Aquell capvespre, Roseta tenia que anar amb la seua mare a la parada de l’autobús a esperar als avis. Havien anat a València en el primer autobús del dia i tornaven ara, en l’últim que eixia des de la capital. Anaven a arreglar uns assumptes amb el notari i aprofitarien per a fer unes compres.
A Roseta li haguera agradat acompanyar-los. Li encantava anar en autobús. Es seia sempre al costat de la finestreta, sobretot quan anava ella sola amb la seua mare. Les vegades que anaven també els seus germans es barallaven per ocupar eixe lloc. Aleshores, la mare tenia que posar ordre deixant que, de tant en tant, es canviaren de seient.
Li agradava especialment quan l’agafaven en València per a tornar a casa. Quan l’autobús estava ja tot ple esperant el moment de l’eixida, pujava aquell home que duia unes tires enormement llargues de caramels. Roseta l’esperava sempre ansiosa, sabia que la seua mare li’n compraria. La felicitat aleshores era completa. L’home dels caramels baixava, l’autobús es posava en marxa i tornaven cap al poble. Ella -si hi havia sort- al costat de la finestreta, veient desfilar el paisatge mentre assaboria un d’aquells caramels.
Esta vegada no havia pogut ser per molt que ella es va obstinar. Els avis no podien dur-la amb ells. La seua mare mai permetria que faltés a l’escola injustificadament. Ara esperava, ja nerviosa, el moment en que els avis arribaren.
-Vinga mare! Done’s pressa. Arribarà l’autobús i no estarem allí per a rebre als iaios! Roseta constrenyia a la seua mare que semblava agafar-ho amb calma. -Tranquil·litza’t, ja veuràs com si que estarem allí quan arriben. Tenim que esperar que es coga el bullit. Si el deixe al foc, correm el risc de que se’ns socarre i quedar-nos sense sopar.
Per fi, la mare apagà el foc, li va posar a Roseta l’abric, els guants i la bufanda. Acabaven d’estrenar el mes de desembre i el fred ja es feia notar. Els seus germans, Joan i Pere, seguts davant la llar jugaven a les cartes. El pare estava al caure. Havia anat al casino a cobrar el jornal del dia i veure la feina per al dia següent. -No obrigueu la porta a ningú i tingueu cura amb el foc. No poseu més troncs. Ho faré jo quan torne, o el pare. Venim de seguida. Els va dir la mare als seus germans al temps que es posava el seu abric. La mare no eixia mai de casa deixant-los sols sense fer-los les mateixes advertències: «No obrigueu a ningú, tingueu compte d’açò, tingueu compte d’allò…»
Ja en el carrer, Roseta es va agafar de la mà de la seua mare, però no seguia el seu ritme, ella anava saltant i sense deixar de parlar. Era una xiqueta molt inquieta, no podia parar o estar-se callada ni un moment. -Em portaran alguna cosa els iaios de València, veritat mare? A mi m’agradaria que em portaren alguna diadema per als cabells, d’eixes que estan de moda ara. Sap mare? Eixes que tenen floretes de colorets, com la que du Maria. No l’ha vista mare? És molt bonica! -Tu, el que has de fer, és no demanar tant, Roseta. No es pot gastar els diners en ximpleries cada vegada que es viatja a la capital. Els avis han anat de feina. No els demanes res. Que no em tinga que enfadar jo. D’acord? -D’acord mare!- li va dir Roseta, i el seu semblant va canviar. La veritat, ella esperava que li portaren alguna cosa de València. Sempre ho feien. Per què no ho havien de fer hui també? Li anava a costar feina contindre les ganes de preguntar-s’ho als avis. Però anava a obeir a la mare. No li agradava gens ni miqueta que s’enfadara.
Al lluny Roseta va veure les llums del autobús. Ella, que no podia parar mai, estava saltant en un sambori que va quedar pintat al mig del carrer. De seguida va pujar a la vorera: -Ja ve mare, ja ve! Ja estan ací!
L’autobús es va detindre. Primer va baixar el revisor que es va quedar parat al costat de la porta per ajudar, especialment a les dones, a baixar els dos escalons agafant-les de la mà. -Moltes gràcies! Li deien res més posar els peus en terra. -No hi ha de que!- contestava el revisor. Roseta va veure baixar primer al iaio, que va esperar per a ser ell qui ajudara a la iaia. -Passe home, passe. Ja li ajude jo. Vostè va carregat. Li va dir el revisor. -Moltes gràcies! Va contestar el iaio. -És que tinc la costum d’agafar-la sempre de la mà. Sap vostè? Ja ho faig per vici. Bona nit i que acaben de tindre un bon viatge. -Bona nit! Va contestar el revisor.
L’ avi!… Sempre tan atent amb tothom! Roseta va córrer a donar-los un bes a cadascú d’ells. No perdia de vista els paquets que duien a les mans. Però no preguntaria res. Es mossegaria la llengua, tal i com havia promès a la mare.
La iaia solament duia la seua borsa penjada al muscle, i en la mà un paquet xicotet embolicat en un paper blanc amb lletres obscures i lligat amb un cordó també obscur. Allò semblaven pastissos. A Roseta ja se li feia la boca aigua solament de pensar-ho.
Però el iaio… el iaio duia dos capses de cartró, una en cada mà, també lligades amb un cordó que li servia alhora d’agafador per dur-les amb comoditat. No semblaven pesar massa i això si que va desconcertar a Roseta. Que seria? Si fora material per al iaio, pesarien, i les duia sense cap esforç aparent. -Aiiisss! Va sospirar Roseta. No podia preguntar a l’avi què hi havia a les capses. Li ho havia promès a la mare. -Què sospires, Roseta?. Li va preguntar l’avi que, com duia les mans ocupades, no podia agafar-la de la mà. Per això ella es va agafar als cordons d’una de les capses mentre aguantava les ganes de preguntar. La mare i l’àvia anaven per davant parlant. Igual no s’adonava si ella li preguntava a l’avi què hi havia a les capses.
-Res avi. Sospire per que estic cansada. Va mentir Roseta. Aquella mentida, va pensar ella, era menys greu que incomplir el promès a la mare. -Estàs cansada? I com és això? Has treballat molt en l’escola? T’han posat molts deures?… Ja ho se! La teua mare que t’ha fet treballar molt! -No avi. Estic cansada perque la meua mare és una lenta. I jo estava nerviosa de veure que no acabava mai de fer el sopar per a vindre a esperar-los. -Ah! Clar! Però tu no li has ajudat en la feina per a que acabara abans? -No avi! Jo tenia que fer els deures i després… avi, aquesta capsa no pesa molt, veritat? Ja ho havia soltat! A veure si amb un poc de sort l’avi li deia que hi havia dins de les capses, i… veritablement no havia desobeït a la mare. Ella no li havia preguntat a l’avi si li havia comprat alguna cosa. L’avi va somriure. La coneixia tant! Ja sabia ell de sobra que estava que es moria d’intriga. –No, és veritat. No pesen molt. Que no ens les hauran donat buides? -Ui! Avi! Vol dir? Buides? Tal vegada és per que el que duen dins no pesa. Que duen avi? -Doncs… la veritat és que no ho se. Són coses de l’avia. Ara li ho preguntarem. -No! No li ho preguntem que la mare s’enfada! L’avi va riure. -Pobreta Roseta! Va pensar. Que manera de fer-la patir!
-Avi, jo pensava que serien llibretes d’eixes que gasta vostè que semblen paperetes. D’eixes que apunta els jornals dels treballadors. O tabac, d’eixe que posa vostè en un paperet i després l’embolica. Sap avi? Però això no serà, clar! Perquè això pesa i estes capses no pesen molt. A més, si ho ha comprat l’àvia… Ja se! Serà més fil! Com sempre està fent punt de ganxo…
Ella no deixava d’intentar-ho. A veure si en una d’aquestes l’avi, cansant d’escoltar-la, li ho deia. Però no, l’avi no soltava ni pruna. Hauria d’esperar un poc més. Menys mal que ja quasi estaven en en casa.
L’aire bufava gelat. Traspassava la roba i es clavava en els ossos. Arrossegava l’olor a llenya que cremava en els llars i convidava a protegir-se. Roseta tenia la punta del nas roja pel fred, i l’alè que eixia de la seua boca, que no tancava mai, es convertia en fum, però ella no semblava notar-lo. Tan emocionada com estava.
Va soltar-se de la capsa i va córrer per a avançar-se a la seua mare i a l’àvia i obrir-los la porta. Res més entrar en casa ja es notava el calor que donava el foc de la xemeneia després de tot el dia encès. El pare, que ja estava en casa, estava posant més troncs. Joan i Pere guardaven les cartes. En escoltar-los entrar, Pere, que era el més xicotet, va deixar les cartes sobre la taula per córrer a rebre’ls. -Ja estan ací els avis! Ens heu portat alguna cosa de València? Així, sense tallar-se ni una miqueta. Roseta va mirar a la mare espantada. Una barreja de sentiments es van creuar pel seu cap. Per una part, por a veure com reaccionava la mare. Si s’enfadava, els faria sopar i anar-se al llit sense saber si els avis els havien portat alguna cosa o no. Per altra part, podia ser que aquella pregunta de Pere accelerés el moment de que, per fi, els avis els digueren que hi havia dins d’aquelles capses.
Per a sorpresa de Roseta, tots van trencar a riure per la sobtada espontaneïtat de Pere. Ella, va posar tots els sentits en alerta per a escoltar la resposta dels avis. -Doncs mira, si! I deixat el paquet que duia en la mà, l’àvia va dir: -Pastissos! Demà que és diumenge, després de dinar, ens els menjarem. Que vos sembla? -Jo ja m’ho imaginava, àvia. Va dir Roseta. Des de que he vist el paquet. I se’m feia la boca aigua sols de pensar-ho. Però el que no em puc imaginar és el que hi ha a les capses que du l’avi. Estic molt intrigada. -Vinga! A sopar! Cridà la mare. -Mare! No! Per favor, mare! Jo no podré sopar sense saber què hi ha a les capses que ha portat l’avi. Podem obrir-les abans de sopar? Per fa! Per fa! -Les capses són de l’avi, Roseta. A vosaltres vos han portat els pastissos. Que no estarà bé ja? Els tres germans es van mirar un poc decebuts. Però l’avi, que havia deixat les capses damunt de la taula braser els va dir: -Va! Vingueu! Anem a obrir-les en un moment. No veus que no els va a fer profit el sopar, filla? Especialment Roseta ja ha patit prou. Tu que dius? -Sí, sí avi! Van dir els tres al temps mentre rodejaven a l’avi que ja estava tallant el cordó que lligava una de les capses. Quan l’avi va obrir la capsa, els tres es van quedar bocabadats. Què era allò? Seria una broma dels avis? Els somriures es van esborrar dels seus rostres per a deixar pas a una cara de «no entenc res». Roseta va ser la primera en trencar el silenci. -Avi. Heu comprat troncs en València per a la xemeneia? -No són troncs, Roseta. Què no veus que no pesen? Agafa’n un i dis-me què et sembla. Roseta va agafar aquella cosa que li donava l’avi i que ella haguera assegurat que era un tronc.
No ho se. És com un tronc però no pesa. No se què és, avi. -S’anomena suro. Va dir l’avi. -És la closca d’uns arbres anomenats surera. Recobreix el tronc de l’arbre. Cada any, creix una nova. S’utilitza per a moltes coses, com pot ser per a fer els taps de les botelles de vi. Els tres escoltaven a l’avi molt atents. Joan, fins i tot tenia les orelles vermelles de concentrat que estava. Ell va ser qui li va dir a l’avi. -Doncs jo no entenc per a què podem utilitzar nosaltres el suro aquest. A mi no m’agrada aquest regal que ens heu portat hui de València. Vaig a sopar! -Espera Joan, no et precipites. Anem a obrir l’altra capsa a veure què hi ha. Ja veureu com aleshores sabreu amb que podeu utilitzar aquest suro.
Quan l’avi va deslligar la segona capsa, els tres van exclamar d’alegria. De sobte, sis mans de xiquets furgaven dins d’aquella capsa nerviosos, emocionats. Estava plena de figuretes del Betlem: Pastorets, casetes, estables, ovelles, ànecs… No faltava de res. -Gràcies avi! M’encanta! Li va dir Roseta al temps que li deixava un bes en la galta. -Sap com m’agrada el Betlem! -Aleshores… el suro? És per a fer les muntanyes! Veritat avi? – Molt bé Roseta! Amb el suro farem les muntanyes. Aquest any anem a fer un Betlem enorme. Ja veureu!
El pare, que fins ara solament observava en silenci l’emoció dels xiquets, els va dir: -Demà de matí, podem anar a la muntanya. Agafarem terra per a fer els camins, pedretes per a la riba del riu i molsa per als prats. Voleu?
Els tres van aplaudir d’alegria. El bullit es gelava en la taula. L’àvia i la mare havien desistit ja de cridar-los. Acabaven d’estrenar desembre. L’aire a fora bufava gelat. Arrossegava l’olor a llenya que cremava en els llars i convidava a protegir-se. A dins, a la casa, es respirava ja l’olor a Nadal.
PAQUI CAYO GIL
