En la parte superior, a la derecha de la Web, encontrarán la pestaña «TRADUCIR» a cualquier lengua
En aquest xicotet reportatge de la meua visita a Albarracín, he realitzat quatre entrevistes, les quals podreu escoltar com aneu llegint el meu relat.
Per les mateixes dates, sí, ara fa un any, vaig visitar el poble d’Albarracín acompanyant als bons amics Manuel i Mª José. Vam ser a passar un cap de setmana per a acomiadar el curs musical realitzant el concert d’estiu, en l’Auditori-Església de Santa María.
Ací va ser on vaig conèixer l’existència de la Fundació Santa María d’Albarracín. Institució amb una important dedicació al seu projecte principal, que no és un altre que donar vida al Patrimoni i promocionar activitats culturals i formatives diverses. Ells van ser els que em van il·lustrar de tota la història medieval i cultural d’Albarracín. Però no solament vaig conèixer a la Fundació Santa María, també vaig conèixer, no m’ho creia, el museu del joguet. Em va fer recordar la meua infància amb la gran quantitat de joguets a partir dels anys 50. I, cóm no, vaig conèixer a veïns d’Albarracín, en particular a Pilar, persona molt agradable i guia de la fundació. Amb ella no em podia perdre.
ENTREVISTA A D. ANTONIO JIMÉNEZ MARTÍNEZ – Director Gerente de la Fundación Santa María de Albarracín
|
També va venir José Miguel, de Quart, em va presentar a la seua dona Ana. I com no, vaig conèixer al matrimoni Pascual “El tuba” i Clara, del Port de Sagunt. Tots ells, excel·lents persones.
Doncs bé, arribades les mateixes dates, he tornat a ser cridat per Santa María. La meva previsió, com sempre, acudir a l’últim concert del cicle de música de cambra Vicent Garcés, de Faura. Havia de triar i, al final, no vaig poder resistir la temptació de gaudir tres dies acompanyant a Santa María.
Vaig arribar a Albarracín el divendres, ja avançada la vesprada, just per a deixar la maleta en l’Hotel Parada del Carmen, baixar a la plaça de l’Ajuntament i sopar, acompanyat pels meus amics Manuel i Mª José. La combinació no sé si perfecta, però sí curiosa, sopem en un restaurant amb una taula de Ikea a l’interior d’una plaça on l’entorn, i la respiració, és medieval.
El dissabte, al migdia, va arribar el matrimoni Pascual “El tuba” i la seua dona Clara. Tornàvem a coincidir a Albarracín. Vam fer un xicotet passeig pels carrers centenaris, però sempre curiosos, com si alguna cosa nova apareguera en els teus ulls, però no, totes les pedres estan exactament igual que sempre. Vam menjar bé i d’allí al descans del guerrer.
ENTREVISTA A MIEMBROS DE LA BANDA DE MÚSICA DE ALBARRACÍN DE LOS AÑOS 50
|
Just en finalitzar el descans, arribava a l’Hotel la família completa, José amb la seua dona Vicky i els seus dos fills. Vénen de Carpesa, els seus fills col·laboren com a músics en la banda d’Albarracín. Directament ens dirigim a la Residència de la 3 o la 4 edat, no ho sé, per a realitzar-los un concert i fer-los recordar i gaudir de la música. Per cert, a més d’un resident, els van brollar les seues llàgrimes d’emoció. Finalitzat el concert, passeig pels carrers medievals. El pilot anava augmentant, ara el grup és de nou integrants. Ocupàvem tot el carrer a l’ample.
En ple passeig es decideix anar a sopar al bar restaurant La Parròquia, el seu propietari Paco, no és capellà ni gens semblat. Ens va delectar, amb pausa però segur, de la seua gastronomia i, per a finalitzar, ens va confessar amb el seu extens repertori d’acudits, per a ser sincers! Dolents de solemnitat.
Ens vam anar lliures de tot pecat de la Parròquia amb direcció al bar El Molino. Lloc curiós per la seua situació, està en el mateix nivell que el riu Guadalaviar, on l’edifici va ser un antic molí, veient-se en el seu interior, entre uns cristalls, el pas de l’aigua per la sénia. Casualitats que passen, allí estava refrescant una família completa de Faura.
ENTREVISTA A JORDI VALLDEORIOLA – Disenyador i propietari de la tenda RÚSTICO ALBARRACÍN
|
Ens vam anar a dormir. Albarracín no és d’una grandària molt extensa, però tornar al teu llit, després de carrers a baix, carrers a dalt, acompanyats de graons, pot significar que necessites la botella d’oxigen. Jo, la vaig necessitar.
El diumenge, en el mateix desdejuni, algun membre del grup comenta que havia escoltat a un Mussol en plena matinada, podria ser, jo no vaig escoltar gens, estava anestesiat amb la botella d’oxigen.
Alguns volien anar a veure el castell, uns altres a remullar-se els peus en el riu, jo, ni una cosa, ni l’altra. Si vas al castell, primer puges amb la llengua fora, arribant cremat i sense veure a Jaume I, després, ple de desil·lusió, baixes sense forces amb el risc de caure de morros. I, si vas al riu, al revés, amb la diferència que passes per uns ponts i escales, amb la sensació de ser Indiana Jons a la recerca de l’Arca Perduda.
Doncs bé, es decideix anar a la recerca de l’Arca Perduda. Només he de dir que vaig necessitar a uns quants porteadors, especialment un, Pascual “El tuba”. Només va faltar que m’isquera un cocodril del riu, la veritat, tenia confiança en Pascual, s’el hauria carregat igual. Vaig aprendre una cosa més dels benestars d’Albarracín, en este cas, del riu Guadalaviar. Les dones, boniques elles, van ficar els peus en el riu amb la seua aigua fresca i transparent uns minuts i, quan van eixir, amb un efecte ultra rapit, més que boniques estaven, tot els brillava, fins les truites desvanides saltaven pel riu. Els homes, gelosos ells, també van ficar els peus en el riu, només un canvi se’ls apreciava, rojos de color es van posar. Jo no anava preparat per a tantes aventures, sense bota haguera necessitat un vestit de bus i, amb bota, corria el risc que s’unflara el suro i riu avall. Em vaig limitar a observar tots els canvis que s’apreciaven.
ENTREVISTA AL GRUP D’AMICS VALENCIANS
|
Ja en els últims metres, li van fer el relleu a Pascual i em van portar en volandes a la zona d’avituallament, el restaurant Prado del Navazo, per a menjar i avituallarse i, així, poder finalitzar l’etapa que acabava amb una bona costa fins a arribar al llit. Per a despistar el cervell, davant del que ens esperava, comprarem un dècim de loteria de nadal. La il·lusió no es perd, almenys és fàcil que ens toque la pedrera, allí hi ha molta, pedra clar.
Poc temps per a recuperar forces, el concert d’Estiu s’iniciava a les 19 hores, en l’Església de Santa María. Arribàvem a l’Hostal a les 17’30 hores.
En l’hora prevista, amb més de 50 músics de la Unión Musical Cultural de Albarracín i l’Auditori-Església de Santa María ple a arrebossar, amb més de 300 persones, s’inicia el concert d’Estiu. Una vegada finalitzat el concert es va realitzar el sopar de germanor de la Unión Musical per a celebrar la fi de curs i iniciar la vacances.
El dilluns, després de visitar l’Ajuntament, se’m va acabar el bitllet medieval sec i vaig tornar a la humitat del Mediterrani.
Dir que he passat tres dies, amb la botella d’oxigen en l’esquena, però espectaculars. Tot açò gràcies a la gent que m’acompanyava i ja coneixia, més els quatre membres de la família José i Vicky, persones entranyables que vaig conèixer en aquest viatge. I, també, als nous veïns d’Albarracín que he conegut. A tots, moltes gràcies.
Pascual, només em falta una cosa, m’has de tocar un sol de tuba. Gràcies.
ÀLBUM DE FOTOS
(Pinchando las dos pequeñas flechas en dirección contraria, situadas al pie de la foto en la parte derecha, podrán ver las fotos de mayor tamaño)
