Juan Molina Garcés, va ser amic dels meus pares i una persona molt volguda per mi. Les meues tertúlies amb ell eren eternes, com tots sabreu, ell parlava més que jo, era un brollador de memòria. El mateix havia que parlares de geografia; que d’història; de política; d’esports; de personatges; de noms amb els seus cognoms inclosos, de veïns de les Valls; persones de la mili; jo que sé, del que vulgueu, ací estava l’oncle Juan per a situar-te en el lloc adequat. Recorde que quan venia a la meua casa, que van ser moltes, sempre em cridava la tia Adela per a preguntar-me si estava amb mi, no es recordava del caldo.
Aprofite per a disculpar-me amb l’oncle Juan per no anar a veure’l en els últims moments de la seua vida. L’última vegada que vaig estar amb ell, vaig veure que la seua flama de vida s’estava apagant i no vaig poder suportar, ni acceptar la situació en què es trobava, la seua vitalitat havia desaparegut. També agrair i valorar a Rosi, nora d’Adela i Juan, per la seua dedicació i amor, en tots els aspectes, als seus sogres des del primer dia que els va conéixer. Ja ho sabrà però, per si de cas, he de dir-li que no solament és una nora per a ells, és una filla. Gràcies Rosi.
Gràcies oncle Juan per tants moments junts de tertúlia i de consells.
A continuació poden veure tres publicacions que li vaig fer
(1) Veïns plens d’història, huí amb Juan Molina (16 Maig 2016)
En aquesta tertúlia, parla dels inicis de la pilota, modalitat Galotxa on, pels anys 40, era uns dels pocs jocs d’esports practicats en els pobles de Les Valls el qual, amb el futbol, significava una bona raó per a la realització de tertúlies entre els veïns. També parla dels pocs recursos, per aquells mateixos anys, per a poder sobreviure.
(2) Un Sant Valentí jubilat però, enamorat. Matrimoni de 56 anys (13 Febrer 2015)
Moltes pel·lícules s’han fet d’amor i drama, recorde la pel·lícula “Lo que el Viento se Llevó”, de 238 minuts o siga, 4 hores, de Vivien Leigh, com Scarlett O’Hara i Clark Gable.
Doncs bé, els vaig a presentar uns amics, una parella, un matrimoni i, per la seua llarga aventura, una autèntica història d’amor, no de 4 hores, de 82 anys. Es van conéixer al poc de temps de nàixer; van estar jugant pels carrers fins als 13 anys; van passar a ser amics 8 anys més; als 21 anys es van fer nóvios i porten 56 anys de matrimoni. Complicat batre estos rècords.
Els artistes d’esta història són: Adela Ramirez i Juan Molina, els dos de 82 anys. Adela va nàixer a Quart i Juan a Benifairó i, als 12 anys, es va vindre a viure a Faura.
El tio Juan tenia familiars en Quart i, pràcticament totes les setmanes, anava a casa dels seus tios, en el hui carrer València, Adela era veïna de èlls, d’ací ve el conéixer-se.
Pareix que el tio Juan, per a estos menesters de les relacions amb les xicones, no era molt llançat. Primer era el treball, que era de sol a sol, i després ja parlarem del tema. El temps anava passant i, clar, la tia Adela, guapa, agradable i templaeta, no li faltaven pretendents. Més d’un dels pobles de les Valls ho van intentar, sense èxit, però per circumstàncies de la vida, ve de vacacions a Quart un xic de Buñol ben paregut, ràpidament els seus ulls li van brillar de veure Adela. Va començar a rondar-la i, com ell tenia una germana, aprofita la conjuntura i la va invitar a anar a Buñol per a les festes. En aquells temps era complicat, però segur que a bunyols intentaria invitaria.
Estic convençut que ací va ser quan al tio Juan li va començar a bullir la caldera dels sentiments. La història de Buñol es va acabar prompte i, el tio Juan, no podia continuar arriscant més, però no s’atrevia i va arribar el moment crucial, havia d’anar-se’n al servici militar i va pensar, ara me’n vaig prop de dos anys a Mallorca i quan vinga, bona nit el meu amor!, ho perc tot. En aquella època quan se n’anaven a la mili a les Illes Balears, per falta de diners, quasi ningu tornava a casa fins que no acabara la mili.
Davant del risc que corria i poc abans d’anar-se’n, es va declarar a Adela, ella, com no podia ser d’una altra manera, li va dir que “si”.
Adela va ser al port de València a despedir-se del seu nóvio, amb 21 anys, vestit de militar, se n’anava a la mili. Com en les millors pel·lícules, el barco era el “Ciutat d’Eivissa”, grandíssim, alguns pocs ho usaven per a anar de vacacions, en este cas, de banyador res. Nomès quan va passar la passarel·la per a pujar al barco, ho va perdre de vista i l’emoció de veure’s prompte es va esfumar.
De wasaps res, van començar a cartejar-se amb el tradicional sobre i el seu segell corresponent. Llavors, el tio Juan, ja tenia molt de nivell cultural, però no crec que li parlara, per exemple: de la Patagònia, ja vos podeu imaginar les cosetes que es podrien dir, totes dolçetes, clar. I si hi havia algun dubte, un dia es va presentar el sogre d’Adela, en sa casa i li donar una caixa de caramels que li havia enviat el seu fill per a ella. No eren bombons, en aquells temps els caramels eren com hui un Ferrero Roche. Adela, no li va enviar caramels, però si una foto dedicada amb la frase següent: “Com etern afecte el meu únic amor, Adela”. Què vos pareix? que boniquet, no creieu que el tio Juan, amb esta dedicació, ja tenia caramels per als dos anys de mili?. El que tinc un poc de dubte és en la segon part de la frase “meu únic amor”, se li faria molt llarg al tio Juan?, no les tindria totes i necessitaria confirmació per escrit. No se, no se.
La tia Adela, estava de senyoreta en la família Peña, se’n va anar amb ells una setmana de vacacions al Balneari de La Vila Vella, allí va sorgir la gran sorpresa. El tio Juan havia acabat la mili, Adela no sabia que havia arribat. Juan va arribar a la seua casa de Faura, va preguntar on estava Adela, i l’endemà, va agafar la bicicleta i se’n va anar cap a La Vila Vella “como si fóra Contador en una contrarrelonje”, al límit de les seus forçes. Arriba al Balneari, es presenta i gran alegria d’Adela i del tio Juan, ja vos podeu imaginar. Prop de dos anys sense veure’s i només unes cartes, una foto i uns caramels.
La tia Adela li demana a la família Peña unes hores de permís per a anar-se’n amb el seu nóvio a passejar pel poble de La Vila Vella. Se van anar caminant pels carrers, comptant-se els seus: “jo et vull més que pa que”, i sense donar-se compte es veuen que estaven davant de l’ermita, quelcom apartada del poble, es van assentar i, a la poca estona, el capellà no estava eh!, varen començar a tocar les campanetes de dalt del campanar, i cada vegada més fort. La campana gran, que està vaig, va arribar a agafar molta temperatura, però va arribar a sonar.
Van estar 8 anys de nóvios i, quan es van poder arreglar la casa on hui encara viuen, es van casar l’any 1959.
La tia Adela, sempre va ser a treballar al magatzem de taronges i, el tio Juan, alguna vegada anava a ajudar-li al seu pare de pedrapiquer, però principalment al camp.
La tia Adela, es va quedar embarassada, portava una xiqueta, anava tot bé fins que va arribar el moment d’acabar els comptes. El metge va demorar en molts dies el part i, la xiqueta, al nàixer, va morir, la tia Adela va estar molt malalta.
Als pocs anys es va tornar a quedar embarassada, esta vegada era un xiquet. Tot va ser molt bé, esta vegada estaven tots feliços. Li van posar de nom Juan, com al seu pare. Va créixer, va estudiar la seua carrera, va treballar dels seus estudis, es va casar, va tindre dos filles bessones i, a més, es va comprar una moto. Vivia a València. Un diumenge al matí, va agafar la moto i, pel tram de carretera del Ragudo, un camió li va fer una mala maniobra i Juan Molina, fill, va ser a parar contra els rails metàl·lics de protecció de la carretera, amb tan mala sort, que es va deixar la vida fulminantment.
Un matrimoni, una família amb 56 anys de convivència, és prou temps perquè es generen moments feliços i moments cruels. Encara sort que les persones, en els moments difícils, amb el temps es reciclen per a continuar disfrutant del que et queda. Estes persones han sigut durament castigades pel destí. Han perdut els seus fills, pareix que la tia Adela va acusar molt més el colp i està invadida per la tristesa. El tio Juan, quan ix el tema, se li nota els ulls que li brillen, però és més fort, està fet un garrí. La xicoteta llum que els fa mantindre la il·lusió de la vida, són les seues dos nétes de vint-i-cinc anys. Quasi tots els caps de setmana vénen a veurels.
Fa uns dies vaig estar amb ells, el virus de la grip estava amb la tia Adela, estava paxuxa. Vaig poder aconseguir arrancar-li uns somriures, el tio Juan, veient la seua dona somriure, va començar ha canviar-li la cara, se li veia content. Al final, amb quelcom de timidesa, escolte les paraules màgiques: “quan érem jóvens ballàvem molt, ens volíem molt i seguim volent-nos molt”.
Tota una vida enamorats. Pareix ser que Sant Valentí existix.
Felicitats
(3) Bautista Molina – Pedrapiquer (30 Gener 2014)
