El seu pare va ser locutor en la ràdio “la Veu de les Valls”, a Quartell.
Ella, no utilitza el micro de la ràdio, utilitza una altra eina, la ploma.
Fins a fa uns mesos, no la coneixia. Vosaltres, segur que sí. De Quartell és.
No us preocupeu, l’aneu a reconèixer ràpidament quan obrigueu la primera fulla dels seus relats.
Enric Rey
MARCIAL EL MATALAFER – Mariché Villalba
Les dones havien començat a netejar la terrassa, la fregaven amb tanta energia que els primers raigs de sol es reflectien en ella com en un espill. Això solien fer-ho una o dues vegades a l’any i era senyal inequívoc que Marcial i el seu ajudant ens visitarien immediatament.
M’agradava veure la destresa d’aquest home manejant les seves eines. «Carolina, baixes a esmorzar? Arribaras tard a l’escola «; «Mare vine, em fa mal la panxa» La meua mare sabia que era un excusa per quedar-me a casa, si hagués estat el meu germà no li hauria deixat, però a mi m’ho consentia tot.
«Bon dia senyora Camila»; «Bon dia senyora.»; «Bon dia Marcial, bon dia xiquet. Al terrat ho teniu tot preparat; la tela nova l’ha triat Carolina, roja amb estampat de flors, la verda de ratlles no li agrada gens «; «Bon gust té la senyoreta»; «Si necessiteu ajuda aviseu-nos, estarem a la cuina preparant el dinar, els homes vindran aviat del camp per anar a l’enterro de D Herminio aquesta vesprada. Ah!, Marcial, se m’oblidava, Carolina vol el rivet anglès, podrà ser?»; «Clar senyora. No es preocupe»
Asse
guda al llit davant la finestra els observava amb atenció mentre tots dos improvisaven el seu taller ambulant traient de la bossa les eines de treball: uns bastons de castanyer, una agulla gran i una altra molt més gran amb l’ull gegant, fil gruixut de cànem, cordó, cintes i volanderes per si faltava alguna en els traus de la tela.
Les dones s’havien encarregat de descosir el vell, rentar la llana i deixar-la assecar sobre una tela al terra de la terrassa. Ara Marcial i el xiquet amb els pals de castanyer cardaríen la llana fent aquest soroll tan caracteristic «xec-xequetec» que es podia escoltar des del carrer avisant a tots que el matalafer estava treballant al poble.
Allí estava jo, abobada mirant la llana volar al ritme del «xec-xequetec»; el temps passà molt ràpid, les hores de treball em van semblar minuts, en un tres i no res la llana estava llesta per a ser embotida en un matalàs nou.
La meua amiga Teresa, que havia viatjat a la capital l’estiu passat, em va explicar que a casa sa tia Amparín, havia dormit al matalàs més còmode del món, tan diferent als nostres, amb una forma de rectangle gairebé perfecta i a l’estil anglès. Jo no tenia ni idea que era això del matalàs amb rivet anglès però li vaig dir a la meva mare que aquest cop ho volia de tela roja estampada de flors i amb rivet anglès.
Van repartir la llana en la tela nova, a sobre van posar un altre tros de les mateixes dimensions que la de baix, tenien uns traus distribuïts de dos en dos per tota la superfície que van fer coincidir amb els de la tela inferior. El xic va enfilar el fil gruixut de cànem a l’agulla de menor grandària i va anar donant grans puntades al voltant de tot el matalàs. Per fixar la llana, van utilitzar l’agulla gran enfilada amb un tros de cinta fent-la entrar per un dels forats i traient-la pel seu trau parell, repetint aquesta operació per tot el matalàs mentre anavaen lligant els dos extrems de les cintes amb llaços. Tan sols quedava que Marcial fes el rivet anglès perquè el meu matalàs fos el més bonic i còmode del món.
Mariché Villalba Parra
