He cercat en el meu bagul de fotos i trobat aquesta foto tan entranyable. Mayte està amb el seu avi Enrique, amb el seu germà Josep, amb la meua germana Nati i amb el seu pallasso entre les seues mans.
Rinnnnn, rinnnnn, tots els dies de l’estiu, a les 8 del matí sonava el timbre de la meua casa. Mayte venia a cercar a la meua germana per a desdejunar juntes. La resta de l’any l’esperava al fet que arribara a Faura, quan tenia la màxima sensació de necessitat de veure-la, s’acostava uns dies a estar amb ella a Puçol.
Li obria la porta i abans que li diguera -Mayte, filla meua! Avui com estàs! Et veig boniquíssima!, sempre se m’avançava, -bon dia Enrique, està Nati?
Maite Ribera Condomina, va nàixer i va créixer a Faura. Va vindre a aquest món, complicat de qualificar, l’any 1963. Va ser la major de tres germans, dos xics i ella.
Vivia en el carrer de la Mar però, tots els dies, els passava a casa dels seus avis materns en el carrer Major. La meua germana té un any més que ella. No solament era la seua veïna, era la seua amiga, la seua pasejadora i la seua germana major fins al dia d’avui. Les vaig veure créixer a les dues sempre juntes.
Va iniciar el seu col·legi a Faura, fins als 8 anys, posteriorment es va anar a un col·legi de València.
La seua joventut plena d’esplendor, als seus 19 anys, la va haver de canviar de rumb feia un matrimoni amb presses. Massa pressió per a la seua joventut.
Va tenir un fill i una filla, els dos meravellosos. Però, a la pressió que arrossegava, se li afig els problemes de salut amb les conseqüències d’operacions, acompanyades de forts dolors en tot el seu cos. En algunes ocasions insuportables.
Una crisi matrimonial, amb importants ferides, va desencadenar el seu empitjorament general. Més d’una vegada ens va demostrar que no podia seguir més en aquest món, però, sempre se li podia recuperar i tornava a delectar-nos del seu meravellós somriure.
El dia 3 de gener de 2017, no sé què va passar ni quin motiu va poder ser, tota la pressió, a la qual dia a dia lluitava contra ella, se li va venir damunt tota de colp i no la va poder resistir, ni parar. La seua decisió, prendre una direcció contrària i fugir desesperadament fins a estavellar-se.
Va arribar a obrir els seus bonics ulls i parlar amb els seus éssers més volguts. Estava penedida de la seua decisió, veia com estaven patint tots pel seu estat. Li comentava a la meua germana, -aquest estiu tornarem a asseure’ns, en el carrer Major, per a prendre la fresca i un gelat, eh! Nati.
A la fi d’abril es van iniciar les infeccions bacterianes repetitives, el seu cos s’estava afeblint més ràpid del previst. Fallen els seus pulmons, els seus renyons i, al final, el seu cor, ja feble i malparat, es va parar el dia 15 de maig de 2017, dia de Sant Isidre.
Ja no la podré veure pels carrers, com sempre anava, amb el seu pèl ros amb toc de castanyer, elegant, trist però, boniquíssima i templa. No li podré dir: que no fume, que menje, que estiga tranquil·la; ja no li’l podré dir més. Tot açó li’l deia pel carrer i quan venia a la meua casa. El gelat i la tertúlia en el carrer, tampoc podrà ser. Que tots els dies li cridara, per telèfon, a la meua germana per a escoltar-li la veu, tampoc podrà ser. I tantes, i tantes coses més, no podran ser.
El fantasma li ha llevat la vida.
Un bes molt fort Mayte.
