Lines estava decidida, volia casar-se, desitjava tindre un casament ben pompós. Es va alçar disposada a parlar amb Oscar i a no acceptar una altra proposta que no fora la seua. Va baixar a la cuina seguint l’olor de cafè acabat de fer, la taula estava parada; fruita, torrades, cafè i Oscar esperaven la seua arribada.
«Bon dia perla, a punt per esmorzar?»; «Bon dia, sí, tinc molta gana este matí»
Portaven deu anys junts. Sabia perfectament quina era la seua postura; li donava igual, sempre va ser capritxosa i consentida però ara era diferent. Es va enamorar només vore’l, alt, templat, ulls blaus, somriure permanent, no li va importar la diferència d’edat i menys encara que fora el nuvi de la seva germana.
L’esmorzar transcorria en silenci, les mirades ho deien tot; un aura ben especial l’envoltava quan no s’atrevia a nomenar els seus pensaments. «Què passa? Estàs molt callada»-va preguntar Oscar inquiet-» Doncs … mira … és que … vull que ens casem»; «Apa, ja ho he dit»-pensava mentre esperava la seua reacció-. «Amor meu. No podem. Si tu ja ets la meua dona des de fa deu anys, és només un tràmit «; «Podríem si et divorciares, encara no ha passat prou temps?»
De nou el tema de sempre; havia de solucionar-ho d’una vegada, sabia que mai s’hauria fixat en ella sense el que havia passat amb Berta, però va ser la clau necessària per superar-ho.
«Berta és el meu passat, Lines el meu present» -es repetia en veu baixa camí a l’hospital; tractant d’assolir que mai despertaria-.
Manel i Cristina diàriament visitaven la seua filla, eixien de l’habitació quan va arribar Oscar; somriures, abraçades i un parell de besos, la seva salutació de costum. Des que es van jubilar tenien molt de temps lliure, que dedicaven a les seues filles i néts majorment. Per a ells va ser una gran alegria quan Oscar i Lines van anunciar que s’anaven a viure junts. Per fi el seu gendre i els seus néts gaudirien d’una autèntica família, per als bessons Berta era pràcticament una estranya; Lines, l’única mare que coneixien.
Des de la porta de l’habitació podia vore-la, el pas del temps no havia afectat gens la bellesa del seu rostre, semblava dormir plàcidament. Va apropar una cadira al llit, es va seure al seu costat, va agafar-li la mà i va dir-li a l’orella «Estimada Berta, he pres una decisió respecte a nosaltres… ha segut molt difícil… mai deixaré de voler-te… però l’hi ho dec… Lines i jo ens casarem quan em donen el divorci» -dir aquestes paraules en veu alta, sabent que no podia escoltar-me, servia per reafirmar la meua decisió. Durant anys, vam mantindre viva l’esperança que obrira els ulls tot i no haver respost a cap estímul per molt que ens esforçàvem dia a dia.
«No recorde exactament l’instant en què vaig deixar de fer-ho, pot ser, quan Lines va començar a acompanyar-nos a vore’t; poc a poc va anar ocupant el teu lloc i omplint el buit que tu havies deixat. Perdona’m, amor meu!
Vaig obrir els ulls i la llum em va encegar, els vaig tancar tan fort que un profund dolor va eixir d’ells i es va clavar al meu cervell; un crit va trencar el silenci de la nit. Amb dolor vaig començar a viure de nou. «No pot ser, en els anys que porta dormint!» -deia el personal sanitari que corria per assistir-me amb cara d’incredulitat-.
«Cristina no plores, alegra’t dona, s’ha despertat i això és l’únic que importa. Quant de temps portem demanant aquest miracle?»; «Ho se, però, és que em fa molta pena vore-la aixina. Com reaccionarà a tantes novetats? Just ara que estan tan feliços amb els preparatius del casament «; «No et preocupes; Parlaré amb ells, ens reunirem amb els doctors i entre tots trobarem la millor solució per Berta; segur que dur-la al poble és el més encertat, ja ho voràs»
Porte uns quants mesos plens d’aprendre l’oblidat, de frustració per tant nou i tant vell desaparegut al fons del baül de la meua ment trencada, i enganxada amb tires d’esparadrap envellit quinze anys.
S’aferren a mostrar-me una vida que no recorde; la pel·lícula que ho contenia tot s’ha vetllat, deixant foscor, un gran buit en la meua memòria. Marit, fills, germanes … ni una imatge, ni un sentiment a excepció dels meus pares … la veu, carícies, mirada … si em resulten familiars. Quin sentit té una vida així?
Mentre Berta vola entre pensaments i records, i Oscar es debat entre passat i present buscant la solució menys dolorosa; Lines segueix endavant amb el casament com si res ni ningú pogués torbar els seus plans.
«Haurem de parlar amb Berta ja, no creus, amor meu?»; «Si… bé… el cap de setmana» -Oscar li dóna llargues però és conscient que el temps se li acaba, els seus sogres ja han parlat amb els metges, se l’emporten al poble, Lines està encantada. «Amb vosaltres viurà com una reina; a la casa li resultarà més fàcil desenvolupar-se amb tots eixos problemes de mobilitat que li han quedat» -els diu mentre mira amb la seua mare uns catàlegs de taules vestides per al banquet.
Tot i tornar a sentir aquesta lluita interior, els seus fills i el seu present han pogut amb el passat. «El correcte és seguir endavant amb tot encara que siga injust per Berta» –És l’argument que utilitza per esborrar el sentiment de culpabilitat que vol apoderar-se d’ell-.
«Me’n vaig a casa; A quina casa?; Què més dóna?» -es sentia inútil, les seues cames no li responien, amb prou feina menjava sola, parlava amb dificultat, la seua memòria anava i tornava jugant a fet i amagar amb ella; seria una càrrega en qualsevol lloc.
«Millor tornar a dormir aquesta vegada per sempre»
Mariché Villalba
