Segurament hem sentit parlar de les capelles dedicades a la Mare de Déu dels Dolors, a sant Peregrí o a la del Pòpul a Quart, però no hem de caure en l’error de pensar que estaven totes a l’actual església de Sant Miquel. L’església que a dia de huí té culte era l’església que tenien els servites. Allí estava la capella major, dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. També hi havia una capella dedicada a santa Matrona o a sant Peregrí (com encara hi ha hui en dia), però, l’actual Casa de Cultura era, en el 1737 (data del document de què parlarem) l’església parroquial de Quart de les Valls. Allí és on s’enterrava la major part de la gent del poble. De fet, hi havia un cementeri annex a ella, però aquells que tenien unes possibilitats econòmiques majors podien enterrar-se en alguna de les capelles que posseïa la parròquia.
Precisament, una d’aquestes capelles estava dedicada a la Mare de Déu del Roser, que es va fer molt popular després del Concili de Trento, igual que la Mare de Déu del Carme o el culte a les Ànimes del Purgatori. A les Ànimes, de fet, hi havia un retaule en una d’aquestes capelles.
Si en l’actualitat ens semblen arcanes i desconegudes les advocacions que tenia la parròquia original del poble, encara ens resulta més desconeguda la gent que s’hi va voler soterrar en el seu interior. Afortunadament, sempre resta algun document que ens descobreix aquest món. En concret estem parlant de l’enterrament de la veïna de Quart, Francisca Vilanova, que va morir el vint-i-nou de març de 1737. Aquesta dona era vídua de Francisco Inglada, i en el seu testament especificava que volia ser soterrada vestida amb l’hàbit de Nostra Senyora del Peu de la Creu (titular del convent) en l’església d’este lloc de Quart, a la capella de Nostra Senyora del Roser. Per a l’ocasió va demanar que tots els retors de Les Valls feren misses cantades de cos present. A més a més, va manar que assistiren al funeral tota la comunitat servita i que els sacerdots d’aquesta celebraren misses, de les quals es trauria una almoina de cinc lliures. També va demanar que el primer dia després del defalliment es fera, en el convent, una missa cantada amb diaques, donant als religiosos una lliura d’almoina.
Així mateix, també va demanar que se celebraren, per a la seua ànima, misses a les parròquies de Sant Bartomeu i Sant Salvador de València. Va anomenar com a marmessors del seu testament al seu fill Francisco Inglada i al doctor Josep Escrich, presbíter de l’església del lloc.
En realitat aquest és sols un exemple de les persones que estaven allí enterrades, però hi ha més casos de gent que esmena que va ser enterrat a una de les capelles de l’antiga església parroquial i que anirem veient en futures publicacions.
Protocol 3999 de l’ARV.
