ferit, quan li ho diga al pare voràs! «Mare i fill es van ficar a la casa i nosaltres vam seguir el nostre camí.
Forts lladrucs van emmudir les nostres paraules, podríem haver elevat la veu per seguir conversant, però els llavis es van tancar en un intent de provocar al silenci perquè apaivagués als gossos. Un crit i els animals es van calmar, el so d’una flauta va harmonitzar l’instant i ens va transportar al paradís dels somnis.
Quantes coses t’has perdut, melodies a tota hora; sí, els tres són músics, en això es semblen a mi; per a tu tot era treballar dur «menys tonteries» –la teua frase preferida- les ximpleries, segons tu en les quals incloïes les arts, les deixaves per a mi, cosa que he acabat agraint-te també, perquè en aquesta casa flauta, trompeta, piano i percussió es fan un lloc ocupant espai propi, fins als veïns s’aparen a escoltar-los; em sent molt orgullosa d’ells. Què algun dia comprenguen el que et va passar serà molt difícil per no dir impossible, ni tan sols els adults vam poder entendre-ho, el que si hem aconseguit a pur d’esforç ha estat acceptar la teua decisió, et vas portar el “per què” o “per a què” amb tu, va ser la teua decisió unilateral i el mínim que et mereixes és respecte.
Naturalment formes part important del nostre dia a dia… ara una foto, ara una paraula que ens du rialles pels moments viscuts al teu costat, en mil i un records que sempre viuran al nostre cor omplint-nos part del vuit que vares deixar… Així és i així volem que continue sent.
Finalment, gràcies, perquè la teua marxa va ser la causa de la nostra trobada.
Mariché Villalba
