Carme Rosario Torrejón /Doctora en Historia de l’Art
PROCÉS CONTRA UN MORISC DE QUART DE LES VALLS
Anteriorment ja es va descriure quina va ser la llista d’armes que es van requisar als moriscos de Quart de les Valls. I, si, és cert que hi havia una Pragmàtica dictada per Felip II que prohibia l’ús d’aquestes, però després de llegar més documentació que es trova guardada als arxius ens adonem que tals ordes no sempre s’acomplien. És evident, que molts dels moriscos que vivien als nostres indrets, i en Quart de les Valls en concret, ho feien al marge de la llei. Hi ha proves documentals que situen a alguna d’aquests nous cristians implicats en robatoris, bregues, i inclús en assassinats. Aquest tema ha estat tractat en alguna monografía, on ens parla de fets concrets pel territorio valencià. Un d’aquests va ser la disputa que va tenir com a protagonista al nou cristià Gaspar Pordoco, alies “pordocuet”, que vivía a Quart i que el van detenir mentre es bregava amb un tal Bufrando, altre morisc de Rubau. Com la lluita va tenir lloc a l’horta de Rubau, el dit Pordoco va ser pres pel batlle de Faura, Jaume Pérez, que el va portar davant la cort de València, ja que aquell havia utilitzat una espasa que no estaba permesa de dur per llei.
Açó demostra que els moriscos podien portar armes. Ara bé, sempre que hi foren de dos pams de fulla despuntada. Pordoco, que tenia una espasa que superava aqueixa mida s’excusà dient, davant la cort, que quan la comprà a l’encant (o subhasta) de València, no sabia que traspassava la llargària permesa.
La descripció de l’espasa no ens pot deixar indiferents: “era una espasa de dos pams i quatre dits, molt obrada i envernissada de negre. Anava amb una vaina de flor molt bona amb sa guarnició i dos pontets, també molt envernissada, i una Corretja de cuir per ser embolicada” (Procés de Gaspar Pordoco, Part III, A. P., 1567).
Podcast – Per a escoltar el programa en el mòbil, tocar el text: Reproduir en Navegador
UN FURT DE RAMADERIA PER PART D’UNS MORISCOS HABITADORS DE QUART
La població que habitava a Quart i a la major part dels pobles de la Vall de Segó des d’època feudal fins al segle XVII, hem d’aclarir que bona part d’ella estava composta per nous cristians, és a dir moriscos. Açò ens ho demostren les fonts documentals que, de vegades, parlant d’assumptes o temes particulars ens obrin un panorama del lloc, de l’espai i de com es vivia en el temps en què està escrit el relat. Judicis, plets, documents notarials, etc. són una bona font per estudiar el medi local que ens envolta que moltes vegades queda oblidat dins dels estudis generalistes.
L’article que presentem a continuació està centrat en la transcripció i anàlisi d’un plet de 1590 contra uns moriscos de Quart que van furtar uns moltons d’un corral que es trobava a una partida que ells anomenen de Cerverona, però que segurament seria l’actualment denominada Cerverola, situada darrere de la muntanya Frontera, entre el terme de la Vall d’Uixó i el de Morvedre (Peñarroja, p. 263).
Des de la conquesta cristiana per Jaume I, fins i tot arran de l’expulsió d’uns 50.000 moriscos decretada pels Reis Catòlics després de la Conquesta de Granada, la situació dels musulmans valencians gosà de certa deferència per part de Ferran el Catòlic, que es comprometé en les Corts de Monsó de 1510 a no expulsar ni obligar a batejar aquells que romangueren a la península. No obstant això, les coses prompte anirien a canviar. El papa Climent VII, en 1524, incità a batejar els musulmans que vivien ací i en 1525 aparegué una cèdula on es manava als senyors de cada territori que, sota la seua responsabilitat, s’encarregaren que els musulmans que d’ells depenien havien de ser batejats i desarmats. També es demanava que es tancaren les mesquites o que no treballaren els diumenges, entre altres coses. No obstant això, la virreina Germana de Foix els va deixar tindre cementeris propis, parlar la seua llengua i dur les seues vestidures durant un període de deu anys, derogant també la llei que estipulava el seu desarmament (Peñarroja, p. 55-56).
Tot i aquests favors, per part de la monarquia, no van impossibilitar l’alçament en armes dels moriscos a la Serra d’Espadà, que juntament amb els atacs de pirates que es produïen a les costes generaven un clima insegur i de desordres. En temps del rei Felip II el problema amb aquests nous cristians s’agreujà, cosa que va ocasionar que, aquesta vegada sí, es retiraren totes les armes que aquests pogueren tenir.
Així, arribem a 1590. Els pobles de les Valls eren de majoria morisca. Segons el plet, huit eren els llocs poblats íntegrament o majoritàriament per nous cristians: Quart, Quartell, La Garrofera, Benavites, Almorig, Santa Coloma, Els Frares i Rubau.
No sabem si la situació dels moriscos seria deficitària o no. Certament, si que vivien de la terra, la Vall de Segó produïa terra fèrtil per poder fer ús agrícola. Sabem que el nombre de moreres era també considerable, però no si els impostos que pagaven agreujaren la seua pobresa (Ardit, p. 73). En qualsevol cas, el fet ocorregut es descriu clarament al plet. I no era un cas aïllat, ja que segons el procurador fiscal es diu que es produïen robatoris de tant en tant:
«El procurador fiscal dize que en el Valle de Segó junto a la villa de Morviedro en el Reino de Valencia, se volvieron a cometer muchos robos de ganados por cristianos nuevos convertidos de moros. Lo qual era principio para mayores males como se ha visto por la experiencia sobre los quales delitos, se recibieron afirmaciones y resultando por ellas que Geronymo Spert, Amet Arrasy, Domingo Santos, Francisco Royo, Juan Santos, Ali Alborado y otros quedavan culpados con vehemente sospecha y mala opinión y ferma fueron acusados oficilmente por el procesador fiscal en la Real Audiencia del dicho Reyno» (Arxiu del Regne de València (ARV), Procesos de Madrid, nº 445, f 1 r).
El corral on es van produir aquests furts es deia Pateret i era propietat de Domingo Tarín, habitant del lloc de Pouo (possiblement El Pobo en l’actualitat), una aldea de Terol. Aquest corral era portat i custodiat pels pastors Francisco Pérez i Pau Martí. Segon ens conta Domingo Tarín, el corral estava entre el terme de Morvedre, la Vall d’Uixó i prop de la Vall de Segó i que segons els pastors que en tenien càrrec:
«el diumege prop passat los dits pastors avisaren arreplents testimoni que la nit abans que era dissapte a la que espai la lluna eren venguts huit o nou homens que al parer dels dits pastors eren nous convertits de la Vall de Segó i que dits homens los tiraren de pedrades als dits pastors de tal manera que hagueren de retirar-se de dit ganado y majada y que dits homens eren lladres y prengueren tretze moltons y als mansos los llevaren les esquelles […] aprés que els dits homens hagueren furtat dits moltons los dits pastors tornaren a recullir lo dit ganado, lo que se havia esparsit del dit corral o majada y que lo suetedits pastors que lo majoral nomenat Francisco Pérez determina de anar en seguiment de lluny als dits lladres per veure e hon eren y a hon se.n anaven y així los seguir prop de dos legues y arribaren a la Vall de Segó prop del dit lloc de Quart, junt entre la font y dit lloc y dits lladres portaren ab aquells un gos que pareixia de rassa de conills y lo dit gos descubrí al dit Francisco Pérez que anava en seguiment dels dits lladres y que se.n portaren dits moltons y lo dit gos comença a lladrar al dit Francisco Pérez per hon fou descobert y vist per los dits lladres los quals lo acosaren per a matar.lo y lo dit Francisco Pérez fuig per la muntanya, de tal manera que mai pogueren trobar. Y així se.n anà a la vila de Morvedre dita nit, lo qual havia un lloctinent en companyia de quince homens a la Vall de Segó per a que fes un escorcoll y diligències en dita Vall per descobrir dit furt de moltons y que aquell als dits homens anà al lloc de Quart i Quartell que no.s ha fet res en dit furt, tot lo qual li digué y conta altre testimoni Francisco Pérez y que del dit relat e testimoni vent que no.s havia fet res se.n anà del lloc de Quart de la Vall de Segó a cassa del dit justítica» (ARV, Procesos de Madrid, nº 445, f 3 i 4 r. La transcripció documental està copiada literalment del text original).
Després de donar compte de què havia passat el misser o advocat que portà la causa, Jeroni Navarro, se’n va encarregar d’entrevistar a tots els possibles sospitosos i testimonis per resoldre aquest fet. Tant és així, que se n’anà a entrevistar a aquest primer al pastor Francisco Pérez, que en aquell moment se n’havia anat a Sogorb. Misser Navarro es dirigí a Sogorb, però allí no el trobà. Li digueren que se n’havia anat a Eslida. Jeroni Navarro acudí a Eslida i a la Vall d’Almonacid, i allí contactà amb un herbejant anomenat Pedro Vicente, el qual tenia el seu ramant l’any anterior en el terme de Morvedre, i diu que allí herbejà molt de temps, però que hi havia molts grans lladres en la Vall de Segó i que d’allí li havien furtat més de huit caps de ramaderia l’any passat. També declara que al lloc hi havia un home casat amb una cristiana vella, un altre i un caçador, tots tres moriscos (ARV, Procesos de Madrid, nº 445, f. 4 v).
Segons el testimoni de Francisco Pérez, el pastor que va denunciar els lladres:
“Lo dissapte prop passat a nit que contaven 27 del mes de gener, estant este testimoni en lo terme de Morvedre en la partida de Cerverona prop dels termes de les valls de Uxó y de Segó guardant en la majada del corral de Pateret lo ganado de Domingo Tarin, vingueren a la dita majada dita nit de dissapte huit o nou homens que al parer del testimoni eren nou convertits, los quals tiraren a pedrades a este testimoni y a Pau Martínez, pastor del dit ganado i de dites pedrades feren fugir apartar dita majada a este testimoni i al dit Pau Martínez. […] entraren al corral i prengueren set o huit moltons […] llevaren les esquelles als mansos i se.n portaren-les. El testimoni determinà seguir als lladres que se.n portaren el dit ganado als quals seguit mes de una llegua fins lo moli de la font que estava junt a les parets del lloc de Quart…” (Ibidem, f. 5 v). Després d’allò el testimoni va ajuntar el remat.
Bartomeu Meto era l’alcaid de Quart. Aquest coneixia a Francisco Pérez d’ençà que feia uns anys havia anat a Quart i també a Jeroni Spert i al seu germà, que ja havien fet un robatori a la carnisseria del lloc de la Llosa, concretament es tractava d’una cabra i deu peces de cabra de la casa del batlle del mateix lloc (Ibídem, f. 8 r). A més d’aquest fet, el robatori de moltons en el passat va ser un acte que l’alcaid de Quart i misser Jeroni Navarro ja tenien en compte, car el sospitós va cometre el delicte conjuntament amb Gaspar Royo, que era el pastor de la cabreria de l’aljama, i també un tal Santet, el “mancurro”, que era germà d’un que s’anomenava Albarado, qui no tenia molt bona fama i posseïa dos gossos de pèl roig de caçar conills (Ibidem, f. 8 v).
A partir d’aquests fets exposats començaren a buscar testimonis que declararen en contra i a favor dels acusats. El primer a declarar en contra va ser Agustí de Abós, ministre del lloc de Benavites, de trenta anys. Aquest comenta que coneixia a molta gent de la dita Vall i que la fama que “hi ha molts grans lladres” dels nous convertits en aquella era una cosa provada. Del tal Francesc Royo, que era un d’aquests moriscos, ens diu que el seu nom àrab era Amet Arrasi i que vivia en Quart; coneixia un germà seu, que estava casat amb una cristiana vella (prova del sincretisme d’ambdues cultures). El testificant ens parla d’un tal Albarado de Quart, del seu germà dit de Santus (Santos), de Brasset, que era moliner de Faura i de Jeroni Spert i el seu germà, del qual hem parlat adés. Aquests, juntament amb Assam Oraigi, comenta el testimoni, volgueren prendre el lloc de Benavites i no pogueren (Ibidem, f. 9).
El 2 de febrer continuaren les investigacions. Aquesta vegada el pastor Francisco Pérez vingué amb Jeroni Navarro a Quart per identificar qui era el propietari del gos que el va veure. Allí a la plaça (possiblement la de Sant Miquel) feu traure alguns gossos de caça. En un moment donat un dels gossos semblà ser el mateix que ell va veure: un gos de pèl roig, de cassar conills o xarnego. Aquest gos era propietat d’un tal Ixar Roig, batejat amb el nom de Gaspar Royo, que estava casat amb una cristiana vella i que era pastor de cabres. Segurament seria el germà de Francesc Royo.
Al mateix temps, el testimoni també comentà que l’algutzir Vallejo va trobar una pell de res llaner en un sèquia de Quart i que semblava no haver estat tallada per un carnisser. Li havien tallat el cap en redó (Ibidem, f. 10). L’advocat va a preguntar als carnissers si algú havia llançat allí aquell animal. Un d’aquests carnisser va ser Francesc Vidre, de trenta anys i de Quart, que va declarar no haver-la tallat i que es notava que el tall no l’havia fet un especialista del gremi (Ibidem, f. 12). A continuació entrevistà a Francesc Albarder, el qual mencionà que la seua dona, Àngela Albarder va ser qui comprà la pell al carnisser Salvador Monaddar i que ara l’havia llançat a la sèquia. Salvador Monaddar era un convers de Mascarell, però vivia en Quart. Havia estat de carnisser al poble, però ara ja no perquè tenia huitanta anys. Però resulta molt interessant saber que ell no era realment qui tallava la carn, sinó que li ho encomanava al carnisser de Benifairó Joan el Llach, cristià vell (Ibidem, f. 24 v).
Un altre dels testimonis va ser García Garcés, un cristià vell de Faura de trenta-set anys. Aquest declarà que coneixia a la major part dels nou convertits de la Vall de Segó i especialment els de Quart, ja coneguts com: Amet Arrasi, alies Royo; Gaspar Royo; el germà d’aquell que es deia Albarado; Santet i Jeroni Spert, dient que tenien fama de lladres i que feren alguns furts en la Vall de Segó (Ibidem, f. 13 v).
Finalment, el principal acusat, Jeroni Spert, que tenia aleshores quaranta-cinc anys, va confessar que coneixia a Joan Santus, Albarado, Domingo Santus, dit lo “mancurro”, Salvador Monaddar, Santus, el moliner de Faura, Assan Oragi i Gaspar Royo. Aquests es coneixien els temes de Morvedre, d’Uixó i la Vall de Segó, ja que havien recorregut els camins tant de dia com de nit. Per això, tenint aquesta experiència, no els costà massa arribar de nit al dit corral de Pateret i furtar els set o huit moltons despistant els pastors tirant pedrades. Al mateix temps, furtaren de la carnisseria del lloc de la Llosa una cabra de casa del batlle (Ibidem, f. 15).
El cert és que entre ells es defensaven, perquè en el moment que es fan l’interrogatori diuen ser homes que no furten res i també que no coneixen el dit corral de Pateret. Però, certament eren homes posats en la matèria. Domingo Santus era caçador i es coneixia molt bé les partides territorials de la Vall de Segó i de la Vall d’Uixó. Jeroni Santus va admetre que anava amb els dits acusats i que furtaven ramats i ruscs, entre altres coses, que no especifica. Domingo Santus va admetre també que quan arribaren a Quart van llançar la carn al barranc del lloc de Quartell per als gossos. Aquest furt no va ser l’únic. Ja que el des de desembre de 1489 se’ls coneixia per altre robatori de la mateixa mena (Ibidem, f. 20 v).
A part del tema dels robatoris, resulta molt interessant aquest document perquè ens parla dels camins, molins i de com eren les cases en aquella època. Així, Francisco Pérez, qui recordem era el pastor que va seguir els lladres, comentava que els llogarets de les Valls eren de poques cases i que aquestes eren menudes, a penes de dues habitacions (Ibidem, f. 29 r). Inclús ens menciona un molí, que diu: “que lo molí de Quartell que està venint al lloc de Quart des de la Vall de Uxó o des del corral de Pateret està tant o més prop del lloc de Quartell que no de Quart i és camí per al lloc de Quartell i per a tots los demés llocs de la Vall de Segó” (Ibidem, f. 31 v). No pensem que siga el molí de la Font, ja que segons diu està més a prop de Quartell. I, pel que fa al camí que baixa des del corral és molt probable que faça referència a la vereda reial que descendeix des de darrere de la Font i que enllaça amb el camí que va a Benavites, el que va a Quartell i amb la resta de pobles. “La font de Quart dista del molí de Quartell molt gran tret de terra y venint de la montanya la font està a ma dreta de Quart y lo molí a la ma esquerre, i son diferents camins” (Ibidem, f. 32 v).
A tall d’açò cal sumar les descripcions de l’entorn que feren els defensors declarants. Aquests eren: Domingo Ribelles, llaurador de quaranta anys de Benifairó; Rodrigo Ribelles, llaurador cristià de seixanta anys, de Faura; Francesc Peris, cristià vell i llaurador de Benifairó de trenta-sis anys; Francesc d’Ocanya, cristià vell de Faura de seixanta anys i Bernat Baga, cristià nou de Faura que tenia vint-i-cinc anys i d’ofici fuster. Entre les declaracions de la defensa dels acusats, crida molt l’atenció que tots els interrogats diuen exactament el mateix dels lladres: que són bons treballadors, que a la Vall de Segó hi ha molts caçadors, que algunes vegades els pastors que cuiden el ramat que tenen a càrrec venen alguns reses i després donen a entendre que uns lladres les han furat o que han rebut l’atac d’algun animal. També diuen que les cases de Quart són tan menudes que si algú hagués amagat allí huit moltons s’hagueren vist de seguida. Al mateix temps, responen dient que no està clar que els lladres arribaren a Quart amb facilitat, ja que era fàcil perdre’s i desorientar-se:
el “cami que ve de la Vall d’Uxó y està este molí tan prop de Quart y per dit camí se va al lloc de Quart i a Quartell i que amb dificultat se pot atinar per anar a un lloc concret” […] venint del corral de Pateret los llocs més props de dit corral són Quart y Quartell y lo dit camí va y poden anar per aquell als altres llocs de dita vall y lo que es pot dir és que és contingent que los lladres anasen a altres llocs de dita vall que no fossen Quart ni Quartell […] sabets que la font està un trosset del dit molí i venint de la montanya la dita font està a ma dreta del dit lloc de Quart i el molí ma esquerra del dit lloc” (Ibidem, f. 34).
Finalment, després d’escoltar a tots els testimonis i de veure les proves aportades, els moriscos responsables dels furts de moltons al corral de Pateret van resultar ser culpables i van ser empresonats, exonerant a la dona Àngela Albarder, qui no havia pres part en el furt de la pell que es va llançar a la sèquia, sinó que simplement la comprà per a una calessa perquè tenia criatures, diu textualment. Per tant, el destí era per a l’acomodament un carro de viatge.
Aquesta és sols una mostra, per tant, de la vida a Quart i a la resta dels pobles de la Vall de Segó en els anys previs a l’expulsió dels moriscos. Tot just en una època en què ja havien sigut desarmats i que no es veia forma de redimir aquests actes de violència i desordres, els quals, agreujats pels atacs dels pirates, que instaven els moriscos en prendre part als seus assalts i robatoris, feia créixer encara més la por de la població i el malestar de les autoritats, i també de la noblesa, que no sabia com poder continuar traient rèdit de la seua mà d’obra, que es degradava per moments, fins a finalment ser expulsada del Regne i de la península.
Bibliografia:
ARDIT LUCAS, Manuel, “Els moriscos valencians: panoràmica historiogràfica”, Manuskrit, 28, 2010, pp. 71-86.
PEÑARROJA TORREJÓN, Leopoldo, Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall de Uxó (1525-1625), València, Del Cenia al Segura, 1984, pp. 55-56.
