Jo tindria sobre els 6 anys quan vaig conèixer a Enric Ferrer Soriano. La seua família es va posar a viure en el 2º pis de l’edifici on estava situat l’antic banc de Banesto, just enfront del local de la UGT. Vam ser veïns propers.
El seu fill major Patrick i jo, ens vam fer molt bons amics. Visitava amb freqüència la seua casa per a jugar. Guarde grans records d’aquella època.
Record amb nostàlgia aquells moments de la meua infantesa, jo no podia anar a jugar amb els meus amics, les meues cames no m’ho permetien i, totes les vesprades, el meu pare em portava al casino “La Protectora”, la meua primera universitat estant amb la gent gran. Allí estava el “oncle Enrique”, així li cridava. Ell menjava ràpid en la seua casa, havia d’arribar prompte al casino, la gran partida al dòmino havia de començar. Tots els dies, a les 3 de la vesprada, les fitxes estaven damunt d’una pedra redona de marbre, aquesta, damunt d’una estructura de ferro colat.
No era una simple partida de dòmino, no! estava carregada d’estratègia, de caràcter, de geni, d’emoció, de grans discussions, en algunes ocasions, fitxes pel sòl i, “que burro eres”, tot molt freqüent en la partida. Els jugadors eren propicis per a esperar qualsevol xivarri tàctic. Record a Paco Camarelles, Facundo Pérez, pare i fill, Paco “el Ferrer”, Juan Pérez, fill de Facundo, Vicente Pérez, el fuster, Vicente Pérez, germà de Facundo, Juan Pérez, el forner,… i és clar, Enric Ferrer. Molts per a jugar, s’havia de menjar prompte i acudir ben ràpid, hi havia risc de quedar-se sense partida.
Com a cosa curiosa, va arribar la democràcia, es van acabar les partides.
Ha sigut una persona amb gran participació en les activitats de Faura, especialment, en l’equip de futbol com a membre de la junta directiva en una de les èpoques daurades del club. I com no, els seus 20 anys d’alcalde de Faura, en representació del Partit Socialista, iniciant la seua alcaldia l’any 1983, segona legislatura de la democràcia, substituint a Jesús Forner, que va ser la primera. Des de l’any 1983 al 1987, també va ser diputat a València.
L’any 2003, el seu mandat toca fi. Toni Gaspar, també representant del Partit Socialista, li substitueix.
Per aquesta època, Enric comença a tenir problemes de salut que, a poc a poc, se li van complicant cada dia més. A açò se li afig la soletat. Una persona amb una important activitat diària, i sempre acompanyat, poquet a poquet, passa a sentir-se sols.
La destinació és capritxosa, en la meua infància vam ser veïns i, ara, en la seua vellesa, també. No volia eixir al carrer. En una de les tantes visites que li vaig fer em va dir: “Enriquito, sempre em va cridar així, has de vindre més vegades per a parlar, m’agrada parlar amb tu, jo li vaig dir –no Enrique, has d’eixir al carrer a prendre el sol i l’aire i, parlar, parlarem en el carrer, a la nit a la fresca, era estiu. Així va ser, parlarem prou nits, em va explicar moltes coses.
No li venia de gust seguir lluitant per estar entre nosaltres, com molt bé ha dit la seua néta en les seues paraules de comiat, l’única cosa que li generava alegria, la visita de les seues nétes.
A la fi de juliol, en la matinada d’un cap de setmana, Enric, pateix un fort axuxó més contra la seua delicada salut. Uns dies lluitant però, no ha tingut forces o, més aviat, s’ha deixat anar a la sort. Al final, el dia 11 d’agost de 2017, dia del repartiment dels programes de festes de Faura, Enric Ferrer Soriano, s’ha anat per sempre.
La capella ardent es va instal·lar en el saló de plens de l’Ajuntament i, posteriorment, la cerimònia civil es va celebrar en el parc de Quèmalo de l’Ajuntament provisional de Faura. Ha sigut una cerimònia senzilla amb detall de reconeixement a la seua labor per Faura. En l’acte, a part de la familia i Toni Gaspar, alcalde de Faura, van estar presents: Joan Lerma, expresident de la Comunitat Valenciana; Jesús Forner, primer alcalde de Faura en la democràcia, representants dels grups polítics de l’actual corporació de Faura a excepció del grup municipal Junts per Faura, altres personalitats i, cóm no, veïns de Faura i de les Valls.
Toni Gaspar, va dirigir unes paraules a tots els presents en l’acte i va finalitzar la cerimònia amb unes boniquetes paraules de les nétes al seu avi, tambè varen agrair l’assistència a tots per acompanyar-los.
